#vidaalcamp – Pàgina 2 – Mare rural als 40

Pors exagerades?

12/05/2024Publicat a Comunicació digital, Estil de vida, Món rural, Redacció digitalEtiquetat #animals, #countryside, #gossos, #marerural, #mareruralals40, #monrural, #mundorural, #pors, #vidaalcamp, #vidaapagès, #vidaruralDeixa un comentari

Tot just fa una setmana vaig viure una experiència rural de por, d’aquestes que jo exagero, o no…

A casa tenim 4 gossos, tres mascles i una femella: el papa, la mama, el fill i un tiet.

El portal era obert. Jo sempre demano que estigui tancat, precisament per evitar allò que va acabar passant. Estàvem a dins de casa amb el peque i varem sentir molts crits de gossos. Això no és cap cosa estranya, perquè cada cop que pel camí de casa passen persones, cotxes, bicicletes, altres animals, etc., ells criden, evidentment.

Els gossos estaven lligats, excepte el més jovenet, en Locky.

Davant la insistència dels lladrucs, vaig acabar sortint a veure què passava. Vaig veure, ja a dins, una parella amb dos gossos. Dos gossos gegants. Un anava lligat i se’l veia molt tranquil. L’altre, deslligat, s’anava apropant, i va anar cap a en Locky a ensumar-lo.

Jo ja vaig començar a patir. La noia em va dir que no patís, que aquest gos no era seu, però que s’havia afegit a ells i algú del poble els havia dit que era molt manyac.

Doncs no havia acabat d’explicar-me això, que en Locky i aquest gos marró ja estaven enganxats. El gos marró era el doble de gran que en Locky, o més.

Em vaig espantar moltíssim. Vaig començar a cridar. Cridar a en Locky. Cridar a en Marcel, que des d’on era no em podia sentir. La noia, amablement, em va dir que no cridés. Vaig pensar que potser així atabalava encara més als gossos, però no ho podia evitar. Estava espantadíssima.

Els gossos no entren mai dins de la casa. Però vaig intentar arrossegar en Locky cap a dins. Em va estranyar que no volia de cap de les maneres. Per a ell, l’amenaça encara era allà.

Mentre jo intentava que en Locky entrés, la noia va aprofitar per lligar a una corretja el gos marró que no era seu i varen anar sortint.

Mentre l’hereu de casa intentava retenir en Locky a la porta de casa, jo vaig aprofitar per tancar el portal.

La parella es va disculpar. De fet, ells no en tenien cap culpa. El gos no era seu. Tot i que també està bé que assumissin la responsabilitat d’haver deixat que un gos, que en realitat no coneixien, els acompanyés. Cal vigilar. Mai saps què pot passar.

Quan vaig entrar, se’m varen escapar unes llàgrimes. M’havia espantat molt. Havia patit pel nostre gos. En Locky estava bé, una petita ferida superficial que es va curar sola, i res més.

Ara sé que no sóc tan exagerada i que la meva por a què entri algun animal i es crei algun conflicte si deixem el portal obert és justificada…

Retorn

03/05/202403/05/2024Publicat a Comunicació digital, Estil de vida, Maternitat, Món rural, Redacció digitalEtiquetat #countryside, #marerural, #monrural, #mundorural, #vidaalcamp, #vidaapagès, #vidaruralDeixa un comentari

De vegades hi ha senyals…

Al gener vaig començar un hort a casa…

I vaig decidir que era el moment de reprendre el blog. Tot i no escriure-hi en anys, no m’he donat mai per vençuda. No he volgut abandonar. Continuo creient en aquest projecte personal, per molt de temps que hagi passat.

En un dinar amb amics, fa pocs dies, el varem recordar. I avui he rebut la salutació d’una persona que admiro molt i que, sense dir-me’n res, m’ha fet rememorar aquest propòsit de fa anys.

Així que ara, no m’ho he pensat. He obert el blog i he tornat a escriure. I què bé que em fa sentir. Ara que he trencat el gel, em caldrà ser constant!

