Amb un nen de tres setmanes, ni vida rural, ni vida…
M’agradaria explicar-vos anècdotes sobre vaques i vedells, el burro, els gossos i els gats, els boscos, els camps, les vistes, les plantes i els arbres,… però no, amb un nen de tres setmanes no estic fent vida rural…
I la no rural, amb prou feines…
Ahir em vaig sentir una mica ridícula.
Varem baixar al poble. L’M havia d’anar al dentista i havíem de pesar al petit, així que varem decidir ser pràctics i en un sol viatge solucionar-ho tot. No hauria d’haver estat difícil, però…
Per començar, els horaris són incompatibles amb les criatures. L’O va tenir gana just abans de marxar i només vaig poder-li donar el pit cinc minuts o arribàvem tard. Conseqüència: tot el camí plorant… no, tot el camí bramant! I quin patir!
Així que nen i mare varem arribar nerviosos a la vila i el pare tard a la consulta del metge.
Un cop aparcats, jo em vaig quedar al cotxe amb l’objectiu de calmar l’O i donar-li una mica més el pit. Però tot i tenir la porta del cotxe oberta, no passava gaire aire i … quin fart de suar que ens varem fer tots dos!
Vaig veure passar la Fina i la vaig cridar. Ella va observar com sortia del cotxe amb un pit a l’aire (ja ni hi pensava!) i em va haver d’avisar… Tot seguit em va caure la mugronera al terra. Jo que sóc tan ordenada, tenia escampats pel seient del darrere galetes per matar la gana, el mòbil, la clau del cotxe, la manteta, una ampolla d’aigua, i no sé quantes coses més, que vaig recollir a corre-cuita i ho vaig repartir com vaig poder entre la meva bossa i la del petit.
Vaig sortir, vaig tancar i vaig començar a caminar amb la Fina fins a la botiga on treballa. De sobte vaig parar-me per comprovar on havia deixat les claus del cotxe perquè no tenia consciència d’haver-les ficat a la bossa. A més, al nen li tocava el sol de ple i jo no tenia ni para-sol ni aquestes famoses mussolines que estan tant de moda. La Fina, que devia al·lucinar amb tot plegat, molt educada seguia el fil d’una conversa normal. Li vaig agrair.
Em vaig acomiadar d’ella i em vaig dirigir cap a la plaça Major amb la intenció de passejar per allà o seure en alguna terrassa a prendre alguna cosa, però el petit no deixava de plorar al cotxet i tothom em mirava. I jo, com a bona mare primerenca i insegura, el vaig agafar en braços per no cridar l’atenció. No era fàcil portar l’O en una sola mà i amb l’altra intentar conduir el seu carro, amb les dues bosses penjades de la mateixa espatlla i, … home, còmoda no estava i relaxada menys!
Però això no va ser el pitjor. No sé si a causa dels nervis de tots aquests incidents, però em varen venir unes ganes immenses d’anar al lavabo! Em vaig dirigir cap a un bar ben decidida i quan ja era a la porta vaig pensar: «I què faig amb el nen?». Desconeixia com eren els serveis del local, però tenia molt clar que no entraria cotxet, bosses, nen i jo … Per un moment em vaig plantejar confiar-lo al cambrer i/o cambrera… Però per algun instint maternal molt profund, la idea no acabava de convèncer-me. Havia de pensar ràpid. Cada cop em sentia més marejada i suosa. I, l’únic que se’m va acudir va ser…
Vaig desfer el camí ràpidament i vaig tornar a entrar novament a la botiga on treballa la Fina. La senyora que atenia amb ella els clients, era una companya? Era la propietària i per tant la seva cap? La podia posar en un compromís? Doncs tot això no ho vaig pensar, la veritat. Vaig entrar ben apurada, i morta de vergonya els vaig demanar si em farien el favor de deixar-me anar al seu lavabo (evidentment particular) i a més vigilar-me el petit. Evidentment varen ser molt amables. Quan vaig acabar, la Fina estava cobrant a una senyora amb l’O penjat als braços ben relaxat (dins el cotxet havia començat a plorar) i la imatge em va entendrir. I què més sentia jo? Agraïment! perquè m’havien salvat. Però sobretot, vergonya, vergonya, vergonya…
A mi sempre m’havia semblat que les mames passejaven pels carrers tranquil·lament les seves criaturetes des del primer dia amb total confiança i seguretat.
Algú em pot dir el contrari? Jo sóc una dona de 41 anys segura de mi mateixa. Jo sóc una mare de 41 anys tan insegura que: Una primera passejada a soles amb el seu nadó es converteix en tota una odissea.
Us heu trobat mai en alguna experiència similar? Sóc un cas perdut?
Mare rural als 40 
Benvinguda al club. No ets l’única tranquil.la😂😂
Hi hem passat totes! O una bona part de nosaltres.
