Pors exagerades?

Tot just fa una setmana vaig viure una experiència rural de por, d’aquestes que jo exagero, o no…

A casa tenim 4 gossos, tres mascles i una femella: el papa, la mama, el fill i un tiet.

El portal era obert. Jo sempre demano que estigui tancat, precisament per evitar allò que va acabar passant. Estàvem a dins de casa amb el peque i varem sentir molts crits de gossos. Això no és cap cosa estranya, perquè cada cop que pel camí de casa passen persones, cotxes, bicicletes, altres animals, etc., ells criden, evidentment.

Els gossos estaven lligats, excepte el més jovenet, en Locky.

Davant la insistència dels lladrucs, vaig acabar sortint a veure què passava. Vaig veure, ja a dins, una parella amb dos gossos. Dos gossos gegants. Un anava lligat i se’l veia molt tranquil. L’altre, deslligat, s’anava apropant, i va anar cap a en Locky a ensumar-lo.

Jo ja vaig començar a patir. La noia em va dir que no patís, que aquest gos no era seu, però que s’havia afegit a ells i algú del poble els havia dit que era molt manyac.

Doncs no havia acabat d’explicar-me això, que en Locky i aquest gos marró ja estaven enganxats. El gos marró era el doble de gran que en Locky, o més.

Em vaig espantar moltíssim. Vaig començar a cridar. Cridar a en Locky. Cridar a en Marcel, que des d’on era no em podia sentir. La noia, amablement, em va dir que no cridés. Vaig pensar que potser així atabalava encara més als gossos, però no ho podia evitar. Estava espantadíssima.

Els gossos no entren mai dins de la casa. Però vaig intentar arrossegar en Locky cap a dins. Em va estranyar que no volia de cap de les maneres. Per a ell, l’amenaça encara era allà.

Mentre jo intentava que en Locky entrés, la noia va aprofitar per lligar a una corretja el gos marró que no era seu i varen anar sortint.

Mentre l’hereu de casa intentava retenir en Locky a la porta de casa, jo vaig aprofitar per tancar el portal.

La parella es va disculpar. De fet, ells no en tenien cap culpa. El gos no era seu. Tot i que també està bé que assumissin la responsabilitat d’haver deixat que un gos, que en realitat no coneixien, els acompanyés. Cal vigilar. Mai saps què pot passar.

Quan vaig entrar, se’m varen escapar unes llàgrimes. M’havia espantat molt. Havia patit pel nostre gos. En Locky estava bé, una petita ferida superficial que es va curar sola, i res més.

Ara sé que no sóc tan exagerada i que la meva por a què entri algun animal i es crei algun conflicte si deixem el portal obert és justificada…

Retorn

De vegades hi ha senyals…

Al gener vaig començar un hort a casa…

I vaig decidir que era el moment de reprendre el blog. Tot i no escriure-hi en anys, no m’he donat mai per vençuda. No he volgut abandonar. Continuo creient en aquest projecte personal, per molt de temps que hagi passat.

En un dinar amb amics, fa pocs dies, el varem recordar. I avui he rebut la salutació d’una persona que admiro molt i que, sense dir-me’n res, m’ha fet rememorar aquest propòsit de fa anys.

Així que ara, no m’ho he pensat. He obert el blog i he tornat a escriure. I què bé que em fa sentir. Ara que he trencat el gel, em caldrà ser constant!

El blog continua tenint sentit, perquè continuo sentint-me una nouvinguda al món rural. He après moltíssim en 9 anys! Però em queda tant per aprendre encara! Tinc la sort de comptar amb el guiatge del meu company, rural de naixement, i ara també del meu petit pagès de set anys, rural de naixement també, i que absorveix de manera innata tot allò inherent a la vida rural. Cada un dels dos té els seus propis interessos i les seves visions particulars del petit o gran món que ens envolta, i així, jo aprenc per doble partida.

I continuo tenint ganes de compartir-ho amb tots vosaltres. Em fa il·lusió que descobriu amb mi mil detalls de la vida rural, que rieu amb mi aquesta vida, que la ploreu amb mi quan pertoqui i que us espanteu amb mi tot i que jo exageri…

No vull escriure gaire llarg, perquè a tots ens manca massa el temps i cada dia més ens estem acostumant a les lectures curtes i ràpides. Ni tan sols al camp ens podem desvincular d’aquest ritme de vida frenètic. Però, tot i així, jo insistiré a reivindicar una manera de fer més pausada. El meu fill em diu que soc molt lenta. Potser és aquesta la meva manera de reclamar una altra velocitat a la nostra vida…

Planificar o deixar fluir?

