L’edat importa?

Quan l’Otger anava a la llar, jo notava la diferència d’edat entre les altres mares i jo.

Les veia evidentment més joves i amb molta més energia. En aquells primers anys del petit, que mai ha estat un bebè ni un nen de dormir massa o gens, jo estava destrossada físicament, i en conseqüència també mentalment i emocionalment.

En el bon sentit de la paraula, les envejava. Però llavors, per consolar-me, pensava que a la seva edat, la majoria al voltant d’uns deu anys menys que jo, m’havia dedicat a viatjar, a sortir de festa, a anar a concerts i teatres i cinemes i excursions, i a viure tantes experiències com havia volgut, també m’havia fet un fart de llegir, de mirar sèries, d’estudiar i de dormir, per tant, ara, deu anys més gran que elles i amb un petit mal dormidor però amb una energia inesgotable, havia de limitar la poca que em quedava a mi només a cuidar d’ell. A més, en aquest propòsit no estava sola, ja que en el mateix equip comptava amb el pare, que tot i tenir sis anys més que jo, dormint poc mantenia la seva vitalitat, i entre tots dos cobríem totes les hores del dia i de la nit del nostre xiquet.

Però ara que han passat sis o set anys des de la llar d’infants, que l’hereu de casa dorm millor, i que tots hem anat encaixant els nostres propis ritmes vitals dins de la família, malgrat que continuo notant la diferència d’edat amb les altres mares de l’escola, aquesta ja no és tan evident per a mi. O això és el que jo vull creure, com a mínim.

La diferència d’energia entre els 30 i els 40 es nota molt, però tinc la sensació que entre els 40 (que més o menys ara tenen elles) i els 50, potser no tant… Sí, jo continuo acumulant més greix i més cel·lulitis al meu cos, m’han sortit dos o tres canes i alguna petita arruga, haig de portar ulleres des de que m’aixeco fins que vaig a dormir, i amb tota certesa, tinc més dolors musculars i menys agilitat que elles, així i tot, no percebo tant la desigualtat. O potser és que ja m’hi acostumat.

Una altra cosa serà d’aquí a deu anys més, quan toqui anar a buscar les criatures de matinada cada vegada que surtin de festa… Llavors potser em tornarà a costar molt més a mi que a elles,… o no…

Que no s’acabin mai les tradicions!

A casa ens agrada molt la tradició del Tió!

Més enllà de la realitat que el Tió crec que encanta a tothom, i especialment a nens i nenes, aquí penso que ens sentim influenciats pel fet que sigui una tradició d’origen rural. Diuen que representa el tronc que cremava a les cases de camp per donar escalfor i llum durant els mesos d’hivern. La part més espiritual era la d’escampar les cendres del tronc cremat pel camp el dia de Nadal per a lloar els avantpassats.

Aquesta part més espiritual s’ha transformat en una de molt materialista, ja que avui en dia, el Tió caga molts regalets per a tothom.

El que no ha canviat és la màgia del tronc. Un tronc somrient. Que et transmet la millor de les il·lusions.

Un tronc company d’altres troncs i branques que cremen a la llar de foc, donant escalfor, transmetent calma, acompanyant el pensament en silenci o les bones converses en companyia.

A casa parlem al nostre Tió de Nadal, que somriu a prop de la llar on cremen altres troncs, i amb aquesta bona energia, tots ens aporten el millor d’ells mateixos, ja sigui en forma de regals materials, o en forma de regals més emocionals o espirituals, com la germanor que es crea al voltant del foc o la calma que acompanya els pensaments en solitud.

En tot cas, els troncs, cremin o no, alimenten els nostres desitjos i ens transmeten el millor de la natura (silenci, so, olor, color, escalfor, calma…) i el millor de la societat (l’apropament i la conversa amb les persones que més estimem).

No, que no s’acabin mai aquest tipus de tradicions ancestrals i autèntiques!

