Aprenent a aprendre de nou

Des de ben petita que els meus pares em portaven a la muntanya a caminar o al camp a passar el diumenge. D’adolescent vaig formar part d’un grup d’esplai, en el qual fèiem tasques de millora en entorns naturals, com netejar i assenyalar camins o desbrossar els voltants d’ermites abandonades. A més, cada estiu solíem fer una gran ruta per boniques muntanyes del Pirineu. I en els meus primers anys de joventut vaig continuar, però ja com a monitora.

I això per què us ho explico? Doncs perquè tot i amb aquests antecedents, als 45 anys no em sé orientar pels camins, quan camino sola ho faig amb por a causa de la gran quantitat de sorolls del bosc que desconec, i fins que el petit de casa no m’ho va començar a mostrar, no diferenciava un roure d’una alzina, una planta de romaní d’una de farigola, una petjada de porc senglar d’una de vaca, i així un llarg etc.

Ara, quan caminem junts pel bosc, ell m’ensenya tot això i més. Amb ell aprenc ocells, aprenc plantes, aprenc camins, aprenc sons, aprenc senyals de tot tipus. Estic aprenent el món rural al mateix ritme que ell. Bé, això no és cert, perquè ell em porta molt avantatge! Molt! Té més capacitat de concentració, més capacitat d’assimilació, més capacitat d’observació, més capacitat de retenció i de memòria. La meva mare té raó. Segons ens anem fent grans, anem perdent cada cop més capacitat de concentració i de memòria, però gràcies als més petits de cada casa continuem aprenent. I també tornem a aprendre, que no és el mateix.

Ara ja ni tan sols sóc jo qui explica els contes abans de dormir. És ell que m’explica les característiques de molts animals que, ens quedin a prop o lluny, la majoria jo les desconeixia fins a dia d’avui.

I seguim sumant! I seguim aprenent! I seguim!

Noves normalitats

Aquests dies he pres consciència per primera vegada de totes les virtuts de viure al món rural. Entre els milions de persones confinades per tot el món, aquells que vivim al camp està clar que hem estat els més afortunats. Evidentment, l’estat anímic ens pesa com a tothom. Patim pels nostres pares, pels nostres familiars, pels nostres amics. Trobem a faltar la nostra gent. Però, tot i que el petit enyora l’escola i els seus amics, té tant espai  com vol per córrer, pot jugar a pilota, anar en bicicleta, entretenir-se amb els gossos, fer de jardiner, cuidar un hort, passejar pel bosc al voltant de casa, muntar una cabana, saltar a les basses, collir flors i un llarg etcètera. I nosaltres podem caminar a l’aire lliure, fer gimnàs a l’exterior, prendre el sol, jugar amb el petit i els gossos, fer de jardiners i un altre llarg etcètera. I no ens enganyem, tot plegat ens ha ajudat molt a passar aquest confinament d’una manera menys traumàtica que aquelles persones que viuen en pisos sense balcó i amb nens petits a dins. Hi penso sovint.

20200430_144526

Però hi ha un altre motiu pel qual em sento encara més afortunada i és que a la quarta setmana de confinament, per fi, em vaig començar a relaxar. Vaig ser conscient que porto quatre anys massa estressada, massa tensa, massa, massa! Més de tres anys quasi sense dormir. Tres anys fent quilómetres cada dia a la carretera, mig marejada d’esgotament, per anar a la feina amb uns horaris difícils de gestionar per a mi. Tres anys treballant en un espai petit juntament amb altres tres persones, sense llum natural ni ventilació. Tres anys havent de fer les gestions i les compres durant el curt descans per esmorzar o corrent molt a la sortida. Tres anys arribant massa tard a casa, esgotada i sense l’energia que em reclama un petit trapella massa actiu! Aquests dies, per fi, he pogut seguir un altre ritme. És veritat que teletreballar, amb el nen a casa durant les 24 hores, les emocions de tots a flor de pell, i el milió de coses que voldria aprofitar per posar al dia, també estressa d’una altra manera. Però no haver de córrer per acabar arribant tard igualment als llocs, és meravellós. No haver-me de posar molt nerviosa massa sovint per trobar un tractor, un camió o un cotxe d’autoescola que sé que em farà perdre aquells deu minuts que no em puc permetre, és meravellós. Tenir temps per jugar amb el petit de casa sense presses i sense estar pensant el milió de coses que em queden pendents, és meravellós. Poder seure al banc del pati i badar, sense fer absolutament res més que acaronar els gossos o el gat, veure jugar el trapella, escoltar els ocells o observar les roses que ballen amb el vent, és meravellós.

Desconec com serà la “nova normalitat” de què tothom parla, però si hi pogués aplicar alguns aspectes de l’etapa del confinament, n’estaria molt agraïda! 

A les cinc ja es fa fosc

Diuen que cal ser molt constant i tenir molta paciència per aconseguir força seguidors a un blog. Així que jo tinc clar que em llegireu quatre de la família, quatre amics i quatre coneguts. Zero constància (tot i que no per falta de ganes). Zero paciència, en general. I a més, escrit en una llengua ben bonica que injustament és massa minoritària.

