Dimarts em vaig estressar:
Ens aixequem a les set del matí per preparar-nos. Abans l’M i jo podíem estar a punt per sortir en mitja horeta. Ara amb el petit es converteix en hora i mitja. Aconseguim sortir puntuals i a les nou som a l’oficina d’Hisenda a Girona. Però sense cita prèvia no atenen l’M i li donen un paperet on indica que torni a les 10:25. Mentrestant, l’O i jo esperant en un pàrquing de pel·lícula de por. L’M puja al cotxe i ens acompanya a Banyoles, on jo tinc gimnàs postpart a les 10. O això em pensava jo. Arribem un quart d’hora abans, l’M entra amb el petit al bar a buscar-me un entrepà i jo pujo a l’aula per preguntar si ens podem esperar allà fins a l’inici de la classe. Em trobo un grup d’embarassades fent els seus exercicis. Sembla ser que els dimarts la nostra sessió comença a les 10:45. No porto ni cotxet ni fulard per passejar el nen mentre esperem 1 hora. Tornem a pujar al cotxe i decidim acompanyar l’M a Girona, per tornar més tard a Banyoles. Un altre cop al pàrquing de la por dins el cotxe donant el pit. Però aquesta vegada l’M s’hi està tres quarts d’hora, tot i tenir cita. Tornem a Banyoles quan deu quedar ben poquet per acabar la classe i jo ja sense ànims per a realitzar-la. L’O i jo quasi no hem baixat del cotxe en tot el matí. Anem a buscar pinso pels vedells. L’O i jo seguim dins el cotxe mentre noto que un polsim em salta a l’esquena cada cop que carreguen un sac al darrere del Terrano. Finalment, tots tres, esgotats, tornem cap a casa i ja és l’hora de dinar. L’M encara ha de fer tota la feina de les vaques i els vedells. L’O i jo encara hem de començar el dia.
I això que jo sempre havia sentit que a pagès es vivia a un altre ritme. Un ritme més tranquil. Més relaxat.
I ara penso que el relax no es troba en el fet de viure a pagès. El relax actualment es troba si es gaudeix de pagès durant alguna escapada de cap de setmana o durant les vacances. Però en cap cas el ritme és tranquil si hi fas una vida diària, diguem-ne, «normal».
Quan venen de visita amics i família comenten «Què tranquils que viviu aquí. Quina enveja!». I és que no saben el fart de córrer que ens fem contínuament. No saben que no atrapem el temps. Però si fins i tot els gossos troben a faltar anar a passeig amb nosaltres. Ara mateix volten més els gossos de ciutat que ells, glups!
Quan vaig venir a viure al mas, marxava a treballar molt d’hora al matí i arribava a dinar a les quatre. Quan acabava de recollir la taula, ja poca tarda em quedava si volia anar a dormir d’hora (sóc dormilega de mena i porto molt malament això de matinar!). Potser tenia temps de remenar una miqueta l’ordinador, fer un passeig no gaire llarg i poca cosa més. Si havia de fer alguna gestió a Girona, dinava a casa dels pares, feia el que calgués i ja arribava de vespre a punt per sopar i anar a dormir.
I per l’M no és gaire millor. A banda de la feina diària amb les vaques i els vedells, també ha d’anar al poble a fer totes les gestions necessàries: Tramitar les altes i les baixes o altres documents amb el DARP, tramitar paperassa amb Hisenda, la Seguretat Social, l’assessoria, els bancs, o bé comprar pinso pels vedells, comprar llavors pels camps, portar a reparar les eines que s’espatllen o comprar-ne de noves, i un llarg etcètera que l’obliguen a fer mil viatges ja que, a més, també ha de realitzar totes les compres i gestions de casa: Aliments (i mengem molt!), neteja i manteniment, o reparacions de cotxes, metges,… És un no parar!
I ara que estic de baixa per maternitat, doncs encara anem més de bòlit. Registres i metges del petit. Més compres. Més necessitats. Si l’M fa gestions i compres fora de casa, jo cuido el nen. Quan ell arriba s’encarrega del petit i jo aprofito per fer coses tan bàsiques com dutxar-me, recollir quatre coses de casa o fer una migdiada. Llavors tornem a canviar i ell s’encarrega de vaques i vedells i jo de l’O. Ell fa el dinar i jo dono el pit. Ell fa una rentadora i jo dono el pit. El dia que som afortunats podem arribar a gaudir d’un passeig curtet tots tres. Si ja quasi no tenim temps ni per parlar!!!
No us sona tot plegat? No se us fa més o menys familiar? Doncs ara digueu-me: Encara penseu que viure a pagès és més relaxat i tranquil?
Potser aquesta idea bucòlica era una realitat a l’època dels nostres avis, però el ritme de la societat actual ja no ho permet ni a la ciutat ni al camp.
Això sí, l’entorn continua sent idíl·lic i sempre que tenim un moment intentem gaudir-ne al màxim!!!!
Mare rural als 40 