La pluja

A mi no m’havia agradat mai la pluja. Quan vivia a ciutat. I quan encara teníem prou aigua, o com a mínim no sospitàvem del contrari. La veia com a un enemic que m’esguerrava els plans.

Sí. És veritat que a la pluja l’acompanya una aura romàntica, amb la imatge de gotes al vidre, manta, sofà i llibre. I, quan arribava un cap de setmana que estava molt cansada, i plovia, ho arribava a agrair, per tenir l’excusa de quedar-me a casa, i llegir al sofà tapada amb la manta, o mirar les gotes que queien per la finestra mentre escoltava música romàntica que feia posar melancòlica… Però era com a excepció. En general, m’esguerrava els plans.

I avui en dia? Des de que visc als camps, la pluja, evidentment, em continua esguerrant plans. I no només això. També m’esguerra la feina feta de jardineria. Sego tota l’herba, trec les males herbes de les flors i arbres bonics. Si cal, alguna vegada, també alguna de l’hort. Dono la volta per la casa i ho veig tot preciós. Comença a ploure. Un dia. Dos. Dues setmanes. Tres setmanes. No faig la ronda i no veig res. La tarda que para de ploure, m’afanyo a agafar la segadora, que segur que cal una bona repassada. Repassada? Però si tot sembla una selva!!!! I ja no ho atrapo!!! I em frustro. I em poso de molt mal humor.

I el de casa també es frustra perquè va segar tot un camp de civada, que estava punt per encadenar i fer-ne bales. “Per una mica de pluja no passa res”, deia. “Quan surti el sol s’assecarà, i encara serà de gran qualitat”. Però després de tres setmanes de pluja seguida i de no veure el sol, la civada segada s’ha mig resclosit. Ell la dona per perduda. Després de la despesa i la feina, és una gran pena. I es frustra. I es posa de mal humor.

Però sabeu què? Que tot plegat és una gran lliçó. Ens hem oblidat de qui mana. Creiem que som la raça humana, i així anem. Ens hem oblidat que nosaltres també en formem part d’aquesta natura. Les noves tecnologies poden ser molt poderoses. Però la natura ho és més. Ens estem carregant el món, i ara ja no plou com abans, i ens falta aigua (preocupa sobretot la falta d’aigua de boca i per a les piscines, i menys la que falta als boscos i per als animals salvatges). Però la pròpia natura ja s’encarrega de reequilibrar-ho tot d’alguna manera. I posar-nos tots a lloc.

Com no ho fem millor….

Llamps i trons

Avui que plou, he recordat. Avui que plou, he pensat en un altre fenomen meteorològic.

Heu parlat mai de llamps i trons? No és un tema de conversa habitual, ni tan sols a l’ascensor oi? Suposo que només deu interessar a aquells que els apassiona el tema o bé a aquells que els hem patit.

Una de les coses que he après de manera inconscient vivint al camp és que la meteorologia s’introdueix de manera intrínseca en el teu dia a dia. Mai havia mirat la predicció del temps amb tant interès i tan habitualment. De fet, haig de reconèixer que era un espai que m’avorria força i només hi dirigia la meva atenció quan s’apropava el cap de setmana i volia fer alguna cosa a l’aire lliure o quan tenia algun viatge a la vista. Com la majoria de vosaltres, suposo.

Sense haver-m’ho proposat, ara el miro cada dia amb molt d’interès. He après a interpretar millor els mapes. I poso molta atenció a les possibles pluges, tempestes, tramuntanades, llevantades, pujades i baixades de temperatures, etcètera… De fet, ara sóc jo qui informa al ramader del temps que vindrà perquè prengui les mesures que siguin necessàries en cada cas.

I el més curiós de tot és que no n’he sigut conscient fins fa poc. Fins que va caure el llamp i ens va agafar per sorpresa.

A posteriori, he llegit que la probabilitat que et caigui un llamp a sobre és d’una entre tres milions. I quina és la probabilitat de què et caigui just a casa? No ho he sabut trobar.

Sí, ens va caure un llamp a casa. Ens va destrossar una televisió, un TDT, una planxa de vapor, la caldera, el wifi i ja no recordo què més.

Em vaig plantejar mil preguntes.

Hi ha més probabilitats que caiguin llamps al camp que a la ciutat? Algú ho sap? La realitat és que des que vaig arribar al mas, les tempestes m’impressionen molt més. No sé si té una explicació racional de la qual jo encara no en soc conscient, però quan hi havia tempestes a ciutat jo no em sentia gens insegura i aquí tremolo!

