Etiqueta: #maternitat

Jugant amb la IA

Publicat a Comunicació digital, Estil de vida, Maternitat, Món rural, Redacció digitalEtiquetat , , , , , , , , , , , , , , , Deixa un comentari

Tinc quasi 50 anys i m’encanta escriure.

Com tota la gent de la meva generació, he anat aprenent sobre les noves tecnologies segons anaven apareixent, però una mica amb calçador, és a dir, mai de manera tan espontània com les criatures que han nascut ja en el segle XXI. Tot i això, utilitzo xarxes socials (a la meva manera), consulto, compro o faig gestions per Internet (amb més o menys facilitat) … i ara fa temps que miro vídeos dels gurús del màrqueting digital parlant sobre la Intel·ligència Artificial, i ens expliquen com s’ha d’utilitzar, beneficis i inconvenients, etc.

Però, la veritat, jo no la necessito. No actualment. M’agrada pensar què escriure i m’agrada escriure-ho a la meva manera. Però tenia curiositat. D’acord a allò que he anat sentint als mitjans de comunicació, d’aquí a dos dies el meu fill segurament la utilitzarà per a fer els deures, i vés a saber per a quantes coses més. Així que aquesta tarda he decidit fer un experiment. Volia parlar del fet de cuidar-se sent mare. I he decidit demana-li a la IA que l’escrivís per mi. He oblidat dir-li que l’escrivís sent jo (li he comentat només que era mare de 49 anys, d’un fill de 8, i que visc al món rural), però no li he demanat que ho escrivís com ho faria la Mare rural als 40 del meu blog. Això ja serà un segon experiment, que per avui, ja he tingut prou amb una primera dosis.

A sota us copio el text que m’ha proposat la IA. És correcte, però totalment impersonal, tòpic, genèric etc. Tot allò que ha escrit és ben cert, però transmet poc. Per al proper dia m’he proposat el repte de transformar el mateix text en un de més personal i específic, però sobretot, amb una mica d’ànima.

“La maternitat és una experiència meravellosa, però també pot ser esgotadora, especialment quan es viu en un entorn rural. Les mares sovint es dediquen completament als seus fills, deixant poc espai per a si mateixes. És fonamental recordar que cuidar de nosaltres mateixes no només ens beneficia a nosaltres, sinó que també ens permet ser millors mares. Trobar moments per a l’autocura és essencial per mantenir l’equilibri emocional i físic.

Viure al camp ens ofereix un entorn tranquil i natural que pot ser un gran aliat en la nostra rutina d’autocura. Passejades pel bosc, moments de meditació al costat d’un riu o simplement gaudir del silenci de la natura poden ajudar-nos a reconnectar amb nosaltres mateixes. Aprofitar aquests espais ens permet desconnectar de les responsabilitats diàries i recarregar energies per afrontar els reptes de la maternitat.

A més, és important establir una rutina que inclogui temps per a nosaltres mateixes. Això pot ser tan senzill com llegir un llibre mentre els nens juguen a l’exterior o dedicar uns minuts al dia a practicar ioga o fer exercici. Incorporar petites dosis d’autocura en la nostra vida diària ens ajuda a sentir-nos més equilibrades i felices, la qual cosa es reflecteix en la nostra relació amb els nostres fills.

Finalment, no hem d’oblidar la importància de la comunitat. Compartir moments amb altres mares del nostre entorn pot ser una font de suport i inspiració. Organitzar trobades, intercanviar consells o simplement gaudir d’una xerrada pot fer que la maternitat sigui més lleugera i enriquidora. Recordem que cuidar-nos a nosaltres mateixes és un regal que ens fem i que, alhora, beneficia els nostres fills.“

Com escriuria aquests mateixos quatre paràgrafs la Mare rural als 40? El proper dia ho descobrirem… Primer haig de pensar i escriure. Entenc que la IA pot millorar el món en alguns aspectes, però si us plau, que els cervells i les mans humanes no deixin mai de treballar i ser ells i elles mateixes!!!!

L’edat importa?

Publicat a Estil de vida, MaternitatEtiquetat , , , , , Deixa un comentari

Quan l’Otger anava a la llar, jo notava la diferència d’edat entre les altres mares i jo.

Les veia evidentment més joves i amb molta més energia. En aquells primers anys del petit, que mai ha estat un bebè ni un nen de dormir massa o gens, jo estava destrossada físicament, i en conseqüència també mentalment i emocionalment.