La importància d’estar present… i prou

Avui no teníem plans, i això ens ha permès senzillament estar.

Fa sol i ben esmorzat hem sortit al pati. L’M ha podat els rosers. El peque ha jugat a pilota i s’ha barallat amb la gossa per protegir els gatets petits 😉 Jo, senzilament, m’he assegut al banc, he deixat que el sol m’escalfés i he gaudit mirant-los a tots i fent bromes.

I això que sembla tan idíl·lic. I això que sembla que hagi de ser tan fàcil… És ben difícil d’aconseguir.

El ritme de la societat actual, tant a la ciutat com al camp, és tan ràpida i estressant que hem oblidat com és d’agradable, beneficiós, i sí, també divertit, senzillament estar present en aquell moment i no fer res.

Els jovenets d’avui en dia ja han crescut anant sempre a un ritme trepidant i no parar mai. El de casa, tot i viure en un ambient una mica més natural i relaxat, quan ja portàvem una estona d’aquesta estampa tan ideal, m’ha dit: “Què faig? M’avorreixo”.

I jo l’entenc, perquè durant els anys que porto aquí he tingut molts moments per poder estar observant, escoltant, admirant, estar present i no fer. I en molts d’aquests moments he pensat, “què faig?”.

I si per fi he après alguna cosa, és que no cal estar sempre actuant, no cal estar sempre fent, no cal estar sempre en marxa per a divertir-se.

Jo avui m’he divertit i he rigut veient com de cop la punxa d’un roser es venjava de l’M perquè li volia tallar la seva branca, com els gats petits jugaven entre ells i bufaven als gossos de mida quatre vegades més grans, o com l’Otger xutava la pilota mentre alhora interactuava tant amb nosaltres com amb els animals.

Sí, m’ho he passat d’allò més bé, i a més he anat absorvint aquesta vitamina D del sol que diuen que es tan important per a les dones de la meva edat …

Ser mare, rural o no, també fa riure!

Ahir, espontàniament, vaig fer un exercici que em va fer riure i em va sorprendre alhora!

Ara que estic de baixa per una lesió al peu, aprofito per posar-me al dia. I el món global d’Internet em facilita fer gestions sense moure’m de casa, fins i tot perduda entre camps.

A nivell més personal, he aprofitat per revisar fotos i agrupar-les en àlbums al mateix núvol. Un dels àlbums porta el nom del meu fill. Allà només hi ha fotos i vídeos d’ell tot sol, d’ell protagonista, dels seus petits moments… i tot just ahir vaig descobrir que són grans moments!

Tots aquells que em coneixeu m’haureu sentit a dir que aquests darrers dos anys no han estat fàcils per a mi: la novetat de la maternitat, la novetat de viure al camp, la novetat de conviure en parella… tot per primera vegada, més passar oposicions o no dormir gens en quasi 24 mesos, entre d’altres. Us feu una idea? Tot requeria una adaptació. M’he hagut d’adaptar a moltes varietats de cop i encara estic en procés.

Aquesta experiència de «no han estat fàcils» m’havia fet creure que no havia gaudit prou dels dos primers anys de vida del meu fill, cosa que em feia sentir trista.

Però no! Ahir, quan vaig afegir les fotos i els vídeos de les últimes setmanes a l’àlbum del petit de casa, el cursor es va situar a la primera foto en la qual li donava el pit un cop a l’habitació després d’una cesària. Em vaig emocionar! Vaig decidir seguir avançant. I de cop em vaig trobar fent un repàs de l’evolució dels seus dos primers anys de vida. Va ser impressionant! Sobretot gràcies als vídeos. Quan només movia braços i cames com en Bruce Lee, com deia el seu pare. Els seus primers sorolls. Les seves primeres «croquetes». Els seus primers somriures. Els seus primers riures. Quan va començar amb la cullera. Els seus primers discursos sense paraules. Quan va començar a gatejar. Quan va començar a posar-se dret. Quan va començar a caminar. Quan va començar a entendre i dir les primeres paraules. Visualitzar-ho tot seguit impressiona molt!!! Moltíssim! Com en tan sols dos anys un ratolinet ben petit que em mirava sense veure’m es converteix en tot un personatge xerraire, alegre, actiu, divertit, trapella, i amb unes idees de bomber que fan por???