El blog continua tenint sentit, perquè continuo sentint-me una nouvinguda al món rural. He après moltíssim en 9 anys! Però em queda tant per aprendre encara! Tinc la sort de comptar amb el guiatge del meu company, rural de naixement, i ara també del meu petit pagès de set anys, rural de naixement també, i que absorveix de manera innata tot allò inherent a la vida rural. Cada un dels dos té els seus propis interessos i les seves visions particulars del petit o gran món que ens envolta, i així, jo aprenc per doble partida.

I continuo tenint ganes de compartir-ho amb tots vosaltres. Em fa il·lusió que descobriu amb mi mil detalls de la vida rural, que rieu amb mi aquesta vida, que la ploreu amb mi quan pertoqui i que us espanteu amb mi tot i que jo exageri…

No vull escriure gaire llarg, perquè a tots ens manca massa el temps i cada dia més ens estem acostumant a les lectures curtes i ràpides. Ni tan sols al camp ens podem desvincular d’aquest ritme de vida frenètic. Però, tot i així, jo insistiré a reivindicar una manera de fer més pausada. El meu fill em diu que soc molt lenta. Potser és aquesta la meva manera de reclamar una altra velocitat a la nostra vida…

Planificar o deixar fluir?

01/08/2021Publicat a Estil de vida, Món rural, Redacció digitalEtiquetat #calendarieditorial, #comunicaciódigital, #monrural, #negocisrurals, #planificació, #redacciódigital, #vidaalcamp, #vidaapagès, #vidarural, #xarxessocials2 comentaris

Un diumenge 1 d’agost al vespre, i quan molta gent comença les vacances, no sé si és una bona data per publicar un post al blog. Però lliga molt amb el tema sobre el qual volia escriure: la importància d’una bona planificació.

Fins ara, publicava a les meves xarxes personals senzillament quan em venia molt de gust o quan trobava un moment, com la majoria de la gent. Però en el cas dels perfils professionals és indispensable fer una bona planificació. Per què? Doncs perquè qualsevol empresa o emprenedor s’entén que a través de les xarxes socials pretén donar-se a conèixer a un públic més ampli, que es puguin convertir en els clients dels seus productes o serveis. Aquesta és la idea principal, però cal tenir objectius molt més específics, concrets i mesurables; cal pensar una estratègia per arribar a aquests objectius; i és indispensable planificar un calendari editorial per evitar que et passi com a mi, que tinc molt clars els meus propis objectius i la estratègia a seguir com a redactora digital rural, però que he comès l’error de no haver calendaritzat els continguts i els formats, i així ha passat que al final per motius de massa feina, per voler passar més temps amb el meu petit nen rural o per raons de salut, han anat passant setmanes i mesos sense publicar res ni al blog ni a les meves noves xarxes professionals.

És bàsic publicar de manera constant a les xarxes per aconseguir els nostres objectius. Potser no em faig gaire bona propaganda reconeixent que he comès un error que pretenc aconseguir que no cometin els negocis rurals als quals vull ajudar en la seva comunicació digital, però si aconsegueixo conscienciar a una sola persona per a què planifiqui el contingut que vol transmetre a través de les xarxes haurà valgut la pena.

I ja posats en el tema, us confesso que sóc una gran defensora de la planificació també a la vida personal. Per experiència, puc afirmar que evita molts problemes i dificultats, i que et permet guanyar temps i tranquil·litat. És com havia viscut sempre a ciutat i em funcionava. Evidentment, sempre poden aparèixer imprevistos, però us asseguro que disminueixen molt. Quan vaig arribar a viure al camp pensava que trobaria més calma a la meva vida, però he descobert que tot i que al món rural tenen moltíssimes virtuts, molts no són gaire bons planificadors i jo vaig venir a conviure amb un d’ells: un ramader que defensa el «deixar fluir» i després actuar amb rapidesa per solucionar els problemes que sorgeixin en el camí del dia a dia. I havent viscut les dues maneres d’actuar, us puc assegurar que per aconseguir els nostres objectius i els nostres somnis, ja siguin professionals o personals, i per evitar problemes i estrès, no hi ha res com una bona planificació!

Gent rural, sou molt bona gent!, però si voleu que tot rutlli el millor possible, planifiqueu les vostres activitats econòmiques i la comunicació digital d’aquestes. I a la vostra vida personal, que cadascú faci com se senti millor!

