He tornat a treballar.
I ara torno a tenir anècdotes per explicar quan arribo a casa al migdia. Historietes de la feina. Sí. Algunes fan riure i d’altres no tant. Però sobretot historietes dels viatges en cotxe. Haver-se de desplaçar cada dia del camp a la ciutat per treballar també et condueix a viure petites aventures quotidianes a la carretera. En la darrera setmana he hagut de canviar de carril en una rotonda perquè un senyor gran girava en sentit contrari. He hagut d’aturar-me a la carretera perquè encara amb la llum del dia un grup d’uns vuit senglars travessaven tranquil.lament per davant meu i no per un pas de vianants precisament. He conduit sobre el fang que els tractors arrosseguen sense compassió de la terra treballada fins a la via per on circulen els cotxes. He conduit darrere cotxes que anaven a 60 per la Nacional II i he estat perseguida per cotxes que tot i jo anar a 100 no en feien prou i m’empentaven per darrera perquè accelerés més, com si d’una peli d’acció es tractés. M’he hagut d’aturar força minuts mentre davant meu treien molt relaxadament els arbres que podaven de les vores de la calçada, cosa que agraeixo perquè em protegirà de l’efecte de les gelades o del poder del vent, però quan tens un nadó esperant a casa perquè l’alimentis amb el teu pit… desespera una mica, la veritat.
Sí, els viatges diaris del camp a la ciutat són plens d’anècdotes, algunes per no dormir, que en part compensen l’avorriment de la conducció amb un sol CD, és a dir, escoltant sempre les mateixes cançons ja que l’aparell de ràdio no funciona i els altres CDs els expulsa. No us enganyaré, tot i ser un noi ben simpaticot, estic cansada d’escoltar cada dia a en Pablo Alboran, i si us plau, no jutgeu els meus gustos musicals, senzillament el vaig heretar juntament amb el cotxe i si us haig de ser sincera, ja m’estava bé,… fins ara,… que ja voldria sentir altres veus, altres tonades i altres lletres. I mentre això no canvia, doncs em vaig distraient (o no) amb la pluja, amb els combois de camions plens de llumetes que pràcticament em trobo a diari, amb els practicants de les autoescoles, amb els turistes que van perduts, etc… En definitiva, una gran representació de la societat sobre rodes.
Però a més ha passat allò que sospitava que passaria.
Ara penso que hauria de canviar la categoria d’aquest blog. Enlloc de ser sobre una mare rural als 40, hauria de ser sobre el temps. I és que parlo més sovint de la gestió del temps que de ser mare, de ser mare rural o de ser mare rural als 40.
I ha passat allò que sospitava que passaria quan tornés a treballar: Que em falta temps.
Estic contenta perquè tornar a la rutina i a fer una vida més “normal” (amb totes les cometes del món), m’ha servit per sentir-me de nou una persona independent, un ens propi, algú que a banda de ser mare, és també treballadora, i moltes altres coses que encara haig de recuperar una mica més com companya, amiga, filla, algú que té aficions i interessos variats, etc. Cada matí quan li dono el pit a la meva criatura i m’acomiado d’ell fins al migdia em sento molt trista, i alhora alleugerida de tenir unes cinc hores per tornar a ser la Glòria no mare. A les tardes, en canvi, sóc immensament feliç de tornar a ser amb el meu fill, però alhora pateixo perquè no tinc temps d’escriure al blog, ni de llegir, ni de fer exercici, i quasi ni tan sols de recollir la cuina o fer el llit.
Contradiccions maternes, suposo.
Mare rural als 40 