Etiqueta: #natura

Què puc agrair?

Publicat a Estil de vida, Món ruralEtiquetat , , , , , , , , Deixa un comentari

Com ja sabeu visc al camp però no hi treballo. Per tant, és complicat conèixer i viure la natura com m’agradaria perquè no hi estic a temps complert.

Entre la feina, bàsicament d’ordinador, la casa, el nen, el futbol, la vida social, etc… queden poques hores. Només se m’acut fer passejos pels boscos i camps del voltant del mas a cada ocasió que tingués, però m’agradaria fer-los amb l’M, per aprendre de cada planta, de cada arbre, de cada ocell, de cada soroll, de cada camí, de cada olor,… i això, ara mateix, també es complicat d’aconseguir per diferents motius.

Però estic agraïda al lloc on visc.

Quan arribo de treballar a la ciutat i veig tot el verd que m’envolta i tot el cel immens, respiro a fons i em surt un somriure mentre penso que altres persones estan veient més asfalt i més edificis. Aquest canvi tan radical de paisatge em permet fer una desconnexió total entre les hores de treball i les hores d’oci o de descans.

Quan arriba un dissabte o un diumenge en el qual no tenim plans, m’encanta la idea de quedar-me a casa i no tinc gens de por que el nen o jo ens agobiem, ja que tenim mil coses a fer diferents, tant a dins com a fora, i podem estar ben entretinguts. De fet, sempre se’m fan curts aquests dies.

Quan em desperto només sento el silenci, o els ocells, el soroll del vent o de la pluja, i algun avió que passa de tant en tant… És molt agradable començar el dia així!

Quan surto a fora a primera hora del matí sento l’olor de terra humida o l’olor de les flors… i sí, alguna vegada a l’any també l’olor dels purins que han escampat en algun camp proper jeje, però igualment, és molt agradable començar el dia així!

Hi ha d’altres característiques per agrair, però ho deixaré per a un altre dia per a què no us vulgueu traslladar tots i totes a casa demà mateix!!!

La pluja

Publicat a Estil de vida, Món ruralEtiquetat , , , , , , , , , , , , , , Deixa un comentari

A mi no m’havia agradat mai la pluja. Quan vivia a ciutat. I quan encara teníem prou aigua, o com a mínim no sospitàvem del contrari. La veia com a un enemic que m’esguerrava els plans.

Sí. És veritat que a la pluja l’acompanya una aura romàntica, amb la imatge de gotes al vidre, manta, sofà i llibre. I, quan arribava un cap de setmana que estava molt cansada, i plovia, ho arribava a agrair, per tenir l’excusa de quedar-me a casa, i llegir al sofà tapada amb la manta, o mirar les gotes que queien per la finestra mentre escoltava música romàntica que feia posar melancòlica… Però era com a excepció. En general, m’esguerrava els plans.

I avui en dia? Des de que visc als camps, la pluja, evidentment, em continua esguerrant plans. I no només això. També m’esguerra la feina feta de jardineria. Sego tota l’herba, trec les males herbes de les flors i arbres bonics. Si cal, alguna vegada, també alguna de l’hort. Dono la volta per la casa i ho veig tot preciós. Comença a ploure. Un dia. Dos. Dues setmanes. Tres setmanes. No faig la ronda i no veig res. La tarda que para de ploure, m’afanyo a agafar la segadora, que segur que cal una bona repassada. Repassada? Però si tot sembla una selva!!!! I ja no ho atrapo!!! I em frustro. I em poso de molt mal humor.

I el de casa també es frustra perquè va segar tot un camp de civada, que estava punt per encadenar i fer-ne bales. “Per una mica de pluja no passa res”, deia. “Quan surti el sol s’assecarà, i encara serà de gran qualitat”. Però després de tres setmanes de pluja seguida i de no veure el sol, la civada segada s’ha mig resclosit. Ell la dona per perduda. Després de la despesa i la feina, és una gran pena. I es frustra. I es posa de mal humor.

Però sabeu què? Que tot plegat és una gran lliçó. Ens hem oblidat de qui mana. Creiem que som la raça humana, i així anem. Ens hem oblidat que nosaltres també en formem part d’aquesta natura. Les noves tecnologies poden ser molt poderoses. Però la natura ho és més. Ens estem carregant el món, i ara ja no plou com abans, i ens falta aigua (preocupa sobretot la falta d’aigua de boca i per a les piscines, i menys la que falta als boscos i per als animals salvatges). Però la pròpia natura ja s’encarrega de reequilibrar-ho tot d’alguna manera. I posar-nos tots a lloc.

Com no ho fem millor….

Els infants se senten més lliures a la natura?

Publicat a Estil de vida, Maternitat, Món ruralEtiquetat , , , , , , , , , , , , , , , Deixa un comentari

Ahir varen venir un nen i una nena a passar el dia i, juntament amb el petit de casa, no varen poder ser més feliços ni fer-nos més feliços a nosaltres. Només arribar va ser un no parar fins que el sol va començar a baixar i la foscor s’apropava.