Vosaltres sou bons planificadors? O a les xarxes publiqueu espontàniament, sense haver pensat prèviament què comunicar, quan fer-ho i amb quin objectiu? I a la vostra vida personal, sou d’aquells que planifiquen i s’organitzen o d’aquells que deixen fluir i van fent sobre la marxa? Què creieu que és més eficaç i per què?

Els infants se senten més lliures a la natura?

03/04/202103/04/2021Publicat a Estil de vida, Maternitat, Món ruralEtiquetat #animals, #bosc, #creativitat, #diversió, #imaginació, #infants, #infància, #inspiració, #joclliure, #jocs, #marerural, #mareruralals40, #monrural, #natura, #vidaalcamp, #vidaruralDeixa un comentari

Ahir varen venir un nen i una nena a passar el dia i, juntament amb el petit de casa, no varen poder ser més feliços ni fer-nos més feliços a nosaltres. Només arribar va ser un no parar fins que el sol va començar a baixar i la foscor s’apropava.

Varem anar a passejar al bosc amb els gossos, i ells corrien, passaven pels llocs més complicats i feréstecs, jugaven a la cabana i pujaven als arbres. Un cop a casa, saltaven dalt de les bales de civada i les feien servir per baixar com un tobogan o directament saltaven des de dalt, collien capgrossos de la bassa i els traspassaven a una altre bassal que havien format ells mateixos, caçaven cargols i els donaven de menjar, interactuaven amb gossos i gats, i evidentment també varen trobar el temps per recórrer mil racons o per jugar una mica a futbol. No es varen aturar quasi ni per dinar i tot eren cares alegres i diversió absoluta!

Joc lliure i creatiu! Fotos by @olga_vallejo

I així ho vivim cada cop que venen nens i nenes, siguin com siguin, ja que igual que en el món dels adults, la diversitat domina i n’hi ha de tots els caràcters i amb tots els gustos i totes les temors possibles. Però al final, tots vencen les pors, i tots es posen reptes a ells mateixos enmig d’aquest ambient natural que els motiva i els inspira.

Amb això vull dir que els infants són menys infants a la ciutat? En absolut! Però la creativitat, la capacitat d’improvisar, la imaginació, la valentia, la iniciativa o el moviment físic que mostren quan venen al camp no el veig amb la mateixa magnitud en altres espais. Fins i tot FAROS Sant Joan de Déu, la plataforma digital de promoció de la salut i el benestar infantil de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, parla àmpliament en un dels seus articles dels beneficis que el bosc aporta als més petits de casa.

Tots ho hauríem de tenir molt en compte, tant els que vivim al camp, com els que teniu negocis rurals, com totes aquelles famílies que viviu a ciutat! Quin millor lloc que la natura per fer salut i viure la llibertat del joc?

T’agrada transformar-te com una papallona?

20/03/2021Publicat a Estil de vida, Món ruralEtiquetat #activitatsrurals, #blog, #canvis, #experienciarural, #marerural, #mareruralals40, #monrural, #papallona, #redacciódigital, #transformació, #transformaciópersonal, #turismerural, #vidaalcamp, #vidaapagès, #vidaintensa, #vidaruralDeixa un comentari

Hi ha persones en contínua transformació i d’altres que prefereixen mantenir-se com estan, ja sigui perquè tenen tot allò que desitgen o per por a allò desconegut. Ja sabeu aquell que diu “Més val savi conegut que boig per conèixer”!

Tampoc em definiria jo com una gran aventurera, però, a cada època de la meva vida he anat experimentant petites transformacions. Vaig viure l’etapa de voler-ho aprendre tot i després la de desitjar experimentar-ho tot. Anava variant, podia aplicar-ho a la meva vida professional, a la social o a la personal, i no deixava mai d’avançar en alguna direcció.

El meu cap ho agraïa però el meu cos va arribar al límit, i als 30 vaig patir les conseqüències de l’estrès. Per aquest motiu vaig seguir transformant-me ja més tranquil·lament, tot i que sense deixar de viure experiències noves: de feines, de viatges, de coneguts, de temps d’oci, de relacions.

