#marerural – Pàgina 2 – Mare rural als 40

La pluja

07/06/2024Publicat a Estil de vida, Món ruralEtiquetat #countryside, #marerural, #mareruralals40, #monrural, #mundorural, #natura, #pluja, #podernatura, #sega, #segar, #selva, #temps, #vidaalcamp, #vidaapagès, #vidaruralDeixa un comentari

A mi no m’havia agradat mai la pluja. Quan vivia a ciutat. I quan encara teníem prou aigua, o com a mínim no sospitàvem del contrari. La veia com a un enemic que m’esguerrava els plans.

Sí. És veritat que a la pluja l’acompanya una aura romàntica, amb la imatge de gotes al vidre, manta, sofà i llibre. I, quan arribava un cap de setmana que estava molt cansada, i plovia, ho arribava a agrair, per tenir l’excusa de quedar-me a casa, i llegir al sofà tapada amb la manta, o mirar les gotes que queien per la finestra mentre escoltava música romàntica que feia posar melancòlica… Però era com a excepció. En general, m’esguerrava els plans.

I avui en dia? Des de que visc als camps, la pluja, evidentment, em continua esguerrant plans. I no només això. També m’esguerra la feina feta de jardineria. Sego tota l’herba, trec les males herbes de les flors i arbres bonics. Si cal, alguna vegada, també alguna de l’hort. Dono la volta per la casa i ho veig tot preciós. Comença a ploure. Un dia. Dos. Dues setmanes. Tres setmanes. No faig la ronda i no veig res. La tarda que para de ploure, m’afanyo a agafar la segadora, que segur que cal una bona repassada. Repassada? Però si tot sembla una selva!!!! I ja no ho atrapo!!! I em frustro. I em poso de molt mal humor.

I el de casa també es frustra perquè va segar tot un camp de civada, que estava punt per encadenar i fer-ne bales. “Per una mica de pluja no passa res”, deia. “Quan surti el sol s’assecarà, i encara serà de gran qualitat”. Però després de tres setmanes de pluja seguida i de no veure el sol, la civada segada s’ha mig resclosit. Ell la dona per perduda. Després de la despesa i la feina, és una gran pena. I es frustra. I es posa de mal humor.

Però sabeu què? Que tot plegat és una gran lliçó. Ens hem oblidat de qui mana. Creiem que som la raça humana, i així anem. Ens hem oblidat que nosaltres també en formem part d’aquesta natura. Les noves tecnologies poden ser molt poderoses. Però la natura ho és més. Ens estem carregant el món, i ara ja no plou com abans, i ens falta aigua (preocupa sobretot la falta d’aigua de boca i per a les piscines, i menys la que falta als boscos i per als animals salvatges). Però la pròpia natura ja s’encarrega de reequilibrar-ho tot d’alguna manera. I posar-nos tots a lloc.

Com no ho fem millor….

Pors exagerades?

12/05/2024Publicat a Comunicació digital, Estil de vida, Món rural, Redacció digitalEtiquetat #animals, #countryside, #gossos, #marerural, #mareruralals40, #monrural, #mundorural, #pors, #vidaalcamp, #vidaapagès, #vidaruralDeixa un comentari

Tot just fa una setmana vaig viure una experiència rural de por, d’aquestes que jo exagero, o no…

A casa tenim 4 gossos, tres mascles i una femella: el papa, la mama, el fill i un tiet.

El portal era obert. Jo sempre demano que estigui tancat, precisament per evitar allò que va acabar passant. Estàvem a dins de casa amb el peque i varem sentir molts crits de gossos. Això no és cap cosa estranya, perquè cada cop que pel camí de casa passen persones, cotxes, bicicletes, altres animals, etc., ells criden, evidentment.

Els gossos estaven lligats, excepte el més jovenet, en Locky.

Davant la insistència dels lladrucs, vaig acabar sortint a veure què passava. Vaig veure, ja a dins, una parella amb dos gossos. Dos gossos gegants. Un anava lligat i se’l veia molt tranquil. L’altre, deslligat, s’anava apropant, i va anar cap a en Locky a ensumar-lo.

Jo ja vaig començar a patir. La noia em va dir que no patís, que aquest gos no era seu, però que s’havia afegit a ells i algú del poble els havia dit que era molt manyac.