Varem anar a passejar al bosc amb els gossos, i ells corrien, passaven pels llocs més complicats i feréstecs, jugaven a la cabana i pujaven als arbres. Un cop a casa, saltaven dalt de les bales de civada i les feien servir per baixar com un tobogan o directament saltaven des de dalt, collien capgrossos de la bassa i els traspassaven a una altre bassal que havien format ells mateixos, caçaven cargols i els donaven de menjar, interactuaven amb gossos i gats, i evidentment també varen trobar el temps per recórrer mil racons o per jugar una mica a futbol. No es varen aturar quasi ni per dinar i tot eren cares alegres i diversió absoluta!

Joc lliure i creatiu! Fotos by @olga_vallejo

I així ho vivim cada cop que venen nens i nenes, siguin com siguin, ja que igual que en el món dels adults, la diversitat domina i n’hi ha de tots els caràcters i amb tots els gustos i totes les temors possibles. Però al final, tots vencen les pors, i tots es posen reptes a ells mateixos enmig d’aquest ambient natural que els motiva i els inspira.

Amb això vull dir que els infants són menys infants a la ciutat? En absolut! Però la creativitat, la capacitat d’improvisar, la imaginació, la valentia, la iniciativa o el moviment físic que mostren quan venen al camp no el veig amb la mateixa magnitud en altres espais. Fins i tot FAROS Sant Joan de Déu, la plataforma digital de promoció de la salut i el benestar infantil de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, parla àmpliament en un dels seus articles dels beneficis que el bosc aporta als més petits de casa.

Tots ho hauríem de tenir molt en compte, tant els que vivim al camp, com els que teniu negocis rurals, com totes aquelles famílies que viviu a ciutat! Quin millor lloc que la natura per fer salut i viure la llibertat del joc?

Noves normalitats

Publicat a Estil de vida, Món ruralEtiquetat , , , , , , , Deixa un comentari

Aquests dies he pres consciència per primera vegada de totes les virtuts de viure al món rural. Entre els milions de persones confinades per tot el món, aquells que vivim al camp està clar que hem estat els més afortunats. Evidentment, l’estat anímic ens pesa com a tothom. Patim pels nostres pares, pels nostres familiars, pels nostres amics. Trobem a faltar la nostra gent. Però, tot i que el petit enyora l’escola i els seus amics, té tant espai  com vol per córrer, pot jugar a pilota, anar en bicicleta, entretenir-se amb els gossos, fer de jardiner, cuidar un hort, passejar pel bosc al voltant de casa, muntar una cabana, saltar a les basses, collir flors i un llarg etcètera. I nosaltres podem caminar a l’aire lliure, fer gimnàs a l’exterior, prendre el sol, jugar amb el petit i els gossos, fer de jardiners i un altre llarg etcètera. I no ens enganyem, tot plegat ens ha ajudat molt a passar aquest confinament d’una manera menys traumàtica que aquelles persones que viuen en pisos sense balcó i amb nens petits a dins. Hi penso sovint.

20200430_144526

Però hi ha un altre motiu pel qual em sento encara més afortunada i és que a la quarta setmana de confinament, per fi, em vaig començar a relaxar. Vaig ser conscient que porto quatre anys massa estressada, massa tensa, massa, massa! Més de tres anys quasi sense dormir. Tres anys fent quilómetres cada dia a la carretera, mig marejada d’esgotament, per anar a la feina amb uns horaris difícils de gestionar per a mi. Tres anys treballant en un espai petit juntament amb altres tres persones, sense llum natural ni ventilació. Tres anys havent de fer les gestions i les compres durant el curt descans per esmorzar o corrent molt a la sortida. Tres anys arribant massa tard a casa, esgotada i sense l’energia que em reclama un petit trapella massa actiu! Aquests dies, per fi, he pogut seguir un altre ritme. És veritat que teletreballar, amb el nen a casa durant les 24 hores, les emocions de tots a flor de pell, i el milió de coses que voldria aprofitar per posar al dia, també estressa d’una altra manera. Però no haver de córrer per acabar arribant tard igualment als llocs, és meravellós. No haver-me de posar molt nerviosa massa sovint per trobar un tractor, un camió o un cotxe d’autoescola que sé que em farà perdre aquells deu minuts que no em puc permetre, és meravellós. Tenir temps per jugar amb el petit de casa sense presses i sense estar pensant el milió de coses que em queden pendents, és meravellós. Poder seure al banc del pati i badar, sense fer absolutament res més que acaronar els gossos o el gat, veure jugar el trapella, escoltar els ocells o observar les roses que ballen amb el vent, és meravellós.

Desconec com serà la “nova normalitat” de què tothom parla, però si hi pogués aplicar alguns aspectes de l’etapa del confinament, n’estaria molt agraïda! 

A les cinc ja es fa fosc

Publicat a Estil de vida, Món ruralEtiquetat , , , , , , , , , , , , , Deixa un comentari

Diuen que cal ser molt constant i tenir molta paciència per aconseguir força seguidors a un blog. Així que jo tinc clar que em llegireu quatre de la família, quatre amics i quatre coneguts. Zero constància (tot i que no per falta de ganes). Zero paciència, en general. I a més, escrit en una llengua ben bonica que injustament és massa minoritària.