Un diumenge 1 d’agost al vespre, i quan molta gent comença les vacances, no sé si és una bona data per publicar un post al blog. Però lliga molt amb el tema sobre el qual volia escriure: la importància d’una bona planificació.

Fins ara, publicava a les meves xarxes personals senzillament quan em venia molt de gust o quan trobava un moment, com la majoria de la gent. Però en el cas dels perfils professionals és indispensable fer una bona planificació. Per què? Doncs perquè qualsevol empresa o emprenedor s’entén que a través de les xarxes socials pretén donar-se a conèixer a un públic més ampli, que es puguin convertir en els clients dels seus productes o serveis. Aquesta és la idea principal, però cal tenir objectius molt més específics, concrets i mesurables; cal pensar una estratègia per arribar a aquests objectius; i és indispensable planificar un calendari editorial per evitar que et passi com a mi, que tinc molt clars els meus propis objectius i la estratègia a seguir com a redactora digital rural, però que he comès l’error de no haver calendaritzat els continguts i els formats, i així ha passat que al final per motius de massa feina, per voler passar més temps amb el meu petit nen rural o per raons de salut, han anat passant setmanes i mesos sense publicar res ni al blog ni a les meves noves xarxes professionals.

És bàsic publicar de manera constant a les xarxes per aconseguir els nostres objectius. Potser no em faig gaire bona propaganda reconeixent que he comès un error que pretenc aconseguir que no cometin els negocis rurals als quals vull ajudar en la seva comunicació digital, però si aconsegueixo conscienciar a una sola persona per a què planifiqui el contingut que vol transmetre a través de les xarxes haurà valgut la pena.

I ja posats en el tema, us confesso que sóc una gran defensora de la planificació també a la vida personal. Per experiència, puc afirmar que evita molts problemes i dificultats, i que et permet guanyar temps i tranquil·litat. És com havia viscut sempre a ciutat i em funcionava. Evidentment, sempre poden aparèixer imprevistos, però us asseguro que disminueixen molt. Quan vaig arribar a viure al camp pensava que trobaria més calma a la meva vida, però he descobert que tot i que al món rural tenen moltíssimes virtuts, molts no són gaire bons planificadors i jo vaig venir a conviure amb un d’ells: un ramader que defensa el «deixar fluir» i després actuar amb rapidesa per solucionar els problemes que sorgeixin en el camí del dia a dia. I havent viscut les dues maneres d’actuar, us puc assegurar que per aconseguir els nostres objectius i els nostres somnis, ja siguin professionals o personals, i per evitar problemes i estrès, no hi ha res com una bona planificació!

Gent rural, sou molt bona gent!, però si voleu que tot rutlli el millor possible, planifiqueu les vostres activitats econòmiques i la comunicació digital d’aquestes. I a la vostra vida personal, que cadascú faci com se senti millor!

Vosaltres sou bons planificadors? O a les xarxes publiqueu espontàniament, sense haver pensat prèviament què comunicar, quan fer-ho i amb quin objectiu? I a la vostra vida personal, sou d’aquells que planifiquen i s’organitzen o d’aquells que deixen fluir i van fent sobre la marxa? Què creieu que és més eficaç i per què?

Els infants se senten més lliures a la natura?

Ahir varen venir un nen i una nena a passar el dia i, juntament amb el petit de casa, no varen poder ser més feliços ni fer-nos més feliços a nosaltres. Només arribar va ser un no parar fins que el sol va començar a baixar i la foscor s’apropava.

Varem anar a passejar al bosc amb els gossos, i ells corrien, passaven pels llocs més complicats i feréstecs, jugaven a la cabana i pujaven als arbres. Un cop a casa, saltaven dalt de les bales de civada i les feien servir per baixar com un tobogan o directament saltaven des de dalt, collien capgrossos de la bassa i els traspassaven a una altre bassal que havien format ells mateixos, caçaven cargols i els donaven de menjar, interactuaven amb gossos i gats, i evidentment també varen trobar el temps per recórrer mil racons o per jugar una mica a futbol. No es varen aturar quasi ni per dinar i tot eren cares alegres i diversió absoluta!