Doncs no havia acabat d’explicar-me això, que en Locky i aquest gos marró ja estaven enganxats. El gos marró era el doble de gran que en Locky, o més.

Em vaig espantar moltíssim. Vaig començar a cridar. Cridar a en Locky. Cridar a en Marcel, que des d’on era no em podia sentir. La noia, amablement, em va dir que no cridés. Vaig pensar que potser així atabalava encara més als gossos, però no ho podia evitar. Estava espantadíssima.

Els gossos no entren mai dins de la casa. Però vaig intentar arrossegar en Locky cap a dins. Em va estranyar que no volia de cap de les maneres. Per a ell, l’amenaça encara era allà.

Mentre jo intentava que en Locky entrés, la noia va aprofitar per lligar a una corretja el gos marró que no era seu i varen anar sortint.

Mentre l’hereu de casa intentava retenir en Locky a la porta de casa, jo vaig aprofitar per tancar el portal.

La parella es va disculpar. De fet, ells no en tenien cap culpa. El gos no era seu. Tot i que també està bé que assumissin la responsabilitat d’haver deixat que un gos, que en realitat no coneixien, els acompanyés. Cal vigilar. Mai saps què pot passar.

Quan vaig entrar, se’m varen escapar unes llàgrimes. M’havia espantat molt. Havia patit pel nostre gos. En Locky estava bé, una petita ferida superficial que es va curar sola, i res més.

Ara sé que no sóc tan exagerada i que la meva por a què entri algun animal i es crei algun conflicte si deixem el portal obert és justificada…

Retorn

03/05/202403/05/2024Publicat a Comunicació digital, Estil de vida, Maternitat, Món rural, Redacció digitalEtiquetat #countryside, #marerural, #monrural, #mundorural, #vidaalcamp, #vidaapagès, #vidaruralDeixa un comentari

De vegades hi ha senyals…

Al gener vaig començar un hort a casa…

I vaig decidir que era el moment de reprendre el blog. Tot i no escriure-hi en anys, no m’he donat mai per vençuda. No he volgut abandonar. Continuo creient en aquest projecte personal, per molt de temps que hagi passat.

En un dinar amb amics, fa pocs dies, el varem recordar. I avui he rebut la salutació d’una persona que admiro molt i que, sense dir-me’n res, m’ha fet rememorar aquest propòsit de fa anys.

Així que ara, no m’ho he pensat. He obert el blog i he tornat a escriure. I què bé que em fa sentir. Ara que he trencat el gel, em caldrà ser constant!

El blog continua tenint sentit, perquè continuo sentint-me una nouvinguda al món rural. He après moltíssim en 9 anys! Però em queda tant per aprendre encara! Tinc la sort de comptar amb el guiatge del meu company, rural de naixement, i ara també del meu petit pagès de set anys, rural de naixement també, i que absorveix de manera innata tot allò inherent a la vida rural. Cada un dels dos té els seus propis interessos i les seves visions particulars del petit o gran món que ens envolta, i així, jo aprenc per doble partida.

I continuo tenint ganes de compartir-ho amb tots vosaltres. Em fa il·lusió que descobriu amb mi mil detalls de la vida rural, que rieu amb mi aquesta vida, que la ploreu amb mi quan pertoqui i que us espanteu amb mi tot i que jo exageri…

No vull escriure gaire llarg, perquè a tots ens manca massa el temps i cada dia més ens estem acostumant a les lectures curtes i ràpides. Ni tan sols al camp ens podem desvincular d’aquest ritme de vida frenètic. Però, tot i així, jo insistiré a reivindicar una manera de fer més pausada. El meu fill em diu que soc molt lenta. Potser és aquesta la meva manera de reclamar una altra velocitat a la nostra vida…

Ens interessa mostrar les llums i les ombres del món rural a les xarxes socials?

06/09/202104/09/2021Publicat a Comunicació digital, Maternitat, Món rural, Redacció digitalEtiquetat #comunicaciódigital, #comunicacióhonesta, #honestedat, #inspiració, #marerural, #mareruralals40, #marketinghonest, #redacciódigital, #redactoradigital, #redactoradigitalrural, #sinceritatDeixa un comentari

Ser mare no és fàcil. Ser rural no és fàcil. Ser mare rural no és fàcil. Ser mare rural als 40 no és fàcil. Convertir-me en redactora digital sobre el món rural tampoc és fàcil.