Però m’encanta escriure. És agradable. És terapèutic. Potser si escrivís més, parlaria menys, i els del meu voltant ho agrairien! M’agrada tant explicar coses! Massa! La majoria no interessen a pràcticament ningú, però no hi puc fer més.

Abans, em relacionava amb molta varietat de gent. Però des de que visc al camp i sóc mare parlo amb menys persones i les atabalo més. Crec que el món rural no m’ha fet tornar més calmada i silenciosa com els camps i els boscos. Jo, de la natura, sóc més com les tempestes o els cops de vent.

Així, el món rural no m’ha canviat gens? Doncs en alguns aspectes, suposo que sí. Dissabte passat en vaig descobrir un. En horari d’hivern, a quarts de sis ja és fosc i a partir d’aquesta hora ens tanquem a casa. No hi ha res a fer enmig de la negra foscor de fora. Però fa una setmana vaig anar a veure un espectacle a Cassà i havia de passar per Girona a recollir un parell d’amigues. Vaig sortir de casa a les set. Aquí ja era negra nit. Vaig pensar que en mitja hora em plantava al centre de Girona. A l’entrada de la ciutat, ho seguia pensant. Fins que vaig arribar al centre. De cop, em va impressionar la quantitat de cotxes i quedar aturada pel trànsit a aquella hora. De cop, em va impressionar la gran quantitat de gent que veia pel carrer. De cop, em va impressionar tantes llums i tanta vida. Però si era molt tard! Ai no, que quan vaig mirar el rellotge vaig ser conscient que només eren les set trenta i que, a aquesta hora i en cap de setmana, sigui estiu o sigui hivern, a les ciutats encara hi ha moltes coses a fer! Em va impressionar!!! Potser ja m’he anat tornant rural! Segurament no imaginava que tant!

Per cert, l’espectacle és el d’un bon amic i es diu “A vore“. Com ja vaig dir per Instagram, el recomano a tothom que pugui tenir l’oportunitat de veure’l!

 

 

Llamps i trons

Publicat a Estil de vida, Món ruralEtiquetat , , , , , , , , , , , Deixa un comentari

Avui que plou, he recordat. Avui que plou, he pensat en un altre fenomen meteorològic.

Heu parlat mai de llamps i trons? No és un tema de conversa habitual, ni tan sols a l’ascensor oi? Suposo que només deu interessar a aquells que els apassiona el tema o bé a aquells que els hem patit.

Una de les coses que he après de manera inconscient vivint al camp és que la meteorologia s’introdueix de manera intrínseca en el teu dia a dia. Mai havia mirat la predicció del temps amb tant interès i tan habitualment. De fet, haig de reconèixer que era un espai que m’avorria força i només hi dirigia la meva atenció quan s’apropava el cap de setmana i volia fer alguna cosa a l’aire lliure o quan tenia algun viatge a la vista. Com la majoria de vosaltres, suposo.

Sense haver-m’ho proposat, ara el miro cada dia amb molt d’interès. He après a interpretar millor els mapes. I poso molta atenció a les possibles pluges, tempestes, tramuntanades, llevantades, pujades i baixades de temperatures, etcètera… De fet, ara sóc jo qui informa al ramader del temps que vindrà perquè prengui les mesures que siguin necessàries en cada cas.

I el més curiós de tot és que no n’he sigut conscient fins fa poc. Fins que va caure el llamp i ens va agafar per sorpresa.

A posteriori, he llegit que la probabilitat que et caigui un llamp a sobre és d’una entre tres milions. I quina és la probabilitat de què et caigui just a casa? No ho he sabut trobar.

Sí, ens va caure un llamp a casa. Ens va destrossar una televisió, un TDT, una planxa de vapor, la caldera, el wifi i ja no recordo què més.

Em vaig plantejar mil preguntes.

Hi ha més probabilitats que caiguin llamps al camp que a la ciutat? Algú ho sap? La realitat és que des que vaig arribar al mas, les tempestes m’impressionen molt més. No sé si té una explicació racional de la qual jo encara no en soc conscient, però quan hi havia tempestes a ciutat jo no em sentia gens insegura i aquí tremolo!

A ciutat desconnectava l’antena de la televisió com m’havia ensenyat a fer el meu pare, desconnectava tots els aparells electrònics que podia i au! em posava a llegir esperant que no marxés la llum, o a dormir directament.

A la meva nova llar no existia aquest costum i jo, confiada, no vaig fer res per intentar instaurar-lo. Ara me’n penedeixo. No deixo de preguntar-me si són més perilloses les tempestes al camp que a la ciutat i en cas afirmatiu, per què?

No sé. Potser a vosaltres us interessa ben poc tot plegat. A mi, de fet, no m’interessava ni m’encuriosia gaire o gens fins que vaig arribar a viure aquí. Ja fa temps que vaig incorporar als meus hàbits diaris mirar la predicció del temps o directament observar el cel per veure-les a venir.

I ni tan sols així vaig poder salvar la casa d’un llamp malparit!