La darrera gran transformació va ser la de comprometre’m sentimentalment, anar a viure al camp i tenir un fill. I tot de cop! Espectacular! Això coincidint amb el fet de treballar de funcionària en una administració local sona a vida ja molt estable, oi? Doncs no! Porto 5 anys trontollant! Com mai! Aquesta darrera etapa m’ha fet conèixer-me de veritat i ha tret el millor i el pitjor de mi! I encara ho estic assimilant. Suposo que sospitant tanta remor interna, vaig decidir escriure el blog de mareruralals40, amb què pretenia compartir amb família, amics i coneguts anècdotes divertides i reflexions serioses sobre la meva nova vida.

Però ara ja estic immersa en un altre canvi, i és que a més de mare rural també vull ser una redactora digital rural! Així que començaràs a veure petits canvis i algunes novetats en el blog i les meves xarxes socials. M’acompanyes en aquesta nova aventura de la meva vida?

En tot cas, amb aquest objectiu estic participant en un curs de redacció digital en el qual he començat a conèixer virtualment un munt de persones fantàstiques amb realitats molt diverses, repartides per tot el món, de totes les edats i amb inquietuds ben diferents, però totes amb la il·lusió de transformar-se!

Si ho desitges, tu també pots transformar-te com una papallona!

Enlairant el vol després de la transformació

Lentitud innata?

20/02/2021Publicat a Estil de vida, Món ruralEtiquetat #lentitud, #madrerural, #marerural, #mareruralals40, #ritmedevida, #ritmodevida, #solitud, #vidaaciutat, #vidaalcamp, #vidaapagès, #vidadecampo, #vidaintensa, #vidaruralDeixa un comentari

De petita seguia el ritme dels meus pares. No sé quin era el meu.

D’adolescent, com la gran majoria era tot energia i hormones!

I a la Universitat vaig començar a córrer. Fins als 30. Quan vivia a Barcelona treballava al món audiovisual (molt intens), dinava amb els companys de feina, en acabar practicàvem això que ara es diu “afterwork” i que llavors era anar a fer una birra o un cafè, de vegades passava per casa a fer una dutxa però moltes altres ni això, i enganxava amb algun sopar seguit d’alguna sessió de teatre, cine o d’algun concert, i l’endemà tornar a començar. Era un no parar. Em sentia feliç. Als 30, vaig petar!

Vaig tornar a Girona, on el ritme habitualment ja és més lent. Era més difícil quedar entre setmana. Anava a alguns actes culturals, o a veure pel·lícules o obres de teatre no gaire comercials, i èrem quatre gats. Vaig conèixer i relacionar-me amb gent de fora de Girona que sentien la mateixa incomprensió que jo. Que ningú s’enfadi amb mi, però fa quinze anys així és com ho vaig viure. Entre setmana, poca activitat social. N’hi havia, però no em sortien tantes ofertes com a Barcelona. Era diferent. Vivia al centre de Girona i recordo la meva estranyesa quan a l’hivern caminava per la Rambla a les 19 hores i no em creuava amb ningú. Llavors, encara em creia que jo era una persona activa i que necessitava més. I sovint fugia el cap de setmana a Barcelona per reviure aquella intensitat i alegria d’antuvi, però tornava ben esgotada!

Fins que vaig arribar a viure al camp! L’amor m’hi va portar. Dos mesos més tard em quedava embarassada, i recordo l’angoixa de la solitud quan als 5 mesos em varen donar la baixa. Tot anava bé, però per diferents cirscumstàncies externes i per prudència, la doctora va considerar que el millor era que em quedés a casa tranquil·la.

Però de tranquil·la res de res. L’M treballava una mitjana de 14 a 16 hores al dia arranjant la casa i cuidant les vaques. Havien passat 10 anys des del final de la meva vida a Barcelona voltada de gent tot el dia i sense aturar-me mai, i m’aclaparava la mateixa incomprensió que havia viscut les tardes laborables d’hivern tan buides a Girona. Creia trobar a faltar sentir el caliu de moltes persones alhora. Creia trobar a faltar no aturar-me mai.