Joc lliure i creatiu! Fotos by @olga_vallejo

I així ho vivim cada cop que venen nens i nenes, siguin com siguin, ja que igual que en el món dels adults, la diversitat domina i n’hi ha de tots els caràcters i amb tots els gustos i totes les temors possibles. Però al final, tots vencen les pors, i tots es posen reptes a ells mateixos enmig d’aquest ambient natural que els motiva i els inspira.

Amb això vull dir que els infants són menys infants a la ciutat? En absolut! Però la creativitat, la capacitat d’improvisar, la imaginació, la valentia, la iniciativa o el moviment físic que mostren quan venen al camp no el veig amb la mateixa magnitud en altres espais. Fins i tot FAROS Sant Joan de Déu, la plataforma digital de promoció de la salut i el benestar infantil de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, parla àmpliament en un dels seus articles dels beneficis que el bosc aporta als més petits de casa.

Tots ho hauríem de tenir molt en compte, tant els que vivim al camp, com els que teniu negocis rurals, com totes aquelles famílies que viviu a ciutat! Quin millor lloc que la natura per fer salut i viure la llibertat del joc?

T’agrada transformar-te com una papallona?

Hi ha persones en contínua transformació i d’altres que prefereixen mantenir-se com estan, ja sigui perquè tenen tot allò que desitgen o per por a allò desconegut. Ja sabeu aquell que diu “Més val savi conegut que boig per conèixer”!

Tampoc em definiria jo com una gran aventurera, però, a cada època de la meva vida he anat experimentant petites transformacions. Vaig viure l’etapa de voler-ho aprendre tot i després la de desitjar experimentar-ho tot. Anava variant, podia aplicar-ho a la meva vida professional, a la social o a la personal, i no deixava mai d’avançar en alguna direcció.

El meu cap ho agraïa però el meu cos va arribar al límit, i als 30 vaig patir les conseqüències de l’estrès. Per aquest motiu vaig seguir transformant-me ja més tranquil·lament, tot i que sense deixar de viure experiències noves: de feines, de viatges, de coneguts, de temps d’oci, de relacions.

La darrera gran transformació va ser la de comprometre’m sentimentalment, anar a viure al camp i tenir un fill. I tot de cop! Espectacular! Això coincidint amb el fet de treballar de funcionària en una administració local sona a vida ja molt estable, oi? Doncs no! Porto 5 anys trontollant! Com mai! Aquesta darrera etapa m’ha fet conèixer-me de veritat i ha tret el millor i el pitjor de mi! I encara ho estic assimilant. Suposo que sospitant tanta remor interna, vaig decidir escriure el blog de mareruralals40, amb què pretenia compartir amb família, amics i coneguts anècdotes divertides i reflexions serioses sobre la meva nova vida.

Però ara ja estic immersa en un altre canvi, i és que a més de mare rural també vull ser una redactora digital rural! Així que començaràs a veure petits canvis i algunes novetats en el blog i les meves xarxes socials. M’acompanyes en aquesta nova aventura de la meva vida?

En tot cas, amb aquest objectiu estic participant en un curs de redacció digital en el qual he començat a conèixer virtualment un munt de persones fantàstiques amb realitats molt diverses, repartides per tot el món, de totes les edats i amb inquietuds ben diferents, però totes amb la il·lusió de transformar-se!

Si ho desitges, tu també pots transformar-te com una papallona!

Enlairant el vol després de la transformació

Aprenent a aprendre de nou

Des de ben petita que els meus pares em portaven a la muntanya a caminar o al camp a passar el diumenge. D’adolescent vaig formar part d’un grup d’esplai, en el qual fèiem tasques de millora en entorns naturals, com netejar i assenyalar camins o desbrossar els voltants d’ermites abandonades. A més, cada estiu solíem fer una gran ruta per boniques muntanyes del Pirineu. I en els meus primers anys de joventut vaig continuar, però ja com a monitora.