A ciutat desconnectava l’antena de la televisió com m’havia ensenyat a fer el meu pare, desconnectava tots els aparells electrònics que podia i au! em posava a llegir esperant que no marxés la llum, o a dormir directament.

A la meva nova llar no existia aquest costum i jo, confiada, no vaig fer res per intentar instaurar-lo. Ara me’n penedeixo. No deixo de preguntar-me si són més perilloses les tempestes al camp que a la ciutat i en cas afirmatiu, per què?

No sé. Potser a vosaltres us interessa ben poc tot plegat. A mi, de fet, no m’interessava ni m’encuriosia gaire o gens fins que vaig arribar a viure aquí. Ja fa temps que vaig incorporar als meus hàbits diaris mirar la predicció del temps o directament observar el cel per veure-les a venir.

I ni tan sols així vaig poder salvar la casa d’un llamp malparit!

 

 

La vida rural és una vida tranquil·la?

M’agrada escriure. Des de sempre. Ja de petita m’agradava fer redaccions. M’agrada. Em diverteix. Em relaxa. Em fa desconnectar. Em serveix de teràpia.

Molts escriptors professionals viuen en zones rurals on s’inspiren i es concentren, on experimenten millor la seva creativitat lluny dels sorolls i les distraccions contínues de la vida urbana.

Jo ja imaginava que si vivia al camp hauria de renunciar a tants sopars en restaurants, cafès, obres de teatre, concerts, cinema, cursos, presentacions de llibres,… Amb això no vull dir que si vius en una zona rural no puguis gaudir de tot aquest oci, però en tot cas, no ho fas tan sovint per raons pràctiques i també de distàncies.

Però creia que a canvi tindria més temps per altres aficions com escriure o llegir. Creia que la vida tranquil·la, relaxant i contemplativa del camp que jo imaginava em facilitaria més temps per realitzar aquestes activitats. Doncs no, ha estat a l’inrevés.

Dino poc i encara sopo menys en restaurants, els únics cafès al bar què faig són durant els 25 minuts d’esmorzar en horari laboral, zero teatres o concerts o cursos, i un parell de pelis per any al cinema,… però és que tampoc llegeixo ni escric més!

Vull pensar que la culpa no és del camp, sinó del meu fill. Ara no he estat encertada. Seria més correcte dir que la causa potser és el nen i no la vida rural. Això em donaria l’esperança de creure que més endavant, quan sigui més gran, viure en aquest ambient em permetrà llegir i escriure més. Però no tinc tant clar que hagi de ser així.

El cas és que ni entre setmana ni durant els caps de setmana.

He descobert que entre setmana el meu ritme comporta tant d’estrès com el de qualsevol mare de ciutat. O potser més. Perquè mentre una mare de ciutat pot recollir el seu petit a la llar d’infants i anar a fer encàrrecs camí de casa, jo primer haig de fer els encàrrecs i tot seguit recollir el nen que va a una llar ubicada ja en zona rural i a on no puc comprar res ni fer cap gestió perquè enlloc de botigues o oficines hi predominen els arbres i els ocells, que són molt bona companyia però una mica allunyats de les necessitats de la societat moderna.

I durant els caps de setmana si tenim algun compromís, doncs això, ja el tenim ben ocupat i entretingut. I si no en tenim cap i aprofitem per quedar-nos a casa, llavors en 24 hores vull passar més estones amb el meu fill i jugar molt, potser dinar tranquil·lament amb el seu pare, vull passejar amb el gos, vull fer gimnàs o anar a córrer, vull posar rentadores i tenir la casa endreçada, vull fer la migdiada mentre miro alguna comèdia romàntica tonta, vull organitzar la setmana o les fotos, i vull llegir i escriure.

Evidentment, no arribo a tot. I prioritzo sempre el meu fill i l’organització familiar o les tasques de la llar, i allò que queda sempre pel final i per al qual mai tinc temps és llegir o escriure. Apunto temes per escriure al blog. I la llista avança, cada cop és més llarga. És l’escriptura d’aquests temes allò que no avança ni un mil·límetre.

Imagino que els escriptors que s’inspiren i creen grans llibres en ambients rurals no deuen tenir una feina a ciutat, o no deuen tenir fills petits, o deuen tenir algú que fa totes les compres i gestions o totes les tasques de la casa…

Però jo no em vull rendir.

