De petita seguia el ritme dels meus pares. No sé quin era el meu.
D’adolescent, com la gran majoria era tot energia i hormones!
I a la Universitat vaig començar a córrer. Fins als 30. Quan vivia a Barcelona treballava al món audiovisual (molt intens), dinava amb els companys de feina, en acabar practicàvem això que ara es diu “afterwork” i que llavors era anar a fer una birra o un cafè, de vegades passava per casa a fer una dutxa però moltes altres ni això, i enganxava amb algun sopar seguit d’alguna sessió de teatre, cine o d’algun concert, i l’endemà tornar a començar. Era un no parar. Em sentia feliç. Als 30, vaig petar!
Vaig tornar a Girona, on el ritme habitualment ja és més lent. Era més difícil quedar entre setmana. Anava a alguns actes culturals, o a veure pel·lícules o obres de teatre no gaire comercials, i èrem quatre gats. Vaig conèixer i relacionar-me amb gent de fora de Girona que sentien la mateixa incomprensió que jo. Que ningú s’enfadi amb mi, però fa quinze anys així és com ho vaig viure. Entre setmana, poca activitat social. N’hi havia, però no em sortien tantes ofertes com a Barcelona. Era diferent. Vivia al centre de Girona i recordo la meva estranyesa quan a l’hivern caminava per la Rambla a les 19 hores i no em creuava amb ningú. Llavors, encara em creia que jo era una persona activa i que necessitava més. I sovint fugia el cap de setmana a Barcelona per reviure aquella intensitat i alegria d’antuvi, però tornava ben esgotada!
Fins que vaig arribar a viure al camp! L’amor m’hi va portar. Dos mesos més tard em quedava embarassada, i recordo l’angoixa de la solitud quan als 5 mesos em varen donar la baixa. Tot anava bé, però per diferents cirscumstàncies externes i per prudència, la doctora va considerar que el millor era que em quedés a casa tranquil·la.
Però de tranquil·la res de res. L’M treballava una mitjana de 14 a 16 hores al dia arranjant la casa i cuidant les vaques. Havien passat 10 anys des del final de la meva vida a Barcelona voltada de gent tot el dia i sense aturar-me mai, i m’aclaparava la mateixa incomprensió que havia viscut les tardes laborables d’hivern tan buides a Girona. Creia trobar a faltar sentir el caliu de moltes persones alhora. Creia trobar a faltar no aturar-me mai.
Porto cinc anys vivint al camp i tot just ara he descobert que en essència sóc una persona força solitària i moooolt lenta!!! O és l’edat que m’hi ha fet tornar? No ho sé. Però trigo una eternitat a fer qualsevol cosa. O ara en sóc conscient. M’encanto. Bado. Heu sentit a parlar de la vida “slow”? -per cert, una altra paraula en anglès per descriure allò que ha existit de sempre-. Doncs jo la practico al 200%, i quan em fan córrer m’atabalo molt! I m’esgota! Trobo a faltar tenir més a prop i més a mà la família i els amics i amigues, però no enyoro gens estar encerclada de gent per tot arreu!
I em pregunto: he canviat o he estat així tota la vida i no me n’he sabut adonar fins ara? He anat durant la meitat de la meva vida contra la meva pròpia essència? Vaig arribar a la vida rural per amor o era el destí inevitable a causa de la propia naturalesa de la meva manera de ser?
Mare rural als 40 