Miro el meu fill i penso que és com un petit miracle. Encara no entenc com aquesta criatura, a voltes totalment adorable, va sortir de la meva panxa. El torno a mirar i sento que el cor em creix de tant que l’estimo. Però no, no és gens fàcil. Fins que no em vaig convertir en una d’elles, veia a les mares del meu voltant i em semblava que tot fluia de manera molt natural i espontània. Ara penso que, o bé eren supermames o bé no es sinceraven públicament amb allò que vivien o que sentien.

És clar que tothom té dret a mostrar la seva vida com consideri més adient, però jo sóc d’aquelles persones que pensen que si tots fossim una mica més transparents, el món aniria millor. I amb això no em refereixo a obrir-nos en canal i explicar totes les nostres intimitats. Però, que hi ha de dolent en mostrar les llums però també les ombres de la maternitat?

Doncs en el món de la comunicació digital en general, i de les xarxes socials en particular, encara es fa molt més palès.

Entenc que a tots ens agradi mostrar públicament les llums de les nostre vides, els nostres negocis o les nostres empreses, però des del meu punt de vista, és com a mínim qüestionable, i de vegades em plantejo si ètic, exhibir només la perfecció.

Si hem superat una dificultat, pot motivar a altres persones a fer el mateix. Si mostrem les nostres debilitats, podem ajudar a que d’altres no es sentin inferiors ni menys capaços. Tots ens equivoquem, tant en el nostre rol de mares i pares, com en el de comunicadors de contingut. Però tots junts ens podem ajudar i ens podem inspirar mútuament.

Sí, jo reconec públicament haver-me fustigat per no haver controlat les emocions i haver cridat al meu fill de 5 anys. Jo reconec públicament haver-me desanimat dubtant de si aconseguiré ser una redactora digital excel·lent que pugui ajudar al món rural a comunicar-se, a mostrar-se, a explicar-se, a donar-se a conèixer millor i a arribar a un públic més ampli.

Però sabeu què? Que quan per les xarxes veig referents en el món de la criança respectuosa que confesen les seves dificultats, jo entenc que puc convertir-me en millor mare sense castigar-me per no ser perfecta. I quan per les xarxes veig referents en el món de la comunicació digital que confesen com ha estat de difícil el camí fins aconseguir el punt en el qual ara es troben, jo carrego de bateria la meva paciència, el meu esforç, la meva voluntat i la poca energia que em queda i segueixo gaudint del camí cap als meus objectius, però amb calma i exigint-me només allò que realment puc assumir.

És evident que hi ha públic per a tothom. N’hi ha que adoren veure vides perfectes per les xarxes i les webs, siguin reals o no. Potser és precisament això que els inspira a convertir-se en … millors persones i millors emprenedors o emprenedores? Segur? Potser sí! Però jo estic totalment convençuda que serem més convincents, i que connectarem de veritat amb el nostre públic o el nostre client ideal si som honestos, si parlem des de la sinceritat, si som humils i si mostrem tant la llum com la foscor de les nostres experiències, ja siguin personals o professionals.

Donem a la comunicació la importància que es mereix?

20/08/2021Publicat a Comunicació digital, Món rural, Redacció digitalEtiquetat #clients, #comunicació, #comunicaciódigital, #històries, #marerural, #mareruralals40, #màrquetingdigital, #mónrural, #proximitat, #redacciódigital, #redactoradigital, #redactoradigitalrural, #vidaapagès, #vidaruralDeixa un comentari

La comunicació és un dels pilars de la societat i sovint massa gent se n’oblida!

Les persones que practiquen una bona comunicació amb la gent del seu voltant, segur que se senten molt millor.

Les empreses que practiquen una bona comunicació interna, segur que gaudeixen d’una bon ambient laboral.

I si practiquen una bona comunicació externa, segur que venen més.

Es parla molt del màrqueting i de les tècniques de venda, però jo penso que si aprenem a transmetre millor la nostra missió i els nostres valors, segur que aconseguirem arribar amb més facilitat al nostre públic objectiu. Si així ells connecten amb nosaltres, compraran els nostres serveis o productes sense necessitat de persuadir-los ni de convèncer-los.