I això per què us ho explico? Doncs perquè tot i amb aquests antecedents, als 45 anys no em sé orientar pels camins, quan camino sola ho faig amb por a causa de la gran quantitat de sorolls del bosc que desconec, i fins que el petit de casa no m’ho va començar a mostrar, no diferenciava un roure d’una alzina, una planta de romaní d’una de farigola, una petjada de porc senglar d’una de vaca, i així un llarg etc.

Ara, quan caminem junts pel bosc, ell m’ensenya tot això i més. Amb ell aprenc ocells, aprenc plantes, aprenc camins, aprenc sons, aprenc senyals de tot tipus. Estic aprenent el món rural al mateix ritme que ell. Bé, això no és cert, perquè ell em porta molt avantatge! Molt! Té més capacitat de concentració, més capacitat d’assimilació, més capacitat d’observació, més capacitat de retenció i de memòria. La meva mare té raó. Segons ens anem fent grans, anem perdent cada cop més capacitat de concentració i de memòria, però gràcies als més petits de cada casa continuem aprenent. I també tornem a aprendre, que no és el mateix.

Ara ja ni tan sols sóc jo qui explica els contes abans de dormir. És ell que m’explica les característiques de molts animals que, ens quedin a prop o lluny, la majoria jo les desconeixia fins a dia d’avui.

I seguim sumant! I seguim aprenent! I seguim!

A les cinc ja es fa fosc

Diuen que cal ser molt constant i tenir molta paciència per aconseguir força seguidors a un blog. Així que jo tinc clar que em llegireu quatre de la família, quatre amics i quatre coneguts. Zero constància (tot i que no per falta de ganes). Zero paciència, en general. I a més, escrit en una llengua ben bonica que injustament és massa minoritària.

Però m’encanta escriure. És agradable. És terapèutic. Potser si escrivís més, parlaria menys, i els del meu voltant ho agrairien! M’agrada tant explicar coses! Massa! La majoria no interessen a pràcticament ningú, però no hi puc fer més.

Abans, em relacionava amb molta varietat de gent. Però des de que visc al camp i sóc mare parlo amb menys persones i les atabalo més. Crec que el món rural no m’ha fet tornar més calmada i silenciosa com els camps i els boscos. Jo, de la natura, sóc més com les tempestes o els cops de vent.

Així, el món rural no m’ha canviat gens? Doncs en alguns aspectes, suposo que sí. Dissabte passat en vaig descobrir un. En horari d’hivern, a quarts de sis ja és fosc i a partir d’aquesta hora ens tanquem a casa. No hi ha res a fer enmig de la negra foscor de fora. Però fa una setmana vaig anar a veure un espectacle a Cassà i havia de passar per Girona a recollir un parell d’amigues. Vaig sortir de casa a les set. Aquí ja era negra nit. Vaig pensar que en mitja hora em plantava al centre de Girona. A l’entrada de la ciutat, ho seguia pensant. Fins que vaig arribar al centre. De cop, em va impressionar la quantitat de cotxes i quedar aturada pel trànsit a aquella hora. De cop, em va impressionar la gran quantitat de gent que veia pel carrer. De cop, em va impressionar tantes llums i tanta vida. Però si era molt tard! Ai no, que quan vaig mirar el rellotge vaig ser conscient que només eren les set trenta i que, a aquesta hora i en cap de setmana, sigui estiu o sigui hivern, a les ciutats encara hi ha moltes coses a fer! Em va impressionar!!! Potser ja m’he anat tornant rural! Segurament no imaginava que tant!

Per cert, l’espectacle és el d’un bon amic i es diu “A vore“. Com ja vaig dir per Instagram, el recomano a tothom que pugui tenir l’oportunitat de veure’l!

 

 

Una gossa supervivent i un hereu d’en Dafi

L’he viscut en primera persona i encara em costa de creure la seva història! Però no és ficció, és una història ben real!

Durant les darreres festes nadalenques varem descobrir una gossa pels voltants de casa que abans devia haver patit molt, perquè es mostrava terriblement esquerpa amb les persones i amb els altres gossos.

Des de la finestra veiem una taca negra i blanca que es movia entre les vaques amb una confiança impressionant. Li posàvem menjar prop del lloc on ens semblava que es devia amagar. Varem intentar guanyar-nos la seva confiança. I res. Quan ens veia, sentia o olorava, fugia com un llamp. Era increïble!

