Gràcies a una amiga vaig començar a seguir per Instagram a @maryheff.5marysfarms, el perfil d’una noia americana que amb la seva parella i 4 nenes ben petites varen deixar la vida còmoda de ciutat per començar una nova aventura en un ranxo amb molts animals i unes condicions meteorològiques sovint molt adverses. Quan veig les fotos i llegeixo els seus texts, em fa enveja, sana, però enveja!
Tot i les dificultats, tot i les adversitats, tot i les incomoditats, sempre parla en positiu. Se la veu feliç. Sí, sé que em direu que pot ser “postureo”, i en aquest cas encara més ja que el seu negoci en part en depèn. Viuen de vendre els productes que aconsegueixen de la terra i dels animals. I una de les seves estratègies de màrqueting és vendre aquesta felicitat perquè emociona a la gent, provoca admiració i deu conduir cap a més comandes.
Fotografies de www.fivemarysfarms.com
No em fa enveja la seva felicitat, perquè jo també la puc aconseguir, però sense ser del tot rural. Quan la vaig descobrir, d’alguna manera, m’hi vaig voler emmirallar. Guardant les distàncies, evidentment, em podia servir de referent. Però ella no només va deixar la comoditat de la ciutat per viure en el poc previsible món rural, sinó que a més s’hi dedica. La Mary mare (perquè les 4 filles també inclouen Mary en els seus noms) ajuda el seu company en la criança dels animals, s’aixeca a les cinc del matí, pateix fred i calor, s’embruta, gasta energia… Les seves filles també els ajuden! O tot això és el que venen. Mentrestant, jo estic desitjant començar a treballar només per tenir una petita dosi diària de vida urbana. No sé posar pinso als vedells, ni posar-los aigua (en sap més el meu pare que no viu aquí que jo!), ni canviar les vaques de camp. Ja no us parlo de com seria incapaç de xapar un vedell acabat de néixer o ajudar una vaca en el part si fos necessari. I la Mary americana ho fa! Tot i que m’ho van ensenyar, quasi no recordo ni on es connecta el pastor elèctric o l’aigua perquè es dirigeixi als diferents abeuradors. Però si pràcticament no dono mai de menjar ni als gossos ni als gats! Això sí, el passat estiu i potser inspirada pel meu embaràs, vaig ajudar a alimentar un vedell a base de biberons, cosa de la qual me’n sento molt orgullosa!
Però en general, no només no col.laboro en les tasques de ramadera sinó que ni tan sols tinc els coneixements bàsics sobre aspectes tècnics necessaris per la casa com electricitat, aigua o internet. Vaja, que no podria cobrir la feina del meu company com a ramader ni tampoc mantenir la casa en condicions (en tot allò que no es limités a la neteja i la decoració). I és que fins ara havia viscut d’una manera ben diferent i molt més fàcil, per a què enganyar-me. Vivia en pisos de lloguer. Si tenia un problema, trucava, venien i m’ho solucionaven. No tenia ni la necessitat ni les ganes de ser autosuficient.
Ara és diferent. M’he trobat amb una manera nova de viure que no es limita a canviar edificis per arbres. El canvi de vida és molt més profund que això. En el dia a dia són milers de detalls que cal aprendre i als quals caldria adaptar-se. I si afegiu un nadó per aquí al mig, ja tenim una altra immensa novetat a la vida que requereix d’un procés d’aclimatació.
I jo em pregunto: Arribarà el dia en què seré capaç de sentir-me totalment integrada en aquest nou món de mare i rural? Ara per ara, us puc dir que no és tan fàcil com ho ven la Mary i que a mi m’està costant i molt. Estimo moltíssim al ramader, i estimo fins a l’infinit al nostre nadó, i el mas i el lloc on està ubicat em sembla un espai privilegiat on viure… però… amb això n’hi ha prou?
Mare rural als 40 