Porto cinc anys vivint al camp i tot just ara he descobert que en essència sóc una persona força solitària i moooolt lenta!!! O és l’edat que m’hi ha fet tornar? No ho sé. Però trigo una eternitat a fer qualsevol cosa. O ara en sóc conscient. M’encanto. Bado. Heu sentit a parlar de la vida “slow”? -per cert, una altra paraula en anglès per descriure allò que ha existit de sempre-. Doncs jo la practico al 200%, i quan em fan córrer m’atabalo molt! I m’esgota! Trobo a faltar tenir més a prop i més a mà la família i els amics i amigues, però no enyoro gens estar encerclada de gent per tot arreu!

I em pregunto: he canviat o he estat així tota la vida i no me n’he sabut adonar fins ara? He anat durant la meitat de la meva vida contra la meva pròpia essència? Vaig arribar a la vida rural per amor o era el destí inevitable a causa de la propia naturalesa de la meva manera de ser?

Aprenent a aprendre de nou

30/01/2021Publicat a Maternitat, Món ruralEtiquetat #animals, #aprendre, #arbres, #bosc, #entornnatural, #marerural, #mareruralals40, #monrural, #muntanya, #observació, #plantes, #rurallife, #ruralmum, #vidaalcamp, #vidaapagès, #vidarural2 comentaris

Des de ben petita que els meus pares em portaven a la muntanya a caminar o al camp a passar el diumenge. D’adolescent vaig formar part d’un grup d’esplai, en el qual fèiem tasques de millora en entorns naturals, com netejar i assenyalar camins o desbrossar els voltants d’ermites abandonades. A més, cada estiu solíem fer una gran ruta per boniques muntanyes del Pirineu. I en els meus primers anys de joventut vaig continuar, però ja com a monitora.

I això per què us ho explico? Doncs perquè tot i amb aquests antecedents, als 45 anys no em sé orientar pels camins, quan camino sola ho faig amb por a causa de la gran quantitat de sorolls del bosc que desconec, i fins que el petit de casa no m’ho va començar a mostrar, no diferenciava un roure d’una alzina, una planta de romaní d’una de farigola, una petjada de porc senglar d’una de vaca, i així un llarg etc.

Ara, quan caminem junts pel bosc, ell m’ensenya tot això i més. Amb ell aprenc ocells, aprenc plantes, aprenc camins, aprenc sons, aprenc senyals de tot tipus. Estic aprenent el món rural al mateix ritme que ell. Bé, això no és cert, perquè ell em porta molt avantatge! Molt! Té més capacitat de concentració, més capacitat d’assimilació, més capacitat d’observació, més capacitat de retenció i de memòria. La meva mare té raó. Segons ens anem fent grans, anem perdent cada cop més capacitat de concentració i de memòria, però gràcies als més petits de cada casa continuem aprenent. I també tornem a aprendre, que no és el mateix.

Ara ja ni tan sols sóc jo qui explica els contes abans de dormir. És ell que m’explica les característiques de molts animals que, ens quedin a prop o lluny, la majoria jo les desconeixia fins a dia d’avui.

I seguim sumant! I seguim aprenent! I seguim!

Noves normalitats

03/05/2020Publicat a Estil de vida, Món ruralEtiquetat #animals, #natura, #qualitatdevida, #ritmedevida, #rurallife, #vidaalcamp, #vidaapagès, #vidaruralDeixa un comentari

Aquests dies he pres consciència per primera vegada de totes les virtuts de viure al món rural. Entre els milions de persones confinades per tot el món, aquells que vivim al camp està clar que hem estat els més afortunats. Evidentment, l’estat anímic ens pesa com a tothom. Patim pels nostres pares, pels nostres familiars, pels nostres amics. Trobem a faltar la nostra gent. Però, tot i que el petit enyora l’escola i els seus amics, té tant espai com vol per córrer, pot jugar a pilota, anar en bicicleta, entretenir-se amb els gossos, fer de jardiner, cuidar un hort, passejar pel bosc al voltant de casa, muntar una cabana, saltar a les basses, collir flors i un llarg etcètera. I nosaltres podem caminar a l’aire lliure, fer gimnàs a l’exterior, prendre el sol, jugar amb el petit i els gossos, fer de jardiners i un altre llarg etcètera. I no ens enganyem, tot plegat ens ha ajudat molt a passar aquest confinament d’una manera menys traumàtica que aquelles persones que viuen en pisos sense balcó i amb nens petits a dins. Hi penso sovint.

