Lentitud innata?

De petita seguia el ritme dels meus pares. No sé quin era el meu.

D’adolescent, com la gran majoria era tot energia i hormones!

I a la Universitat vaig començar a córrer. Fins als 30. Quan vivia a Barcelona treballava al món audiovisual (molt intens), dinava amb els companys de feina, en acabar practicàvem això que ara es diu “afterwork” i que llavors era anar a fer una birra o un cafè, de vegades passava per casa a fer una dutxa però moltes altres ni això, i enganxava amb algun sopar seguit d’alguna sessió de teatre, cine o d’algun concert, i l’endemà tornar a començar. Era un no parar. Em sentia feliç. Als 30, vaig petar!

Vaig tornar a Girona, on el ritme habitualment ja és més lent. Era més difícil quedar entre setmana. Anava a alguns actes culturals, o a veure pel·lícules o obres de teatre no gaire comercials, i èrem quatre gats. Vaig conèixer i relacionar-me amb gent de fora de Girona que sentien la mateixa incomprensió que jo. Que ningú s’enfadi amb mi, però fa quinze anys així és com ho vaig viure. Entre setmana, poca activitat social. N’hi havia, però no em sortien tantes ofertes com a Barcelona. Era diferent. Vivia al centre de Girona i recordo la meva estranyesa quan a l’hivern caminava per la Rambla a les 19 hores i no em creuava amb ningú. Llavors, encara em creia que jo era una persona activa i que necessitava més. I sovint fugia el cap de setmana a Barcelona per reviure aquella intensitat i alegria d’antuvi, però tornava ben esgotada!

Fins que vaig arribar a viure al camp! L’amor m’hi va portar. Dos mesos més tard em quedava embarassada, i recordo l’angoixa de la solitud quan als 5 mesos em varen donar la baixa. Tot anava bé, però per diferents cirscumstàncies externes i per prudència, la doctora va considerar que el millor era que em quedés a casa tranquil·la.

Però de tranquil·la res de res. L’M treballava una mitjana de 14 a 16 hores al dia arranjant la casa i cuidant les vaques. Havien passat 10 anys des del final de la meva vida a Barcelona voltada de gent tot el dia i sense aturar-me mai, i m’aclaparava la mateixa incomprensió que havia viscut les tardes laborables d’hivern tan buides a Girona. Creia trobar a faltar sentir el caliu de moltes persones alhora. Creia trobar a faltar no aturar-me mai.

Porto cinc anys vivint al camp i tot just ara he descobert que en essència sóc una persona força solitària i moooolt lenta!!! O és l’edat que m’hi ha fet tornar? No ho sé. Però trigo una eternitat a fer qualsevol cosa. O ara en sóc conscient. M’encanto. Bado. Heu sentit a parlar de la vida “slow”? -per cert, una altra paraula en anglès per descriure allò que ha existit de sempre-. Doncs jo la practico al 200%, i quan em fan córrer m’atabalo molt! I m’esgota! Trobo a faltar tenir més a prop i més a mà la família i els amics i amigues, però no enyoro gens estar encerclada de gent per tot arreu!

I em pregunto: he canviat o he estat així tota la vida i no me n’he sabut adonar fins ara? He anat durant la meitat de la meva vida contra la meva pròpia essència? Vaig arribar a la vida rural per amor o era el destí inevitable a causa de la propia naturalesa de la meva manera de ser?

A les cinc ja es fa fosc

Diuen que cal ser molt constant i tenir molta paciència per aconseguir força seguidors a un blog. Així que jo tinc clar que em llegireu quatre de la família, quatre amics i quatre coneguts. Zero constància (tot i que no per falta de ganes). Zero paciència, en general. I a més, escrit en una llengua ben bonica que injustament és massa minoritària.

Però m’encanta escriure. És agradable. És terapèutic. Potser si escrivís més, parlaria menys, i els del meu voltant ho agrairien! M’agrada tant explicar coses! Massa! La majoria no interessen a pràcticament ningú, però no hi puc fer més.

Abans, em relacionava amb molta varietat de gent. Però des de que visc al camp i sóc mare parlo amb menys persones i les atabalo més. Crec que el món rural no m’ha fet tornar més calmada i silenciosa com els camps i els boscos. Jo, de la natura, sóc més com les tempestes o els cops de vent.

