Amb un nen de tres setmanes, ni vida rural, ni vida…
M’agradaria explicar-vos anècdotes sobre vaques i vedells, el burro, els gossos i els gats, els boscos, els camps, les vistes, les plantes i els arbres,… però no, amb un nen de tres setmanes no estic fent vida rural…
I la no rural, amb prou feines…
Ahir em vaig sentir una mica ridícula.
Varem baixar al poble. L’M havia d’anar al dentista i havíem de pesar al petit, així que varem decidir ser pràctics i en un sol viatge solucionar-ho tot. No hauria d’haver estat difícil, però…
Per començar, els horaris són incompatibles amb les criatures. L’O va tenir gana just abans de marxar i només vaig poder-li donar el pit cinc minuts o arribàvem tard. Conseqüència: tot el camí plorant… no, tot el camí bramant! I quin patir!
Així que nen i mare varem arribar nerviosos a la vila i el pare tard a la consulta del metge.
Un cop aparcats, jo em vaig quedar al cotxe amb l’objectiu de calmar l’O i donar-li una mica més el pit. Però tot i tenir la porta del cotxe oberta, no passava gaire aire i … quin fart de suar que ens varem fer tots dos!
Vaig veure passar la Fina i la vaig cridar. Ella va observar com sortia del cotxe amb un pit a l’aire (ja ni hi pensava!) i em va haver d’avisar… Tot seguit em va caure la mugronera al terra. Jo que sóc tan ordenada, tenia escampats pel seient del darrere galetes per matar la gana, el mòbil, la clau del cotxe, la manteta, una ampolla d’aigua, i no sé quantes coses més, que vaig recollir a corre-cuita i ho vaig repartir com vaig poder entre la meva bossa i la del petit.
Vaig sortir, vaig tancar i vaig començar a caminar amb la Fina fins a la botiga on treballa. De sobte vaig parar-me per comprovar on havia deixat les claus del cotxe perquè no tenia consciència d’haver-les ficat a la bossa. A més, al nen li tocava el sol de ple i jo no tenia ni para-sol ni aquestes famoses mussolines que estan tant de moda. La Fina, que devia al·lucinar amb tot plegat, molt educada seguia el fil d’una conversa normal. Li vaig agrair.
Em vaig acomiadar d’ella i em vaig dirigir cap a la plaça Major amb la intenció de passejar per allà o seure en alguna terrassa a prendre alguna cosa, però el petit no deixava de plorar al cotxet i tothom em mirava. I jo, com a bona mare primerenca i insegura, el vaig agafar en braços per no cridar l’atenció. No era fàcil portar l’O en una sola mà i amb l’altra intentar conduir el seu carro, amb les dues bosses penjades de la mateixa espatlla i, … home, còmoda no estava i relaxada menys!
Però això no va ser el pitjor. No sé si a causa dels nervis de tots aquests incidents, però em varen venir unes ganes immenses d’anar al lavabo! Em vaig dirigir cap a un bar ben decidida i quan ja era a la porta vaig pensar: «I què faig amb el nen?». Desconeixia com eren els serveis del local, però tenia molt clar que no entraria cotxet, bosses, nen i jo … Per un moment em vaig plantejar confiar-lo al cambrer i/o cambrera… Però per algun instint maternal molt profund, la idea no acabava de convèncer-me. Havia de pensar ràpid. Cada cop em sentia més marejada i suosa. I, l’únic que se’m va acudir va ser…
Vaig desfer el camí ràpidament i vaig tornar a entrar novament a la botiga on treballa la Fina. La senyora que atenia amb ella els clients, era una companya? Era la propietària i per tant la seva cap? La podia posar en un compromís? Doncs tot això no ho vaig pensar, la veritat. Vaig entrar ben apurada, i morta de vergonya els vaig demanar si em farien el favor de deixar-me anar al seu lavabo (evidentment particular) i a més vigilar-me el petit. Evidentment varen ser molt amables. Quan vaig acabar, la Fina estava cobrant a una senyora amb l’O penjat als braços ben relaxat (dins el cotxet havia començat a plorar) i la imatge em va entendrir. I què més sentia jo? Agraïment! perquè m’havien salvat. Però sobretot, vergonya, vergonya, vergonya…
A mi sempre m’havia semblat que les mames passejaven pels carrers tranquil·lament les seves criaturetes des del primer dia amb total confiança i seguretat.
Algú em pot dir el contrari? Jo sóc una dona de 41 anys segura de mi mateixa. Jo sóc una mare de 41 anys tan insegura que: Una primera passejada a soles amb el seu nadó es converteix en tota una odissea.
Us heu trobat mai en alguna experiència similar? Sóc un cas perdut?