Però hi ha un altre motiu pel qual em sento encara més afortunada i és que a la quarta setmana de confinament, per fi, em vaig començar a relaxar. Vaig ser conscient que porto quatre anys massa estressada, massa tensa, massa, massa! Més de tres anys quasi sense dormir. Tres anys fent quilómetres cada dia a la carretera, mig marejada d’esgotament, per anar a la feina amb uns horaris difícils de gestionar per a mi. Tres anys treballant en un espai petit juntament amb altres tres persones, sense llum natural ni ventilació. Tres anys havent de fer les gestions i les compres durant el curt descans per esmorzar o corrent molt a la sortida. Tres anys arribant massa tard a casa, esgotada i sense l’energia que em reclama un petit trapella massa actiu! Aquests dies, per fi, he pogut seguir un altre ritme. És veritat que teletreballar, amb el nen a casa durant les 24 hores, les emocions de tots a flor de pell, i el milió de coses que voldria aprofitar per posar al dia, també estressa d’una altra manera. Però no haver de córrer per acabar arribant tard igualment als llocs, és meravellós. No haver-me de posar molt nerviosa massa sovint per trobar un tractor, un camió o un cotxe d’autoescola que sé que em farà perdre aquells deu minuts que no em puc permetre, és meravellós. Tenir temps per jugar amb el petit de casa sense presses i sense estar pensant el milió de coses que em queden pendents, és meravellós. Poder seure al banc del pati i badar, sense fer absolutament res més que acaronar els gossos o el gat, veure jugar el trapella, escoltar els ocells o observar les roses que ballen amb el vent, és meravellós.

Desconec com serà la “nova normalitat” de què tothom parla, però si hi pogués aplicar alguns aspectes de l’etapa del confinament, n’estaria molt agraïda!

A les cinc ja es fa fosc

24/11/201924/11/2019Publicat a Estil de vida, Món ruralEtiquetat #anècdotes, #anecdotas, #darkness, #foscor, #horaris, #monrural, #mundorural, #natura, #oscuridad, #rurallife, #vidaalcamp, #vidaapagès, #vidadecampo, #vidaruralDeixa un comentari

Diuen que cal ser molt constant i tenir molta paciència per aconseguir força seguidors a un blog. Així que jo tinc clar que em llegireu quatre de la família, quatre amics i quatre coneguts. Zero constància (tot i que no per falta de ganes). Zero paciència, en general. I a més, escrit en una llengua ben bonica que injustament és massa minoritària.

Però m’encanta escriure. És agradable. És terapèutic. Potser si escrivís més, parlaria menys, i els del meu voltant ho agrairien! M’agrada tant explicar coses! Massa! La majoria no interessen a pràcticament ningú, però no hi puc fer més.

Abans, em relacionava amb molta varietat de gent. Però des de que visc al camp i sóc mare parlo amb menys persones i les atabalo més. Crec que el món rural no m’ha fet tornar més calmada i silenciosa com els camps i els boscos. Jo, de la natura, sóc més com les tempestes o els cops de vent.

Així, el món rural no m’ha canviat gens? Doncs en alguns aspectes, suposo que sí. Dissabte passat en vaig descobrir un. En horari d’hivern, a quarts de sis ja és fosc i a partir d’aquesta hora ens tanquem a casa. No hi ha res a fer enmig de la negra foscor de fora. Però fa una setmana vaig anar a veure un espectacle a Cassà i havia de passar per Girona a recollir un parell d’amigues. Vaig sortir de casa a les set. Aquí ja era negra nit. Vaig pensar que en mitja hora em plantava al centre de Girona. A l’entrada de la ciutat, ho seguia pensant. Fins que vaig arribar al centre. De cop, em va impressionar la quantitat de cotxes i quedar aturada pel trànsit a aquella hora. De cop, em va impressionar la gran quantitat de gent que veia pel carrer. De cop, em va impressionar tantes llums i tanta vida. Però si era molt tard! Ai no, que quan vaig mirar el rellotge vaig ser conscient que només eren les set trenta i que, a aquesta hora i en cap de setmana, sigui estiu o sigui hivern, a les ciutats encara hi ha moltes coses a fer! Em va impressionar!!! Potser ja m’he anat tornant rural! Segurament no imaginava que tant!