Així, el món rural no m’ha canviat gens? Doncs en alguns aspectes, suposo que sí. Dissabte passat en vaig descobrir un. En horari d’hivern, a quarts de sis ja és fosc i a partir d’aquesta hora ens tanquem a casa. No hi ha res a fer enmig de la negra foscor de fora. Però fa una setmana vaig anar a veure un espectacle a Cassà i havia de passar per Girona a recollir un parell d’amigues. Vaig sortir de casa a les set. Aquí ja era negra nit. Vaig pensar que en mitja hora em plantava al centre de Girona. A l’entrada de la ciutat, ho seguia pensant. Fins que vaig arribar al centre. De cop, em va impressionar la quantitat de cotxes i quedar aturada pel trànsit a aquella hora. De cop, em va impressionar la gran quantitat de gent que veia pel carrer. De cop, em va impressionar tantes llums i tanta vida. Però si era molt tard! Ai no, que quan vaig mirar el rellotge vaig ser conscient que només eren les set trenta i que, a aquesta hora i en cap de setmana, sigui estiu o sigui hivern, a les ciutats encara hi ha moltes coses a fer! Em va impressionar!!! Potser ja m’he anat tornant rural! Segurament no imaginava que tant!

Per cert, l’espectacle és el d’un bon amic i es diu “A vore“. Com ja vaig dir per Instagram, el recomano a tothom que pugui tenir l’oportunitat de veure’l!

 

 

La vida rural és una vida tranquil·la?

M’agrada escriure. Des de sempre. Ja de petita m’agradava fer redaccions. M’agrada. Em diverteix. Em relaxa. Em fa desconnectar. Em serveix de teràpia.

Molts escriptors professionals viuen en zones rurals on s’inspiren i es concentren, on experimenten millor la seva creativitat lluny dels sorolls i les distraccions contínues de la vida urbana.

Jo ja imaginava que si vivia al camp hauria de renunciar a tants sopars en restaurants, cafès, obres de teatre, concerts, cinema, cursos, presentacions de llibres,… Amb això no vull dir que si vius en una zona rural no puguis gaudir de tot aquest oci, però en tot cas, no ho fas tan sovint per raons pràctiques i també de distàncies.

Però creia que a canvi tindria més temps per altres aficions com escriure o llegir. Creia que la vida tranquil·la, relaxant i contemplativa del camp que jo imaginava em facilitaria més temps per realitzar aquestes activitats. Doncs no, ha estat a l’inrevés.

Dino poc i encara sopo menys en restaurants, els únics cafès al bar què faig són durant els 25 minuts d’esmorzar en horari laboral, zero teatres o concerts o cursos, i un parell de pelis per any al cinema,… però és que tampoc llegeixo ni escric més!

Vull pensar que la culpa no és del camp, sinó del meu fill. Ara no he estat encertada. Seria més correcte dir que la causa potser és el nen i no la vida rural. Això em donaria l’esperança de creure que més endavant, quan sigui més gran, viure en aquest ambient em permetrà llegir i escriure més. Però no tinc tant clar que hagi de ser així.

El cas és que ni entre setmana ni durant els caps de setmana.

He descobert que entre setmana el meu ritme comporta tant d’estrès com el de qualsevol mare de ciutat. O potser més. Perquè mentre una mare de ciutat pot recollir el seu petit a la llar d’infants i anar a fer encàrrecs camí de casa, jo primer haig de fer els encàrrecs i tot seguit recollir el nen que va a una llar ubicada ja en zona rural i a on no puc comprar res ni fer cap gestió perquè enlloc de botigues o oficines hi predominen els arbres i els ocells, que són molt bona companyia però una mica allunyats de les necessitats de la societat moderna.

I durant els caps de setmana si tenim algun compromís, doncs això, ja el tenim ben ocupat i entretingut. I si no en tenim cap i aprofitem per quedar-nos a casa, llavors en 24 hores vull passar més estones amb el meu fill i jugar molt, potser dinar tranquil·lament amb el seu pare, vull passejar amb el gos, vull fer gimnàs o anar a córrer, vull posar rentadores i tenir la casa endreçada, vull fer la migdiada mentre miro alguna comèdia romàntica tonta, vull organitzar la setmana o les fotos, i vull llegir i escriure.

Evidentment, no arribo a tot. I prioritzo sempre el meu fill i l’organització familiar o les tasques de la llar, i allò que queda sempre pel final i per al qual mai tinc temps és llegir o escriure. Apunto temes per escriure al blog. I la llista avança, cada cop és més llarga. És l’escriptura d’aquests temes allò que no avança ni un mil·límetre.

Imagino que els escriptors que s’inspiren i creen grans llibres en ambients rurals no deuen tenir una feina a ciutat, o no deuen tenir fills petits, o deuen tenir algú que fa totes les compres i gestions o totes les tasques de la casa…

Però jo no em vull rendir.

Quan em jubili, vull dedicar-me a escriure.

El món rural entra a dins de casa

S.O.S!!! La gent que creu que és cert allò de «voler és poder» o de «hi ha temps per tot, només és qüestió d’organitzar-se» que m’expliqui el secret!

He anat de bòlit, motiu pel qual no he escrit en el blog des de fa tres mesos, però aquesta no és la qüestió. La qüestió és que per aquesta manca de temps encara no m’he pogut permetre anar avançant en les meves coneixences rurals per després compartir-les amb vosaltres.