20180129_152928

Però aquest exercici sobretot em va sorprendre i alegrar perquè em va fer relativitzar molt la visió de «difícil» que tinc d’aquests dos anys! En cada vídeo que varem gravar el seu pare o jo mateixa se’ns sent riure molt, amb força, amb sinceritat, amb ganes, amb alegria. Aquests dos anys «difícils» han estat plens de molts moments divertidíssims, de molts moments tendres, de molts moments de felicitat… i potser si sumo tots aquests moments, la meva visió general sobre aquesta experiència hauria de ser una altra!

Tant és allò que ens puguin dir altres mares. O tant és la imatge aparent que rebem de les altres mares. Tot aquest temps les mirava amb els seus bebès pel carrer, a la televisió, a les xarxes, i totes semblaven viure-ho d’una manera molt més “fàcil” i “entranyable” que jo. Però a saber com ho vivien portes endins. O potser per a moltes realment era així de fàcil. La gran veritat és que la maternitat és una experiència massa personal. I entenc que cadascú la viu a la seva manera, segons el seu caràcter i les seves pròpies circumstàncies.

Però en tot cas, mares del món, sigueu rurals o no, si sumeu els petits moments de plena felicitat que us ha ofert la maternitat i els confronteu amb la sensació de «difícil» o de «dur» o de qualsevol altra similar, en la gran majoria dels casos estic convençuda que guanya la felicitat!!!!

Una gossa supervivent i un hereu d’en Dafi

L’he viscut en primera persona i encara em costa de creure la seva història! Però no és ficció, és una història ben real!

Durant les darreres festes nadalenques varem descobrir una gossa pels voltants de casa que abans devia haver patit molt, perquè es mostrava terriblement esquerpa amb les persones i amb els altres gossos.

Des de la finestra veiem una taca negra i blanca que es movia entre les vaques amb una confiança impressionant. Li posàvem menjar prop del lloc on ens semblava que es devia amagar. Varem intentar guanyar-nos la seva confiança. I res. Quan ens veia, sentia o olorava, fugia com un llamp. Era increïble!

Va passar una gran pedregada el set de gener. Una nevada a principis de març. Molts dies de pluja. I cada cop que pensàvem que no la tornaríem a veure mai més, apareixia passejant-se pels camps entre les vaques. Quina supervivent!

Més tard, l’M va descobrir sacs de pinso rebentats. Dubtàvem entre si era cosa d’en Gipsy o de la gossa. Al final una gravació va aconseguir confirmar la sospita.

I així han anat passant els mesos.

Va morir en Dafi, el més fidel i manyac dels gossos. I mestre d’en Gipsy, que ara es quedava sol. Feia pena. Buscàvem un company de jocs per ell. L’M deia que era una llàstima que aquesta gossa no agafés prou confiança per sentir-se aquí com a casa.

I de cop, un dia estant a la feina vaig rebre la foto d’un cadell. Era nostre, deia el missatge que l’acompanyava. L’M no me n’havia dit res fins aquell moment! D’on havia sortit? Què bonic que era!

I …. si!!!! La gossa ja en la màxima expressió de la seva valentia i capacitat de supervivència havia cadellat 4 o 5 gossets preciosos. L’M ja ho sabia i en feia el seguiment. Un d’ells es va quedar atrapat entre unes bales a casa i el va rescatar. I el millor de tot és que un cop visitat per un veterinari, ara sabem que pel tipus d’encreuament que manifesta podria ser fill d’en Dafi! Una idea molt romàntica que m’encanta i que podria ser ben real!!!