En el bon sentit de la paraula, les envejava. Però llavors, per consolar-me, pensava que a la seva edat, la majoria al voltant d’uns deu anys menys que jo, m’havia dedicat a viatjar, a sortir de festa, a anar a concerts i teatres i cinemes i excursions, i a viure tantes experiències com havia volgut, també m’havia fet un fart de llegir, de mirar sèries, d’estudiar i de dormir, per tant, ara, deu anys més gran que elles i amb un petit mal dormidor però amb una energia inesgotable, havia de limitar la poca que em quedava a mi només a cuidar d’ell. A més, en aquest propòsit no estava sola, ja que en el mateix equip comptava amb el pare, que tot i tenir sis anys més que jo, dormint poc mantenia la seva vitalitat, i entre tots dos cobríem totes les hores del dia i de la nit del nostre xiquet.

Però ara que han passat sis o set anys des de la llar d’infants, que l’hereu de casa dorm millor, i que tots hem anat encaixant els nostres propis ritmes vitals dins de la família, malgrat que continuo notant la diferència d’edat amb les altres mares de l’escola, aquesta ja no és tan evident per a mi. O això és el que jo vull creure, com a mínim.

La diferència d’energia entre els 30 i els 40 es nota molt, però tinc la sensació que entre els 40 (que més o menys ara tenen elles) i els 50, potser no tant… Sí, jo continuo acumulant més greix i més cel·lulitis al meu cos, m’han sortit dos o tres canes i alguna petita arruga, haig de portar ulleres des de que m’aixeco fins que vaig a dormir, i amb tota certesa, tinc més dolors musculars i menys agilitat que elles, així i tot, no percebo tant la desigualtat. O potser és que ja m’hi acostumat.

Una altra cosa serà d’aquí a deu anys més, quan toqui anar a buscar les criatures de matinada cada vegada que surtin de festa… Llavors potser em tornarà a costar molt més a mi que a elles,… o no…

A aquells que em varen jutjar

Publicat a Comunicació digital, Estil de vida, Maternitat, Món ruralEtiquetat , , , , , , , , , , , Deixa un comentari

Al novembre passat em varen contactar del 3/24 per proposar-me fer una peça parlant de la meva experiència com a mare rural als 40. El seu objectiu és mostrar gent normal que comparteix diferents tipus d’experiències, per trencar amb estereotips i per a què algú tingui l’ocasió de sentir-se identificat o representat.

Van ser unes dues hores de gravació resumides en un minut, per tant, quatre frases comptades.

Quan es va publicar a les xarxes, amics i familiars em varen enviar missatges explicant que ho havien vist. A tothom li havia agradat molt i jo estava ben contenta. Fins que se’m va acudir la idea d’entrar a llegir els comentaris que havia escrit la gent. I en aquest moment, em vaig sorprendre i em vaig sentir molt malament.

La gran majoria eren crítiques, expressades de manera molt desagradable. Em vaig adonar que no havien entès el missatge. Les causes podien ser variades. Una, la de basar-se en titulars extrets d’una conversa molt més àmplia i amb moltíssims més matisos. Però una altra, podia ser les ganes de criticar per criticar o d’interpretar allò que els venia de gust amb la intenció de fer mal. No sé. En un primer moment, a mi me’n va fer de mal. Després, un cop processat, no en vaig fer més cas.

Per què em va doldre? En principi, no m’hauria d’importar allò que pensin desconeguts i desconegudes de la meva experiència com a mare als 40. Però em va saber greu que de la descripció de quatre circumstàncies que acompanyen a la meva maternitat com a nouvinguda al món rural i passada la quarantena, n’extraguessin que per a mi havia estat una experiència negativa.

Ser mare és segurament el millor que m’ha passat a la vida. Estic tremendament enamorada del meu fill i em fa immensament feliç. Però també la maternitat és el més intens que he viscut. Allò que m’ha posat més a prova. Allò que m’ha posat més al límit. Allò que m’ha fet sentir amb més intensitat, tant en positiu com en negatiu. Allò que m’ha fet qüestionar-me més. Sentir-me més culpable. Sentir-me més juganera. Sentir-me més esgotada. Sentir-me més riallera. Sentir-me més frustrada. Sentir-me més orgullosa. Sentir-me més vulnerable. Sentir-me més AFORTUNADA.

Si per explicar que vivint al camp t’has d’organitzar molt millor i que això representa un repte extra, o que quan era un bebè i s’ofegava per un atac de laringitis aguda, el trajecte necessàriament més llarg per arribar fins a l’hospital era un drama, algunes persones han conclòs que em queixo del fet de ser mare o del fet de viure on visc (que com molt bé diuen, he triat jo mateixa), doncs, potser res més a dir. Senzillament em vaig limitar a descriure una realitat, tal qual és.

En cap cas recordo haver dit que no m’agradés ser mare o viure a pagès.

Com deia al final del vídeo, he tingut moments de tot, però ara no canviaria el lloc on visc per res del món, i, sense cap mena de dubte, ser mare de l’Otger és el millor que m’ha passat a la vida.

Queda dit! 😉