Però no patiu. Jo potser no puc anar a perseguir les experiències rurals que voldria protagonitzar, però algunes arriben a mi sense ser buscades i encara menys desitjades.

A casa. A dins de casa he conviscut amb algun ratolí. I amb alguns altres animalots.

El dia que vaig anar a casa de la Ri a sopar i la seva filla de nou anys em va presentar la seva hàmster com l’animal de companyia més encantador del món, em vaig adonar que era ben igual que aquells que havia vist a casa, però a mi no em semblaven ni tan macos ni tan encantadors.

Recordaré sempre el dia que amb el meu petit de poquíssims mesos als braços, vaig veure pel menjador un d’aquests ratolinets. Em va quedar cara de pansa! Mai hagués imaginat que en una casa on jo visqués tindria aquesta visió.

Al principi l’M no em va prendre gaire seriosament, però llavors varen arribar les caques dels ratolinets encantadors al rebost de casa, les trampes, el repassar tots els aliments susceptibles de ser conquerits per ells i llençar-ne alguns, la imatge d’algun que havia caigut al parany quan baixava a esmorzar ben adormida… Quin mal inici de jornada! Quin fàstic que em feia! I que em perdonin tots els defensors d’aquesta espècie! L’M va anar investigant i reforçant la solidesa de tots aquells punts de la planta baixa susceptibles del seu pas, però és que es colaven per tot arreu! Quina flexibilitat! Quina força! Quina astúcia!

ratondecampo

O tampoc he oblidat aquell altre dia que tenia uns quants granets que em picaven moltíssim. Podia ser una mica d’al·lèrgia vés a saber a què, em deia l’M. Però la picor era insuportable i els granets es multiplicaven. Em vaig aixecar al lavabo en plena nit buscant alguna crema que m’alleugerís. Em vaig treure el pantaló del pijama i… allà!!!! Una cosa que saltava!!! Vaig intentar atrapar-la i cada cop saltava cap a una altra banda! No la podia caçar!, fins que vaig aconseguir mantenir-la uns segons a sota d’un tros de paper de vàter que havia agafat. Vaig cridar l’M amb força amb risc de despertar al petit, però en aquell moment sentia que estàvem en perill i era prioritari. L’M la va matar i m’ho va confirmar. Era una puça!!! Una puça que em va picar. Unes picades que em varen fer reacció i que se’m varen escampar per les dues cames, cuixes i part dels malucs!!! Quina picor!!!

Més tard, vaig saber que la puça es devia haver enganxat a algú per les rodalies de casa i que la devia portar cap a l’interior sense adonar-se’n. Vaig saber també que els ratolins de bosc es varen apropar a casa atrets per l’escalfor que desprenia el col·lector de la calefacció muntat de feia ben poc.

I per sort, els dos “problemes” varen quedar resolts en pocs dies…

Això sí, continuo lluitant contra mosquits, aranyetes i algun escarabat. I sé que tinc a prop altres animals d’espècies similars amb qui no em vull haver d’enfrontar.

“Què afortunada que ets” em diuen. “Vius en un lloc idíl·lic” comenten d’altres.

I jo estic confosa. Ja no sé què pensar… 0b8bf599defde741aa9228ace6203092

Encara em falta molt per ser rural!

Gràcies a una amiga vaig començar a seguir per Instagram a @maryheff.5marysfarms, el perfil d’una noia americana que amb la seva parella i 4 nenes ben petites varen deixar la vida còmoda de ciutat per començar una nova aventura en un ranxo amb molts animals i unes condicions meteorològiques sovint molt adverses. Quan veig les fotos i llegeixo els seus texts, em fa enveja, sana, però enveja!

Tot i les dificultats, tot i les adversitats, tot i les incomoditats, sempre parla en positiu. Se la veu feliç. Sí, sé que em direu que pot ser “postureo”, i en aquest cas encara més ja que el seu negoci en part en depèn. Viuen de vendre els productes que aconsegueixen de la terra i dels animals. I una de les seves estratègies de màrqueting és vendre aquesta felicitat perquè emociona a la gent, provoca admiració i deu conduir cap a més comandes.

