Ahir, espontàniament, vaig fer un exercici que em va fer riure i em va sorprendre alhora!
Ara que estic de baixa per una lesió al peu, aprofito per posar-me al dia. I el món global d’Internet em facilita fer gestions sense moure’m de casa, fins i tot perduda entre camps.
A nivell més personal, he aprofitat per revisar fotos i agrupar-les en àlbums al mateix núvol. Un dels àlbums porta el nom del meu fill. Allà només hi ha fotos i vídeos d’ell tot sol, d’ell protagonista, dels seus petits moments… i tot just ahir vaig descobrir que són grans moments!
Tots aquells que em coneixeu m’haureu sentit a dir que aquests darrers dos anys no han estat fàcils per a mi: la novetat de la maternitat, la novetat de viure al camp, la novetat de conviure en parella… tot per primera vegada, més passar oposicions o no dormir gens en quasi 24 mesos, entre d’altres. Us feu una idea? Tot requeria una adaptació. M’he hagut d’adaptar a moltes varietats de cop i encara estic en procés.
Aquesta experiència de «no han estat fàcils» m’havia fet creure que no havia gaudit prou dels dos primers anys de vida del meu fill, cosa que em feia sentir trista.
Però no! Ahir, quan vaig afegir les fotos i els vídeos de les últimes setmanes a l’àlbum del petit de casa, el cursor es va situar a la primera foto en la qual li donava el pit un cop a l’habitació després d’una cesària. Em vaig emocionar! Vaig decidir seguir avançant. I de cop em vaig trobar fent un repàs de l’evolució dels seus dos primers anys de vida. Va ser impressionant! Sobretot gràcies als vídeos. Quan només movia braços i cames com en Bruce Lee, com deia el seu pare. Els seus primers sorolls. Les seves primeres «croquetes». Els seus primers somriures. Els seus primers riures. Quan va començar amb la cullera. Els seus primers discursos sense paraules. Quan va començar a gatejar. Quan va començar a posar-se dret. Quan va començar a caminar. Quan va començar a entendre i dir les primeres paraules. Visualitzar-ho tot seguit impressiona molt!!! Moltíssim! Com en tan sols dos anys un ratolinet ben petit que em mirava sense veure’m es converteix en tot un personatge xerraire, alegre, actiu, divertit, trapella, i amb unes idees de bomber que fan por???
Però aquest exercici sobretot em va sorprendre i alegrar perquè em va fer relativitzar molt la visió de «difícil» que tinc d’aquests dos anys! En cada vídeo que varem gravar el seu pare o jo mateixa se’ns sent riure molt, amb força, amb sinceritat, amb ganes, amb alegria. Aquests dos anys «difícils» han estat plens de molts moments divertidíssims, de molts moments tendres, de molts moments de felicitat… i potser si sumo tots aquests moments, la meva visió general sobre aquesta experiència hauria de ser una altra!
Tant és allò que ens puguin dir altres mares. O tant és la imatge aparent que rebem de les altres mares. Tot aquest temps les mirava amb els seus bebès pel carrer, a la televisió, a les xarxes, i totes semblaven viure-ho d’una manera molt més “fàcil” i “entranyable” que jo. Però a saber com ho vivien portes endins. O potser per a moltes realment era així de fàcil. La gran veritat és que la maternitat és una experiència massa personal. I entenc que cadascú la viu a la seva manera, segons el seu caràcter i les seves pròpies circumstàncies.
Però en tot cas, mares del món, sigueu rurals o no, si sumeu els petits moments de plena felicitat que us ha ofert la maternitat i els confronteu amb la sensació de «difícil» o de «dur» o de qualsevol altra similar, en la gran majoria dels casos estic convençuda que guanya la felicitat!!!!
Mare rural als 40 