No sé vosaltres, però jo quan noto massa que em volen vendre alguna cosa, encara que la necessiti, faig marxa enrera. Sóc d’aquelles a qui no li agrada que em vingui la botiguera i em pregunti contínuament si necessito ajuda o bé que no pari de mostrar-me opcions. Potser li compraré més fàcilment si senzillament em saluda amb un somriure i m’explica alguna anècdota divertida que li ha passat aquell dia.

Per tot això, jo sóc més partidària d’explicar històries que connectin amb el nostre públic objectiu i possibles clients futurs que estar utilitzant tot el dia tècniques de màrquèting a les nostres xarxes socials. Potser són molt efectives, però a mi em fa sentir molt més còmoda comprar i vendre com s’ha fet tota la vida en el món rural i en els pobles petits: explicant històries, fent safareig i preocupant-nos de veritat per allò que necessiten aquells que travessen la porta del nostre negoci, ja sigui físic o virtual.

Per a mi, això és una bona comunicació. Una comunicació propera. Una comunicació de tu a tu. Una comunicació més personal. Parlar i escoltar. Connectar.

Us apunteu a explicar les vostres històries?

Els infants se senten més lliures a la natura?

03/04/202103/04/2021Publicat a Estil de vida, Maternitat, Món ruralEtiquetat #animals, #bosc, #creativitat, #diversió, #imaginació, #infants, #infància, #inspiració, #joclliure, #jocs, #marerural, #mareruralals40, #monrural, #natura, #vidaalcamp, #vidaruralDeixa un comentari

Ahir varen venir un nen i una nena a passar el dia i, juntament amb el petit de casa, no varen poder ser més feliços ni fer-nos més feliços a nosaltres. Només arribar va ser un no parar fins que el sol va començar a baixar i la foscor s’apropava.

Varem anar a passejar al bosc amb els gossos, i ells corrien, passaven pels llocs més complicats i feréstecs, jugaven a la cabana i pujaven als arbres. Un cop a casa, saltaven dalt de les bales de civada i les feien servir per baixar com un tobogan o directament saltaven des de dalt, collien capgrossos de la bassa i els traspassaven a una altre bassal que havien format ells mateixos, caçaven cargols i els donaven de menjar, interactuaven amb gossos i gats, i evidentment també varen trobar el temps per recórrer mil racons o per jugar una mica a futbol. No es varen aturar quasi ni per dinar i tot eren cares alegres i diversió absoluta!

Joc lliure i creatiu! Fotos by @olga_vallejo

I així ho vivim cada cop que venen nens i nenes, siguin com siguin, ja que igual que en el món dels adults, la diversitat domina i n’hi ha de tots els caràcters i amb tots els gustos i totes les temors possibles. Però al final, tots vencen les pors, i tots es posen reptes a ells mateixos enmig d’aquest ambient natural que els motiva i els inspira.

Amb això vull dir que els infants són menys infants a la ciutat? En absolut! Però la creativitat, la capacitat d’improvisar, la imaginació, la valentia, la iniciativa o el moviment físic que mostren quan venen al camp no el veig amb la mateixa magnitud en altres espais. Fins i tot FAROS Sant Joan de Déu, la plataforma digital de promoció de la salut i el benestar infantil de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, parla àmpliament en un dels seus articles dels beneficis que el bosc aporta als més petits de casa.

Tots ho hauríem de tenir molt en compte, tant els que vivim al camp, com els que teniu negocis rurals, com totes aquelles famílies que viviu a ciutat! Quin millor lloc que la natura per fer salut i viure la llibertat del joc?

T’agrada transformar-te com una papallona?

20/03/2021Publicat a Estil de vida, Món ruralEtiquetat #activitatsrurals, #blog, #canvis, #experienciarural, #marerural, #mareruralals40, #monrural, #papallona, #redacciódigital, #transformació, #transformaciópersonal, #turismerural, #vidaalcamp, #vidaapagès, #vidaintensa, #vidaruralDeixa un comentari

Hi ha persones en contínua transformació i d’altres que prefereixen mantenir-se com estan, ja sigui perquè tenen tot allò que desitgen o per por a allò desconegut. Ja sabeu aquell que diu “Més val savi conegut que boig per conèixer”!