Va passar una gran pedregada el set de gener. Una nevada a principis de març. Molts dies de pluja. I cada cop que pensàvem que no la tornaríem a veure mai més, apareixia passejant-se pels camps entre les vaques. Quina supervivent!

Més tard, l’M va descobrir sacs de pinso rebentats. Dubtàvem entre si era cosa d’en Gipsy o de la gossa. Al final una gravació va aconseguir confirmar la sospita.

I així han anat passant els mesos.

Va morir en Dafi, el més fidel i manyac dels gossos. I mestre d’en Gipsy, que ara es quedava sol. Feia pena. Buscàvem un company de jocs per ell. L’M deia que era una llàstima que aquesta gossa no agafés prou confiança per sentir-se aquí com a casa.

I de cop, un dia estant a la feina vaig rebre la foto d’un cadell. Era nostre, deia el missatge que l’acompanyava. L’M no me n’havia dit res fins aquell moment! D’on havia sortit? Què bonic que era!

I …. si!!!! La gossa ja en la màxima expressió de la seva valentia i capacitat de supervivència havia cadellat 4 o 5 gossets preciosos. L’M ja ho sabia i en feia el seguiment. Un d’ells es va quedar atrapat entre unes bales a casa i el va rescatar. I el millor de tot és que un cop visitat per un veterinari, ara sabem que pel tipus d’encreuament que manifesta podria ser fill d’en Dafi! Una idea molt romàntica que m’encanta i que podria ser ben real!!!

IMG-20180710-WA0014

En un parell d’ocasions, el petit va anar a visitar els seus germanets i la seva mare al bosc i no sabíem si tornaria. Però en les dues ocasions va tornar tot sol. I ara ens agradaria pensar que ja forma part de casa i de tots nosaltres…

Com seguirà aquesta història?

La vida rural és una vida tranquil·la?

M’agrada escriure. Des de sempre. Ja de petita m’agradava fer redaccions. M’agrada. Em diverteix. Em relaxa. Em fa desconnectar. Em serveix de teràpia.

Molts escriptors professionals viuen en zones rurals on s’inspiren i es concentren, on experimenten millor la seva creativitat lluny dels sorolls i les distraccions contínues de la vida urbana.

Jo ja imaginava que si vivia al camp hauria de renunciar a tants sopars en restaurants, cafès, obres de teatre, concerts, cinema, cursos, presentacions de llibres,… Amb això no vull dir que si vius en una zona rural no puguis gaudir de tot aquest oci, però en tot cas, no ho fas tan sovint per raons pràctiques i també de distàncies.

Però creia que a canvi tindria més temps per altres aficions com escriure o llegir. Creia que la vida tranquil·la, relaxant i contemplativa del camp que jo imaginava em facilitaria més temps per realitzar aquestes activitats. Doncs no, ha estat a l’inrevés.

Dino poc i encara sopo menys en restaurants, els únics cafès al bar què faig són durant els 25 minuts d’esmorzar en horari laboral, zero teatres o concerts o cursos, i un parell de pelis per any al cinema,… però és que tampoc llegeixo ni escric més!

Vull pensar que la culpa no és del camp, sinó del meu fill. Ara no he estat encertada. Seria més correcte dir que la causa potser és el nen i no la vida rural. Això em donaria l’esperança de creure que més endavant, quan sigui més gran, viure en aquest ambient em permetrà llegir i escriure més. Però no tinc tant clar que hagi de ser així.

El cas és que ni entre setmana ni durant els caps de setmana.

He descobert que entre setmana el meu ritme comporta tant d’estrès com el de qualsevol mare de ciutat. O potser més. Perquè mentre una mare de ciutat pot recollir el seu petit a la llar d’infants i anar a fer encàrrecs camí de casa, jo primer haig de fer els encàrrecs i tot seguit recollir el nen que va a una llar ubicada ja en zona rural i a on no puc comprar res ni fer cap gestió perquè enlloc de botigues o oficines hi predominen els arbres i els ocells, que són molt bona companyia però una mica allunyats de les necessitats de la societat moderna.

I durant els caps de setmana si tenim algun compromís, doncs això, ja el tenim ben ocupat i entretingut. I si no en tenim cap i aprofitem per quedar-nos a casa, llavors en 24 hores vull passar més estones amb el meu fill i jugar molt, potser dinar tranquil·lament amb el seu pare, vull passejar amb el gos, vull fer gimnàs o anar a córrer, vull posar rentadores i tenir la casa endreçada, vull fer la migdiada mentre miro alguna comèdia romàntica tonta, vull organitzar la setmana o les fotos, i vull llegir i escriure.