De vegades sembla que ets en un túnel llarg i fosc que no s’acaba mai, peró els tunels s’acaben i veus la llum…recorda que sempre torna la llum, és important!
Amo els dies tu i l’O us anireu coneixent i recuperaràs aquesta confiança en tu i en ell.
3setmanes de vida són molt i no són res .
Arriba un dia en que nomes mirar-los ja saps que en passa alguna, o volen quelcom, o no es troben bé i fins i tot pots preveure la seva reacció. Com si els hàguessis parit😉
Un peto i endavant amb l aprenentatge 😘
M'agradaLiked by 1 person
jajaja Moltes gràcies Judit!!! Jo ara el miro i en els seus ulls veig molta bellesa i un parell d’interrogants! jajaja Seria genial que poguessin parlar només néixer, oi? O com els vedells, que el primer dia ja caminessin… jajaja Mil gràcies pel teu comentari i moooolts petons!!!!
M'agradaM'agrada
Hola Gloria t’entenc perfectament, al principi no es fàcil i s’ha de tenir em compte moltes coses, horaris del nen, ordre, logistica i sobretot no anar sola, però es normal dona, doncs imagina’t anar amb dos, ufffffffffffffff….
Fins que no passi un temps i ell s’adapti a tu i tu t’adaptis a ell, has de fer viatges curts i controlats i amb ajuda humana, ja desprès quan ho tinguis controlat pots anar sola, però a totes ens ha passat algun cop.
Molts ánims i disfruta del petit
Petons
M'agradaLiked by 1 person
Mil gràcies guapíssima!!! Si amb un ja és tota una aventura, amb dos petits ja no m’ho puc ni imaginar!!! Com us admiro!!! Ja veig… el secret és la planificació! Jo pensava que en sabia de planificar… però em sembla que des de que vaig tenir al petit he oblidat com es feia jajaja Un milió de gràcies pels teus consells!!! Per la propera ja en sabré més! 😀 Un petonàs per tots quatre!!!!
M'agradaM'agrada
Encara vau ser força valents!!! 😊😊 Nosaltres si plorava paravem el cotxe… I tan aviat aconseguir fer una cosa ja és per celebrar-ho!!😉😅😅
No sé perquè de vegades sembla que els pares amaguen la realitat del primer any als demés… Pero en sembla que en el fons és que sencillament o no volen espantar (xq saben que no és el més important) o no tenen temps de dir-ho…. I ademés cada cop que veus una mare passejant tranquil.lament amb el cotxet no saps cuanta estona ha trigat en sortir de casa o què s’ha deixat, o si porta tres hores passejant xq si para la criatura plora… És difícil veure més enllà de la imatge idílica… Ni tots els nens dormen fantàsticament, ni tots menjen bé, ni tothom marxa de viatge amb un nadó… Vosaltres poseu-vos una medalleta cuan aconseguiu sortir de casa (amb drama o sense), disfruteu del día a dia i després intenteu descansar el que pogueu per recuperar!!😂😂
Petonets als tres!!😘😘
M'agradaLiked by 1 person
Jajaja Milions de gràcies guapíssima! Els vostres comentaris són de gran ajuda, perquè aprenc, però sobretot perquè anima saber que tot i que la gent no acostumi a explicar-ho per les raons que siguin, tots passem per fases similars! La veritat, és un consol i ajuda a no sentir que potser et falten aptituts de mare… 😉 Mil petons i fins aviat!!! 😘😘😘
M'agradaM'agrada
Hola guapa, tal com te vaig comentar, no ets la primera i no seràs l ultima, tinguis 41 o 21, ets una novella amb el tema i es de lo mes normal del mon, a la que vagin passant dies i mes dies un o una s hi va acostomant i recorda q ningú ha nascut ensenyat, però el millor aprenantatge es el dia a dia.
Felicitats per tot i ets capaça de canviar d uns metres quadrats d una ciutat i d una vida autonoma a una vida de mas amb molta naturaleza i molts metres quadrats amb la satisfacció de la gran sensació i unica que es la de ser mare, donant un gran sentit a l especia.
Ah, recorda q tu també ets filla d algú i també va ser novella.
Un petonet.
M'agradaLiked by 1 person
Moltíssimes gràcies Manel! Sempre he pensat que escoltant les veus de l’experiència se n’apren molt, així que t’escolto!!! 😉 Moltes gràcies i molts petons!
M'agradaM'agrada
Gloria…. Jo no vaig anar al lavabo… Ni encara hi vaig sino entre el carret amb mi… O sigui que tranqui… I jo entinc dos… Lo que te queda… El meu marit em va dir amb el primer que havia patit locura transitoria que no era jo… Amb el tema dels horaris no vaig sortir de casa dins que el nen tenia dos mesos…. No te digo más! Edith
M'agradaLiked by 1 person
Jajaja Genial Edith! M’animes moltíssim! M’ha encantat això de la locura transitòria jajaja Molts records i mil petons!!!!!
M'agradaM'agrada