Tampoc em definiria jo com una gran aventurera, però, a cada època de la meva vida he anat experimentant petites transformacions. Vaig viure l’etapa de voler-ho aprendre tot i després la de desitjar experimentar-ho tot. Anava variant, podia aplicar-ho a la meva vida professional, a la social o a la personal, i no deixava mai d’avançar en alguna direcció.

El meu cap ho agraïa però el meu cos va arribar al límit, i als 30 vaig patir les conseqüències de l’estrès. Per aquest motiu vaig seguir transformant-me ja més tranquil·lament, tot i que sense deixar de viure experiències noves: de feines, de viatges, de coneguts, de temps d’oci, de relacions.

La darrera gran transformació va ser la de comprometre’m sentimentalment, anar a viure al camp i tenir un fill. I tot de cop! Espectacular! Això coincidint amb el fet de treballar de funcionària en una administració local sona a vida ja molt estable, oi? Doncs no! Porto 5 anys trontollant! Com mai! Aquesta darrera etapa m’ha fet conèixer-me de veritat i ha tret el millor i el pitjor de mi! I encara ho estic assimilant. Suposo que sospitant tanta remor interna, vaig decidir escriure el blog de mareruralals40, amb què pretenia compartir amb família, amics i coneguts anècdotes divertides i reflexions serioses sobre la meva nova vida.

Però ara ja estic immersa en un altre canvi, i és que a més de mare rural també vull ser una redactora digital rural! Així que començaràs a veure petits canvis i algunes novetats en el blog i les meves xarxes socials. M’acompanyes en aquesta nova aventura de la meva vida?

En tot cas, amb aquest objectiu estic participant en un curs de redacció digital en el qual he començat a conèixer virtualment un munt de persones fantàstiques amb realitats molt diverses, repartides per tot el món, de totes les edats i amb inquietuds ben diferents, però totes amb la il·lusió de transformar-se!

Si ho desitges, tu també pots transformar-te com una papallona!

Enlairant el vol després de la transformació

Lentitud innata?

20/02/2021Publicat a Estil de vida, Món ruralEtiquetat #lentitud, #madrerural, #marerural, #mareruralals40, #ritmedevida, #ritmodevida, #solitud, #vidaaciutat, #vidaalcamp, #vidaapagès, #vidadecampo, #vidaintensa, #vidaruralDeixa un comentari

De petita seguia el ritme dels meus pares. No sé quin era el meu.

D’adolescent, com la gran majoria era tot energia i hormones!

I a la Universitat vaig començar a córrer. Fins als 30. Quan vivia a Barcelona treballava al món audiovisual (molt intens), dinava amb els companys de feina, en acabar practicàvem això que ara es diu “afterwork” i que llavors era anar a fer una birra o un cafè, de vegades passava per casa a fer una dutxa però moltes altres ni això, i enganxava amb algun sopar seguit d’alguna sessió de teatre, cine o d’algun concert, i l’endemà tornar a començar. Era un no parar. Em sentia feliç. Als 30, vaig petar!

Vaig tornar a Girona, on el ritme habitualment ja és més lent. Era més difícil quedar entre setmana. Anava a alguns actes culturals, o a veure pel·lícules o obres de teatre no gaire comercials, i èrem quatre gats. Vaig conèixer i relacionar-me amb gent de fora de Girona que sentien la mateixa incomprensió que jo. Que ningú s’enfadi amb mi, però fa quinze anys així és com ho vaig viure. Entre setmana, poca activitat social. N’hi havia, però no em sortien tantes ofertes com a Barcelona. Era diferent. Vivia al centre de Girona i recordo la meva estranyesa quan a l’hivern caminava per la Rambla a les 19 hores i no em creuava amb ningú. Llavors, encara em creia que jo era una persona activa i que necessitava més. I sovint fugia el cap de setmana a Barcelona per reviure aquella intensitat i alegria d’antuvi, però tornava ben esgotada!

Fins que vaig arribar a viure al camp! L’amor m’hi va portar. Dos mesos més tard em quedava embarassada, i recordo l’angoixa de la solitud quan als 5 mesos em varen donar la baixa. Tot anava bé, però per diferents cirscumstàncies externes i per prudència, la doctora va considerar que el millor era que em quedés a casa tranquil·la.