Evidentment, no arribo a tot. I prioritzo sempre el meu fill i l’organització familiar o les tasques de la llar, i allò que queda sempre pel final i per al qual mai tinc temps és llegir o escriure. Apunto temes per escriure al blog. I la llista avança, cada cop és més llarga. És l’escriptura d’aquests temes allò que no avança ni un mil·límetre.

Imagino que els escriptors que s’inspiren i creen grans llibres en ambients rurals no deuen tenir una feina a ciutat, o no deuen tenir fills petits, o deuen tenir algú que fa totes les compres i gestions o totes les tasques de la casa…

Però jo no em vull rendir.

Quan em jubili, vull dedicar-me a escriure.

I l’aprenentatge continua…

Porto 17 mesos aprenent de mare…

Però la falta de temps no m’ha permès aprendre de mare rural.

El món rural que m’envolta continua sent l’espai on dormo, on faig alguns àpats, on cuido el meu fill. Em ve al cap el concepte de ciutat dormitori. Per a mi ara mateix el lloc on visc és el meu mas dormitori. Però no el visc ni l’aprenc com ho hauria de fer.

Tot i això, dia a dia i de manera inconscient sí que faig petits avenços.

Fa un parell de dies l’M em va demanar que comprovés si una vaca que estava a punt havia vedellat mentre ell era a Banyoles enllestint una gestió. En un primer moment em vaig sentir perduda. Vaig mirar. Vaig buscar. No vaig veure res estrany. Se m’escapava alguna cosa? Vaig veure una vaca una mica més allunyada de la resta. Vaig pensar que devia ser ella, però no vaig saber si ja havia parit. Em vaig sentir una mica inútil…

Poc després vaig tornar a sortir per fer una passejada amb el petit de casa. No hi ha res que li agradi més en aquest món que córrer pels camps voltat de gossos, gats i vaques. Vaig tornar a observar. Seria capaç d’adonar-me d’algun moviment? De cop un dels gossos, en Dafy, va sortir volant i va travessar tot el camp pel mig de les vaques. Em va sorprendre. Però ràpidament em va venir una idea al cap. Placenta. A estones sembla que no escolti les històries sobre el món rural que m’explica l’M. Jo, que tothom diu que sóc tant de ciutat, sembla que no mostri prou interès en el món rural que ara també forma part del meu món. Però alguna cosa sí que vaig aprenent. L’M havia comentat en alguna ocasió que els gossos s’alimenten de les despulles quan neix un vedell. Sí, ja ho sé, a mi també em fa una mica d’angúnia, però és natural com la vida mateixa. Devia ser això? Era el senyal d’un vedell acabat de néixer? Vaig fixar més la vista i el vaig veure!!! Allà estès a terra i la mare apropant-se per netejar-lo. No es movia. Sabia que això era un mal indicador. Vaig seguir observant. Va moure una orella. Era viu! Després va moure el cap! Visca! Però no s’aixecava. Jo patia. El nen ara ja es mostrava impacient perquè durant tota aquesta estona l’havia tingut en braços i ell no entenia perquè caram no ens movíem gens ni mica. Jo estava tensa, sentint tot el pes de la responsabilitat al meu cos. No depenia de mi que el vedell tirés endavant o no, però vaig trucar l’M per informar-lo. Em va tranquil·litzar. Llavors em vaig despistar amb l’arribada d’una visita, però pocs minuts més tard varem tornar a la vigilància i … sorpresa! El vedell estava dret i buscava les mamelles de la seva mare! Per cert, va ser una sort que nasqués mascle. En els darrers anys totes les femelles que ha parit aquesta vaca han mort poc després del part, mentre que tots els mascles han sobreviscut (suposem que per algun motiu genètic ben particular i que desconeixem totalment).

El cas és que aquest moment tan especial el vaig sentir com un triomf personal! Com si el mèrit hagués estat meu! :O

vedell pluja

I avui, sota la pluja, n’ha nascut un altre! Jo no era a prop, però sempre fa molta il·lusió!!!

Benvinguts a aquest món ben boig!