Quan em jubili, vull dedicar-me a escriure.

He tornat a treballar fora de casa!

He tornat a treballar.

I ara torno a tenir anècdotes per explicar quan arribo a casa al migdia. Historietes de la feina. Sí. Algunes fan riure i d’altres no tant. Però sobretot historietes dels viatges en cotxe. Haver-se de desplaçar cada dia del camp a la ciutat per treballar també et condueix a viure petites aventures quotidianes a la carretera. En la darrera setmana he hagut de canviar de carril en una rotonda perquè un senyor gran girava en sentit contrari. He hagut d’aturar-me a la carretera perquè encara amb la llum del dia un grup d’uns vuit senglars travessaven tranquil.lament per davant meu i no per un pas de vianants precisament. He conduit sobre el fang que els tractors arrosseguen sense compassió de la terra treballada fins a la via per on circulen els cotxes. He conduit darrere cotxes que anaven a 60 per la Nacional II i he estat perseguida per cotxes que tot i jo anar a 100 no en feien prou i m’empentaven per darrera perquè accelerés més, com si d’una peli d’acció es tractés. M’he hagut d’aturar força minuts mentre davant meu treien molt relaxadament els arbres que podaven de les vores de la calçada, cosa que agraeixo perquè em protegirà de l’efecte de les gelades o del poder del vent, però quan tens un nadó esperant a casa perquè l’alimentis amb el teu pit… desespera una mica, la veritat.

Sí, els viatges diaris del camp a la ciutat són plens d’anècdotes, algunes per no dormir, que en part compensen l’avorriment de la conducció amb un sol CD, és a dir, escoltant sempre les mateixes cançons ja que l’aparell de ràdio no funciona i els altres CDs els expulsa. No us enganyaré, tot i ser un noi ben simpaticot, estic cansada d’escoltar cada dia a en Pablo Alboran, i si us plau, no jutgeu els meus gustos musicals, senzillament el vaig heretar juntament amb el cotxe i si us haig de ser sincera, ja m’estava bé,… fins ara,… que ja voldria sentir altres veus, altres tonades i altres lletres. I mentre això no canvia, doncs em vaig distraient (o no) amb la pluja, amb els combois de camions plens de llumetes que pràcticament em trobo a diari, amb els practicants de les autoescoles, amb els turistes que van perduts, etc… En definitiva, una gran representació de la societat sobre rodes.

2014-05-08-08-22-51

Però a més ha passat allò que sospitava que passaria.

Ara penso que hauria de canviar la categoria d’aquest blog. Enlloc de ser sobre una mare rural als 40, hauria de ser sobre el temps. I és que parlo més sovint de la gestió del temps que de ser mare, de ser mare rural o de ser mare rural als 40.

I ha passat allò que sospitava que passaria quan tornés a treballar: Que em falta temps.

Estic contenta perquè tornar a la rutina i a fer una vida més “normal” (amb totes les cometes del món), m’ha servit per sentir-me de nou una persona independent, un ens propi, algú que a banda de ser mare, és també treballadora, i moltes altres coses que encara haig de recuperar una mica més com companya, amiga, filla, algú que té aficions i interessos variats, etc. Cada matí quan li dono el pit a la meva criatura i m’acomiado d’ell fins al migdia em sento molt trista, i alhora alleugerida de tenir unes cinc hores per tornar a ser la Glòria no mare. A les tardes, en canvi, sóc immensament feliç de tornar a ser amb el meu fill, però alhora pateixo perquè no tinc temps d’escriure al blog, ni de llegir, ni de fer exercici, i quasi ni tan sols de recollir la cuina o fer el llit.

Contradiccions maternes, suposo.

Un repte aconseguit!

Avui em vull desfogar. No és sobre un tema de mare rural ni sobre un tema de mare als 40, però indirectament sí que hi està relacionat.

Treballo en una administració local i era auxiliar administrativa. Fins ara. Quan encara no sabia que estava embarassada es van convocar places de promoció interna a administrativa per primer cop en 5 o 6 anys, així que vaig decidir presentar-me. Mentre preparava tot el material per estudiar vaig saber que esperava una criatura, i tot i que la meva metgessa de família em va informar que em costaria molt concentrar-me, jo vaig decidir seguir endavant amb el meu objectiu. Vaig passar el primer trimestre treballant de matins i estudiant de tardes. No tenia ni vòmits ni mareig a causa de l’embaràs, però sí un esgotament espectacular, les hormones a flor de pell i molta preocupació perquè arribés a bon port (havia tingut unes petites pèrdues les primeres setmanes que ens obligaven a ser molt prudents i a no il·lusionar-nos més del compte). I al març, als quatre mesos de gestació i als tres d’estudiar, van arribar els examens. Vaig passar la primera prova. A la segona vaig caure. En aquell moment vaig creure que massa injustament. M’ho vaig prendre fatal. Per tot el sacrifici fet, per tot l’esforç, per tot el patiment, que no havien servit per a res.