Però de tranquil·la res de res. L’M treballava una mitjana de 14 a 16 hores al dia arranjant la casa i cuidant les vaques. Havien passat 10 anys des del final de la meva vida a Barcelona voltada de gent tot el dia i sense aturar-me mai, i m’aclaparava la mateixa incomprensió que havia viscut les tardes laborables d’hivern tan buides a Girona. Creia trobar a faltar sentir el caliu de moltes persones alhora. Creia trobar a faltar no aturar-me mai.

Porto cinc anys vivint al camp i tot just ara he descobert que en essència sóc una persona força solitària i moooolt lenta!!! O és l’edat que m’hi ha fet tornar? No ho sé. Però trigo una eternitat a fer qualsevol cosa. O ara en sóc conscient. M’encanto. Bado. Heu sentit a parlar de la vida “slow”? -per cert, una altra paraula en anglès per descriure allò que ha existit de sempre-. Doncs jo la practico al 200%, i quan em fan córrer m’atabalo molt! I m’esgota! Trobo a faltar tenir més a prop i més a mà la família i els amics i amigues, però no enyoro gens estar encerclada de gent per tot arreu!

I em pregunto: he canviat o he estat així tota la vida i no me n’he sabut adonar fins ara? He anat durant la meitat de la meva vida contra la meva pròpia essència? Vaig arribar a la vida rural per amor o era el destí inevitable a causa de la propia naturalesa de la meva manera de ser?

Aprenent a aprendre de nou

30/01/2021Publicat a Maternitat, Món ruralEtiquetat #animals, #aprendre, #arbres, #bosc, #entornnatural, #marerural, #mareruralals40, #monrural, #muntanya, #observació, #plantes, #rurallife, #ruralmum, #vidaalcamp, #vidaapagès, #vidarural2 comentaris

Des de ben petita que els meus pares em portaven a la muntanya a caminar o al camp a passar el diumenge. D’adolescent vaig formar part d’un grup d’esplai, en el qual fèiem tasques de millora en entorns naturals, com netejar i assenyalar camins o desbrossar els voltants d’ermites abandonades. A més, cada estiu solíem fer una gran ruta per boniques muntanyes del Pirineu. I en els meus primers anys de joventut vaig continuar, però ja com a monitora.

I això per què us ho explico? Doncs perquè tot i amb aquests antecedents, als 45 anys no em sé orientar pels camins, quan camino sola ho faig amb por a causa de la gran quantitat de sorolls del bosc que desconec, i fins que el petit de casa no m’ho va començar a mostrar, no diferenciava un roure d’una alzina, una planta de romaní d’una de farigola, una petjada de porc senglar d’una de vaca, i així un llarg etc.

Ara, quan caminem junts pel bosc, ell m’ensenya tot això i més. Amb ell aprenc ocells, aprenc plantes, aprenc camins, aprenc sons, aprenc senyals de tot tipus. Estic aprenent el món rural al mateix ritme que ell. Bé, això no és cert, perquè ell em porta molt avantatge! Molt! Té més capacitat de concentració, més capacitat d’assimilació, més capacitat d’observació, més capacitat de retenció i de memòria. La meva mare té raó. Segons ens anem fent grans, anem perdent cada cop més capacitat de concentració i de memòria, però gràcies als més petits de cada casa continuem aprenent. I també tornem a aprendre, que no és el mateix.

Ara ja ni tan sols sóc jo qui explica els contes abans de dormir. És ell que m’explica les característiques de molts animals que, ens quedin a prop o lluny, la majoria jo les desconeixia fins a dia d’avui.

I seguim sumant! I seguim aprenent! I seguim!

	gloriamumfie en Planificar o deixar fluir?
	Mar en Planificar o deixar fluir?
	gloriamumfie en Aprenent a aprendre de nou
	Carled Jover en Aprenent a aprendre de nou
	gloriamumfie en Un repte aconseguit!

	gloriamumfie en Planificar o deixar fluir?
	Mar en Planificar o deixar fluir?
	gloriamumfie en Aprenent a aprendre de nou
	Carled Jover en Aprenent a aprendre de nou
	gloriamumfie en Un repte aconseguit!