Al novembre passat em varen contactar del 3/24 per proposar-me fer una peça parlant de la meva experiència com a mare rural als 40. El seu objectiu és mostrar gent normal que comparteix diferents tipus d’experiències, per trencar amb estereotips i per a què algú tingui l’ocasió de sentir-se identificat o representat.
Van ser unes dues hores de gravació resumides en un minut, per tant, quatre frases comptades.
Quan es va publicar a les xarxes, amics i familiars em varen enviar missatges explicant que ho havien vist. A tothom li havia agradat molt i jo estava ben contenta. Fins que se’m va acudir la idea d’entrar a llegir els comentaris que havia escrit la gent. I en aquest moment, em vaig sorprendre i em vaig sentir molt malament.
La gran majoria eren crítiques, expressades de manera molt desagradable. Em vaig adonar que no havien entès el missatge. Les causes podien ser variades. Una, la de basar-se en titulars extrets d’una conversa molt més àmplia i amb moltíssims més matisos. Però una altra, podia ser les ganes de criticar per criticar o d’interpretar allò que els venia de gust amb la intenció de fer mal. No sé. En un primer moment, a mi me’n va fer de mal. Després, un cop processat, no en vaig fer més cas.
Per què em va doldre? En principi, no m’hauria d’importar allò que pensin desconeguts i desconegudes de la meva experiència com a mare als 40. Però em va saber greu que de la descripció de quatre circumstàncies que acompanyen a la meva maternitat com a nouvinguda al món rural i passada la quarantena, n’extraguessin que per a mi havia estat una experiència negativa.
Ser mare és segurament el millor que m’ha passat a la vida. Estic tremendament enamorada del meu fill i em fa immensament feliç. Però també la maternitat és el més intens que he viscut. Allò que m’ha posat més a prova. Allò que m’ha posat més al límit. Allò que m’ha fet sentir amb més intensitat, tant en positiu com en negatiu. Allò que m’ha fet qüestionar-me més. Sentir-me més culpable. Sentir-me més juganera. Sentir-me més esgotada. Sentir-me més riallera. Sentir-me més frustrada. Sentir-me més orgullosa. Sentir-me més vulnerable. Sentir-me més AFORTUNADA.
Si per explicar que vivint al camp t’has d’organitzar molt millor i que això representa un repte extra, o que quan era un bebè i s’ofegava per un atac de laringitis aguda, el trajecte necessàriament més llarg per arribar fins a l’hospital era un drama, algunes persones han conclòs que em queixo del fet de ser mare o del fet de viure on visc (que com molt bé diuen, he triat jo mateixa), doncs, potser res més a dir. Senzillament em vaig limitar a descriure una realitat, tal qual és.
En cap cas recordo haver dit que no m’agradés ser mare o viure a pagès.
Com deia al final del vídeo, he tingut moments de tot, però ara no canviaria el lloc on visc per res del món, i, sense cap mena de dubte, ser mare de l’Otger és el millor que m’ha passat a la vida.
Queda dit! 😉
Mare rural als 40 