20161120_132044

I pel novembre varen tornar a convocar places. 15 més. L’M em va animar a presentar-me altre cop. Ara ja no estava embarassada, però teníem un nadó de 3 mesos! Ell em va dir que m’ajudaria molt. I així ho va fer. Com ja havia estudiat durant tres mesos tot i que fos sense gaire concentració, alguna cosa devia haver quedat gravada, i aquesta vegada només hi vaig dedicar tres setmanes, però psicològicament i emocionalment molt dures. L’M s’encarregava del nadó i dedicava només el temps indispensable a alimentar i donar de beure a vaques i vedells. Tota la resta, abandonada. Jo alimentava al meu petit i passava estudiant tot el temps que em deixava, que cap dia passaven de 4 o 5 hores si tenia sort. A més, altre cop l’esgotament, els càrrecs de consciència, etc… I va arribar la primera prova. Desitjosa de poder dormir prou (i l’O em va deixar força!), i més neguitosa per tota la infraestructura necessària per assistir una hora i mitja a l’examen que pel propi examen. Vaig passar el tipus test amb un bon resultat. Dos dies més tard, vàrem repetir tota la infraestructura i els nervis per presentar-me a la segona prova eliminatòria, amb poc optimisme, la veritat. Tot un cap de setmana d’espera i dilluns vaig rebre la trucada. Em van informar que havia aprovat! Un 5. Vaig preguntar si tenia plaça perquè havíem arribat uns 23 a la segona prova i només hi havia 15 places. Però només varem aprovar 11 persones, així que tenia la plaça assegurada! Vaig plorar. No vaig reaccionar de cap altra manera. Vaig plorar.

Mai m’havia sentit tan orgullosa d’haver aprovat uns examens. I sobretot perquè aquesta vegada el mèrit no era només meu. Jo havia estudiat amb intensitat, és cert. I havia aguantat la pressió i la tensió i els nervis, i el sentiment de culpabilitat quan pensava que realment la meva obligació en aquest moment era fer de mare i estar al 100% pel meu petit. Però no, el mèrit no era només meu. El mèrit era també del meu company, que s’havia sacrificat tant o més que jo. Que havia deixat moltes de les seves responsabilitats de banda per a què jo pogués tenir temps per estudiar. Que s’havia ocupat del nostre petit amb paciència i molt d’amor perquè notés el mínim possible que la seva mare no estava tant per ell. I el mèrit també era del nostre nadó. Que com un campió va tenir tanta paciència com el seu pare. Que semblava saber que s’havia de portar bé. Que les nits anteriors als dos examens va dormir tant com va poder perquè jo arribés a les proves més o menys descansada, o com a mínim no massa esgotada.

I sí! He aconseguit la plaça d’administrativa. Però sobretot he aprés que a la vida no és tan important pujar d’escala, com gaudir d’una família que se sacrifica per tu per demostrar que t’estima!

Així que aquesta mare rural, aquesta mare als 40 que encara té les hormones a flor de pell (no sé si potser per la lactància) desitja que durant les festes nadalenques que s’apropen tots i totes valorem més els nostres familiars pel que són i pel que fan que pel que ens regalen! 😉

Parlant de regals, aquest és el que em varen fer a casa ben dinat quan acabava de saber la notícia, jajaja! Un homenatge senzill però boníssim!!!!!

