Ser mare no és fàcil. Ser rural no és fàcil. Ser mare rural no és fàcil. Ser mare rural als 40 no és fàcil. Convertir-me en redactora digital sobre el món rural tampoc és fàcil.
Miro el meu fill i penso que és com un petit miracle. Encara no entenc com aquesta criatura, a voltes totalment adorable, va sortir de la meva panxa. El torno a mirar i sento que el cor em creix de tant que l’estimo. Però no, no és gens fàcil. Fins que no em vaig convertir en una d’elles, veia a les mares del meu voltant i em semblava que tot fluia de manera molt natural i espontània. Ara penso que, o bé eren supermames o bé no es sinceraven públicament amb allò que vivien o que sentien.
És clar que tothom té dret a mostrar la seva vida com consideri més adient, però jo sóc d’aquelles persones que pensen que si tots fossim una mica més transparents, el món aniria millor. I amb això no em refereixo a obrir-nos en canal i explicar totes les nostres intimitats. Però, que hi ha de dolent en mostrar les llums però també les ombres de la maternitat?
Doncs en el món de la comunicació digital en general, i de les xarxes socials en particular, encara es fa molt més palès.
Entenc que a tots ens agradi mostrar públicament les llums de les nostre vides, els nostres negocis o les nostres empreses, però des del meu punt de vista, és com a mínim qüestionable, i de vegades em plantejo si ètic, exhibir només la perfecció.
Si hem superat una dificultat, pot motivar a altres persones a fer el mateix. Si mostrem les nostres debilitats, podem ajudar a que d’altres no es sentin inferiors ni menys capaços. Tots ens equivoquem, tant en el nostre rol de mares i pares, com en el de comunicadors de contingut. Però tots junts ens podem ajudar i ens podem inspirar mútuament.
Sí, jo reconec públicament haver-me fustigat per no haver controlat les emocions i haver cridat al meu fill de 5 anys. Jo reconec públicament haver-me desanimat dubtant de si aconseguiré ser una redactora digital excel·lent que pugui ajudar al món rural a comunicar-se, a mostrar-se, a explicar-se, a donar-se a conèixer millor i a arribar a un públic més ampli.
Però sabeu què? Que quan per les xarxes veig referents en el món de la criança respectuosa que confesen les seves dificultats, jo entenc que puc convertir-me en millor mare sense castigar-me per no ser perfecta. I quan per les xarxes veig referents en el món de la comunicació digital que confesen com ha estat de difícil el camí fins aconseguir el punt en el qual ara es troben, jo carrego de bateria la meva paciència, el meu esforç, la meva voluntat i la poca energia que em queda i segueixo gaudint del camí cap als meus objectius, però amb calma i exigint-me només allò que realment puc assumir.
És evident que hi ha públic per a tothom. N’hi ha que adoren veure vides perfectes per les xarxes i les webs, siguin reals o no. Potser és precisament això que els inspira a convertir-se en … millors persones i millors emprenedors o emprenedores? Segur? Potser sí! Però jo estic totalment convençuda que serem més convincents, i que connectarem de veritat amb el nostre públic o el nostre client ideal si som honestos, si parlem des de la sinceritat, si som humils i si mostrem tant la llum com la foscor de les nostres experiències, ja siguin personals o professionals.
Mare rural als 40 