Però m’encanta escriure. És agradable. És terapèutic. Potser si escrivís més, parlaria menys, i els del meu voltant ho agrairien! M’agrada tant explicar coses! Massa! La majoria no interessen a pràcticament ningú, però no hi puc fer més.

Abans, em relacionava amb molta varietat de gent. Però des de que visc al camp i sóc mare parlo amb menys persones i les atabalo més. Crec que el món rural no m’ha fet tornar més calmada i silenciosa com els camps i els boscos. Jo, de la natura, sóc més com les tempestes o els cops de vent.

Així, el món rural no m’ha canviat gens? Doncs en alguns aspectes, suposo que sí. Dissabte passat en vaig descobrir un. En horari d’hivern, a quarts de sis ja és fosc i a partir d’aquesta hora ens tanquem a casa. No hi ha res a fer enmig de la negra foscor de fora. Però fa una setmana vaig anar a veure un espectacle a Cassà i havia de passar per Girona a recollir un parell d’amigues. Vaig sortir de casa a les set. Aquí ja era negra nit. Vaig pensar que en mitja hora em plantava al centre de Girona. A l’entrada de la ciutat, ho seguia pensant. Fins que vaig arribar al centre. De cop, em va impressionar la quantitat de cotxes i quedar aturada pel trànsit a aquella hora. De cop, em va impressionar la gran quantitat de gent que veia pel carrer. De cop, em va impressionar tantes llums i tanta vida. Però si era molt tard! Ai no, que quan vaig mirar el rellotge vaig ser conscient que només eren les set trenta i que, a aquesta hora i en cap de setmana, sigui estiu o sigui hivern, a les ciutats encara hi ha moltes coses a fer! Em va impressionar!!! Potser ja m’he anat tornant rural! Segurament no imaginava que tant!

Per cert, l’espectacle és el d’un bon amic i es diu “A vore“. Com ja vaig dir per Instagram, el recomano a tothom que pugui tenir l’oportunitat de veure’l!

 

 

Llamps i trons

Avui que plou, he recordat. Avui que plou, he pensat en un altre fenomen meteorològic.

Heu parlat mai de llamps i trons? No és un tema de conversa habitual, ni tan sols a l’ascensor oi? Suposo que només deu interessar a aquells que els apassiona el tema o bé a aquells que els hem patit.

Una de les coses que he après de manera inconscient vivint al camp és que la meteorologia s’introdueix de manera intrínseca en el teu dia a dia. Mai havia mirat la predicció del temps amb tant interès i tan habitualment. De fet, haig de reconèixer que era un espai que m’avorria força i només hi dirigia la meva atenció quan s’apropava el cap de setmana i volia fer alguna cosa a l’aire lliure o quan tenia algun viatge a la vista. Com la majoria de vosaltres, suposo.

Sense haver-m’ho proposat, ara el miro cada dia amb molt d’interès. He après a interpretar millor els mapes. I poso molta atenció a les possibles pluges, tempestes, tramuntanades, llevantades, pujades i baixades de temperatures, etcètera… De fet, ara sóc jo qui informa al ramader del temps que vindrà perquè prengui les mesures que siguin necessàries en cada cas.

I el més curiós de tot és que no n’he sigut conscient fins fa poc. Fins que va caure el llamp i ens va agafar per sorpresa.

A posteriori, he llegit que la probabilitat que et caigui un llamp a sobre és d’una entre tres milions. I quina és la probabilitat de què et caigui just a casa? No ho he sabut trobar.

Sí, ens va caure un llamp a casa. Ens va destrossar una televisió, un TDT, una planxa de vapor, la caldera, el wifi i ja no recordo què més.

Em vaig plantejar mil preguntes.

Hi ha més probabilitats que caiguin llamps al camp que a la ciutat? Algú ho sap? La realitat és que des que vaig arribar al mas, les tempestes m’impressionen molt més. No sé si té una explicació racional de la qual jo encara no en soc conscient, però quan hi havia tempestes a ciutat jo no em sentia gens insegura i aquí tremolo!

A ciutat desconnectava l’antena de la televisió com m’havia ensenyat a fer el meu pare, desconnectava tots els aparells electrònics que podia i au! em posava a llegir esperant que no marxés la llum, o a dormir directament.

A la meva nova llar no existia aquest costum i jo, confiada, no vaig fer res per intentar instaurar-lo. Ara me’n penedeixo. No deixo de preguntar-me si són més perilloses les tempestes al camp que a la ciutat i en cas afirmatiu, per què?

No sé. Potser a vosaltres us interessa ben poc tot plegat. A mi, de fet, no m’interessava ni m’encuriosia gaire o gens fins que vaig arribar a viure aquí. Ja fa temps que vaig incorporar als meus hàbits diaris mirar la predicció del temps o directament observar el cel per veure-les a venir.

I ni tan sols així vaig poder salvar la casa d’un llamp malparit!