20161128_160234

Desmuntant mites

Dimarts em vaig estressar:

Ens aixequem a les set del matí per preparar-nos. Abans l’M i jo podíem estar a punt per sortir en mitja horeta. Ara amb el petit es converteix en hora i mitja. Aconseguim sortir puntuals i a les nou som a l’oficina d’Hisenda a Girona. Però sense cita prèvia no atenen l’M i li donen un paperet on indica que torni a les 10:25. Mentrestant, l’O i jo esperant en un pàrquing de pel·lícula de por. L’M puja al cotxe i ens acompanya a Banyoles, on jo tinc gimnàs postpart a les 10. O això em pensava jo. Arribem un quart d’hora abans, l’M entra amb el petit al bar a buscar-me un entrepà i jo pujo a l’aula per preguntar si ens podem esperar allà fins a l’inici de la classe. Em trobo un grup d’embarassades fent els seus exercicis. Sembla ser que els dimarts la nostra sessió comença a les 10:45. No porto ni cotxet ni fulard per passejar el nen mentre esperem 1 hora. Tornem a pujar al cotxe i decidim acompanyar l’M a Girona, per tornar més tard a Banyoles. Un altre cop al pàrquing de la por dins el cotxe donant el pit. Però aquesta vegada l’M s’hi està tres quarts d’hora, tot i tenir cita. Tornem a Banyoles quan deu quedar ben poquet per acabar la classe i jo ja sense ànims per a realitzar-la. L’O i jo quasi no hem baixat del cotxe en tot el matí. Anem a buscar pinso pels vedells. L’O i jo seguim dins el cotxe mentre noto que un polsim em salta a l’esquena cada cop que carreguen un sac al darrere del Terrano. Finalment, tots tres, esgotats, tornem cap a casa i ja és l’hora de dinar. L’M encara ha de fer tota la feina de les vaques i els vedells. L’O i jo encara hem de començar el dia.

I això que jo sempre havia sentit que a pagès es vivia a un altre ritme. Un ritme més tranquil. Més relaxat.

I ara penso que el relax no es troba en el fet de viure a pagès. El relax actualment es troba si es gaudeix de pagès durant alguna escapada de cap de setmana o durant les vacances. Però en cap cas el ritme és tranquil si hi fas una vida diària, diguem-ne, «normal».

Quan venen de visita amics i família comenten «Què tranquils que viviu aquí. Quina enveja!». I és que no saben el fart de córrer que ens fem contínuament. No saben que no atrapem el temps. Però si fins i tot els gossos troben a faltar anar a passeig amb nosaltres. Ara mateix volten més els gossos de ciutat que ells, glups!

Quan vaig venir a viure al mas, marxava a treballar molt d’hora al matí i arribava a dinar a les quatre. Quan acabava de recollir la taula, ja poca tarda em quedava si volia anar a dormir d’hora (sóc dormilega de mena i porto molt malament això de matinar!). Potser tenia temps de remenar una miqueta l’ordinador, fer un passeig no gaire llarg i poca cosa més. Si havia de fer alguna gestió a Girona, dinava a casa dels pares, feia el que calgués i ja arribava de vespre a punt per sopar i anar a dormir.

I per l’M no és gaire millor. A banda de la feina diària amb les vaques i els vedells, també ha d’anar al poble a fer totes les gestions necessàries: Tramitar les altes i les baixes o altres documents amb el DARP, tramitar paperassa amb Hisenda, la Seguretat Social, l’assessoria, els bancs, o bé comprar pinso pels vedells, comprar llavors pels camps, portar a reparar les eines que s’espatllen o comprar-ne de noves, i un llarg etcètera que l’obliguen a fer mil viatges ja que, a més, també ha de realitzar totes les compres i gestions de casa: Aliments (i mengem molt!), neteja i manteniment, o reparacions de cotxes, metges,… És un no parar!

I ara que estic de baixa per maternitat, doncs encara anem més de bòlit. Registres i metges del petit. Més compres. Més necessitats. Si l’M fa gestions i compres fora de casa, jo cuido el nen. Quan ell arriba s’encarrega del petit i jo aprofito per fer coses tan bàsiques com dutxar-me, recollir quatre coses de casa o fer una migdiada. Llavors tornem a canviar i ell s’encarrega de vaques i vedells i jo de l’O. Ell fa el dinar i jo dono el pit. Ell fa una rentadora i jo dono el pit. El dia que som afortunats podem arribar a gaudir d’un passeig curtet tots tres. Si ja quasi no tenim temps ni per parlar!!!

No us sona tot plegat? No se us fa més o menys familiar? Doncs ara digueu-me: Encara penseu que viure a pagès és més relaxat i tranquil?

Potser aquesta idea bucòlica era una realitat a l’època dels nostres avis, però el ritme de la societat actual ja no ho permet ni a la ciutat ni al camp.

Això sí, l’entorn continua sent idíl·lic i sempre que tenim un moment intentem gaudir-ne al màxim!!!!