Fotografies de www.fivemarysfarms.com

No em fa enveja la seva felicitat, perquè jo també la puc aconseguir, però sense ser del tot rural. Quan la vaig descobrir, d’alguna manera, m’hi vaig voler emmirallar. Guardant les distàncies, evidentment, em podia servir de referent. Però ella no només va deixar la comoditat de la ciutat per viure en el poc previsible món rural, sinó que a més s’hi dedica. La Mary mare (perquè les 4 filles també inclouen Mary en els seus noms) ajuda el seu company en la criança dels animals, s’aixeca a les cinc del matí, pateix fred i calor, s’embruta, gasta energia… Les seves filles també els ajuden! O tot això és el que venen. Mentrestant, jo estic desitjant començar a treballar només per tenir una petita dosi diària de vida urbana. No sé posar pinso als vedells, ni posar-los aigua (en sap més el meu pare que no viu aquí que jo!), ni canviar les vaques de camp. Ja no us parlo de com seria incapaç de xapar un vedell acabat de néixer o ajudar una vaca en el part si fos necessari. I la Mary americana ho fa! Tot i que m’ho van ensenyar, quasi no recordo ni on es connecta el pastor elèctric o l’aigua perquè es dirigeixi als diferents abeuradors. Però si pràcticament no dono mai de menjar ni als gossos ni als gats! Això sí, el passat estiu i potser inspirada pel meu embaràs, vaig ajudar a alimentar un vedell a base de biberons, cosa de la qual me’n sento molt orgullosa!

img-20151121-wa0026

Però en general, no només no col.laboro en les tasques de ramadera sinó que ni tan sols tinc els coneixements bàsics sobre aspectes tècnics necessaris per la casa com electricitat, aigua o internet. Vaja, que no podria cobrir la feina del meu company com a ramader ni tampoc mantenir la casa en condicions (en tot allò que no es limités a la neteja i la decoració). I és que fins ara havia viscut d’una manera ben diferent i molt més fàcil, per a què enganyar-me. Vivia en pisos de lloguer. Si tenia un problema, trucava, venien i m’ho solucionaven. No tenia ni la necessitat ni les ganes de ser autosuficient.

Ara és diferent. M’he trobat amb una manera nova de viure que no es limita a canviar edificis per arbres. El canvi de vida és molt més profund que això. En el dia a dia són milers de detalls que cal aprendre i als quals caldria adaptar-se. I si afegiu un nadó per aquí al mig, ja tenim una altra immensa novetat a la vida que requereix d’un procés d’aclimatació.

I jo em pregunto: Arribarà el dia en què seré capaç de sentir-me totalment integrada en aquest nou món de mare i rural? Ara per ara, us puc dir que no és tan fàcil com ho ven la Mary i que a mi m’està costant i molt. Estimo moltíssim al ramader, i estimo fins a l’infinit al nostre nadó, i el mas i el lloc on està ubicat em sembla un espai privilegiat on viure… però… amb això n’hi ha prou?

Valorem el lloc on vivim?

Divendres varem anar a Barcelona. La primera vegada de l’O.

Hi vaig viure durant 12 anys (4 a Bellaterra i 8 a la capital). 12 anys intensos. Amb moltes vivències i anècdotes. Un ritme frenètic. Vivia com si se m’acabés el temps. Ho volia fer tot i ja. Recordo tenir el convenciment que allò no seria per sempre, que algun dia acabaria, que no viuria allà eternament i que ho havia d’aprofitar. I no em vaig equivocar. A causa d’aquest mateix estrès (que durant molts anys va ser positiu) vaig acabar malalta i això em va fer tornar a viure a Girona.

images

Necessitava calma i no vaig enyorar Barcelona. Trobava a faltar els amics, però no la ciutat. Mentre feia vida a Barcelona, tots els caps de setmana tornava a Girona. Llavors vaig passar a fer-ho al revés. Vivia tranquil.la entre setmana a Girona i alguns caps de setmana anava a Barcelona a gaudir de més varietat d’oci i més diversitat de gent. L’alternativa funcionava bé. I no trobava a faltar viure a Barcelona. Fins divendres passat…

Ara visc al camp. Un paisatge idíl.lic. Un entorn saludable. Una vida tranquil.la però gens avorrida. Però vàrem anar a Barcelona i voltant pels carrers, per primera vegada, la vaig enyorar.

Crec que la majoria no valorem prou totes les coses positives que ens ofereix el lloc on vivim fins que hi deixem de viure. Fins que no el valorem amb una certa distància i perspectiva.

Barcelona em va oferir molt de bo. Moltíssim. Fins ara no he estat prou conscient de fins a quin punt. Ara. Quan tot just estic aprenent a viure en un món totalment rural. I mentre dura l’adaptació, em queixo d’haver d’agafar el cotxe fins i tot per anar a comprar el pa, o em queixo perquè durant l’hivern a quarts de sis de la tarda a fora ja és negra nit i haig de quedar-me tancada i barrada a casa. I ja no us parlo de la ben poca diversitat de gent o varietat d’oci cultural (de natural, en canvi, no en falta!). Però si demà passat hagués de marxar a viure a alguna altra banda, segur que trobaria a faltar les mil i una bondats d’aquest lloc privilegiat.

Així que a banda d’aprendre a adaptar-me, un nou propòsit per l’any que recentment ha començat és aprendre a valorar amb consciència tots els beneficis que la vida rural m’ofereix!!!