Porto 17 mesos aprenent de mare…
Però la falta de temps no m’ha permès aprendre de mare rural.
El món rural que m’envolta continua sent l’espai on dormo, on faig alguns àpats, on cuido el meu fill. Em ve al cap el concepte de ciutat dormitori. Per a mi ara mateix el lloc on visc és el meu mas dormitori. Però no el visc ni l’aprenc com ho hauria de fer.
Tot i això, dia a dia i de manera inconscient sí que faig petits avenços.
Fa un parell de dies l’M em va demanar que comprovés si una vaca que estava a punt havia vedellat mentre ell era a Banyoles enllestint una gestió. En un primer moment em vaig sentir perduda. Vaig mirar. Vaig buscar. No vaig veure res estrany. Se m’escapava alguna cosa? Vaig veure una vaca una mica més allunyada de la resta. Vaig pensar que devia ser ella, però no vaig saber si ja havia parit. Em vaig sentir una mica inútil…
Poc després vaig tornar a sortir per fer una passejada amb el petit de casa. No hi ha res que li agradi més en aquest món que córrer pels camps voltat de gossos, gats i vaques. Vaig tornar a observar. Seria capaç d’adonar-me d’algun moviment? De cop un dels gossos, en Dafy, va sortir volant i va travessar tot el camp pel mig de les vaques. Em va sorprendre. Però ràpidament em va venir una idea al cap. Placenta. A estones sembla que no escolti les històries sobre el món rural que m’explica l’M. Jo, que tothom diu que sóc tant de ciutat, sembla que no mostri prou interès en el món rural que ara també forma part del meu món. Però alguna cosa sí que vaig aprenent. L’M havia comentat en alguna ocasió que els gossos s’alimenten de les despulles quan neix un vedell. Sí, ja ho sé, a mi també em fa una mica d’angúnia, però és natural com la vida mateixa. Devia ser això? Era el senyal d’un vedell acabat de néixer? Vaig fixar més la vista i el vaig veure!!! Allà estès a terra i la mare apropant-se per netejar-lo. No es movia. Sabia que això era un mal indicador. Vaig seguir observant. Va moure una orella. Era viu! Després va moure el cap! Visca! Però no s’aixecava. Jo patia. El nen ara ja es mostrava impacient perquè durant tota aquesta estona l’havia tingut en braços i ell no entenia perquè caram no ens movíem gens ni mica. Jo estava tensa, sentint tot el pes de la responsabilitat al meu cos. No depenia de mi que el vedell tirés endavant o no, però vaig trucar l’M per informar-lo. Em va tranquil·litzar. Llavors em vaig despistar amb l’arribada d’una visita, però pocs minuts més tard varem tornar a la vigilància i … sorpresa! El vedell estava dret i buscava les mamelles de la seva mare! Per cert, va ser una sort que nasqués mascle. En els darrers anys totes les femelles que ha parit aquesta vaca han mort poc després del part, mentre que tots els mascles han sobreviscut (suposem que per algun motiu genètic ben particular i que desconeixem totalment).
El cas és que aquest moment tan especial el vaig sentir com un triomf personal! Com si el mèrit hagués estat meu! :O
I avui, sota la pluja, n’ha nascut un altre! Jo no era a prop, però sempre fa molta il·lusió!!!
Benvinguts a aquest món ben boig!
Mare rural als 40 