Per cert, l’espectacle és el d’un bon amic i es diu “A vore“. Com ja vaig dir per Instagram, el recomano a tothom que pugui tenir l’oportunitat de veure’l!

Llamps i trons

15/11/201815/11/2018Publicat a Estil de vida, Món ruralEtiquetat #lightning, #llamps, #meteorologia, #natura, #rayos, #rurallife, #storm, #tempestes, #temps, #tormenta, #vidaalcamp, #vidaruralDeixa un comentari

Avui que plou, he recordat. Avui que plou, he pensat en un altre fenomen meteorològic.

Heu parlat mai de llamps i trons? No és un tema de conversa habitual, ni tan sols a l’ascensor oi? Suposo que només deu interessar a aquells que els apassiona el tema o bé a aquells que els hem patit.

Una de les coses que he après de manera inconscient vivint al camp és que la meteorologia s’introdueix de manera intrínseca en el teu dia a dia. Mai havia mirat la predicció del temps amb tant interès i tan habitualment. De fet, haig de reconèixer que era un espai que m’avorria força i només hi dirigia la meva atenció quan s’apropava el cap de setmana i volia fer alguna cosa a l’aire lliure o quan tenia algun viatge a la vista. Com la majoria de vosaltres, suposo.

Sense haver-m’ho proposat, ara el miro cada dia amb molt d’interès. He après a interpretar millor els mapes. I poso molta atenció a les possibles pluges, tempestes, tramuntanades, llevantades, pujades i baixades de temperatures, etcètera… De fet, ara sóc jo qui informa al ramader del temps que vindrà perquè prengui les mesures que siguin necessàries en cada cas.

I el més curiós de tot és que no n’he sigut conscient fins fa poc. Fins que va caure el llamp i ens va agafar per sorpresa.

A posteriori, he llegit que la probabilitat que et caigui un llamp a sobre és d’una entre tres milions. I quina és la probabilitat de què et caigui just a casa? No ho he sabut trobar.

Sí, ens va caure un llamp a casa. Ens va destrossar una televisió, un TDT, una planxa de vapor, la caldera, el wifi i ja no recordo què més.

Em vaig plantejar mil preguntes.

Hi ha més probabilitats que caiguin llamps al camp que a la ciutat? Algú ho sap? La realitat és que des que vaig arribar al mas, les tempestes m’impressionen molt més. No sé si té una explicació racional de la qual jo encara no en soc conscient, però quan hi havia tempestes a ciutat jo no em sentia gens insegura i aquí tremolo!

A ciutat desconnectava l’antena de la televisió com m’havia ensenyat a fer el meu pare, desconnectava tots els aparells electrònics que podia i au! em posava a llegir esperant que no marxés la llum, o a dormir directament.

A la meva nova llar no existia aquest costum i jo, confiada, no vaig fer res per intentar instaurar-lo. Ara me’n penedeixo. No deixo de preguntar-me si són més perilloses les tempestes al camp que a la ciutat i en cas afirmatiu, per què?

No sé. Potser a vosaltres us interessa ben poc tot plegat. A mi, de fet, no m’interessava ni m’encuriosia gaire o gens fins que vaig arribar a viure aquí. Ja fa temps que vaig incorporar als meus hàbits diaris mirar la predicció del temps o directament observar el cel per veure-les a venir.

I ni tan sols així vaig poder salvar la casa d’un llamp malparit!

	gloriamumfie en Planificar o deixar fluir?
	Mar en Planificar o deixar fluir?
	gloriamumfie en Aprenent a aprendre de nou
	Carled Jover en Aprenent a aprendre de nou
	gloriamumfie en Un repte aconseguit!

	gloriamumfie en Planificar o deixar fluir?
	Mar en Planificar o deixar fluir?
	gloriamumfie en Aprenent a aprendre de nou
	Carled Jover en Aprenent a aprendre de nou
	gloriamumfie en Un repte aconseguit!