IMG-20180710-WA0014

En un parell d’ocasions, el petit va anar a visitar els seus germanets i la seva mare al bosc i no sabíem si tornaria. Però en les dues ocasions va tornar tot sol. I ara ens agradaria pensar que ja forma part de casa i de tots nosaltres…

Com seguirà aquesta història?

La vida rural és una vida tranquil·la?

M’agrada escriure. Des de sempre. Ja de petita m’agradava fer redaccions. M’agrada. Em diverteix. Em relaxa. Em fa desconnectar. Em serveix de teràpia.

Molts escriptors professionals viuen en zones rurals on s’inspiren i es concentren, on experimenten millor la seva creativitat lluny dels sorolls i les distraccions contínues de la vida urbana.

Jo ja imaginava que si vivia al camp hauria de renunciar a tants sopars en restaurants, cafès, obres de teatre, concerts, cinema, cursos, presentacions de llibres,… Amb això no vull dir que si vius en una zona rural no puguis gaudir de tot aquest oci, però en tot cas, no ho fas tan sovint per raons pràctiques i també de distàncies.

Però creia que a canvi tindria més temps per altres aficions com escriure o llegir. Creia que la vida tranquil·la, relaxant i contemplativa del camp que jo imaginava em facilitaria més temps per realitzar aquestes activitats. Doncs no, ha estat a l’inrevés.

Dino poc i encara sopo menys en restaurants, els únics cafès al bar què faig són durant els 25 minuts d’esmorzar en horari laboral, zero teatres o concerts o cursos, i un parell de pelis per any al cinema,… però és que tampoc llegeixo ni escric més!

Vull pensar que la culpa no és del camp, sinó del meu fill. Ara no he estat encertada. Seria més correcte dir que la causa potser és el nen i no la vida rural. Això em donaria l’esperança de creure que més endavant, quan sigui més gran, viure en aquest ambient em permetrà llegir i escriure més. Però no tinc tant clar que hagi de ser així.

El cas és que ni entre setmana ni durant els caps de setmana.

He descobert que entre setmana el meu ritme comporta tant d’estrès com el de qualsevol mare de ciutat. O potser més. Perquè mentre una mare de ciutat pot recollir el seu petit a la llar d’infants i anar a fer encàrrecs camí de casa, jo primer haig de fer els encàrrecs i tot seguit recollir el nen que va a una llar ubicada ja en zona rural i a on no puc comprar res ni fer cap gestió perquè enlloc de botigues o oficines hi predominen els arbres i els ocells, que són molt bona companyia però una mica allunyats de les necessitats de la societat moderna.

I durant els caps de setmana si tenim algun compromís, doncs això, ja el tenim ben ocupat i entretingut. I si no en tenim cap i aprofitem per quedar-nos a casa, llavors en 24 hores vull passar més estones amb el meu fill i jugar molt, potser dinar tranquil·lament amb el seu pare, vull passejar amb el gos, vull fer gimnàs o anar a córrer, vull posar rentadores i tenir la casa endreçada, vull fer la migdiada mentre miro alguna comèdia romàntica tonta, vull organitzar la setmana o les fotos, i vull llegir i escriure.

Evidentment, no arribo a tot. I prioritzo sempre el meu fill i l’organització familiar o les tasques de la llar, i allò que queda sempre pel final i per al qual mai tinc temps és llegir o escriure. Apunto temes per escriure al blog. I la llista avança, cada cop és més llarga. És l’escriptura d’aquests temes allò que no avança ni un mil·límetre.

Imagino que els escriptors que s’inspiren i creen grans llibres en ambients rurals no deuen tenir una feina a ciutat, o no deuen tenir fills petits, o deuen tenir algú que fa totes les compres i gestions o totes les tasques de la casa…

Però jo no em vull rendir.

Quan em jubili, vull dedicar-me a escriure.

On acaba la feina o comença l’oci al món rural?

Fa 2 anys i mig que sóc rural.

Ja? Buf! I encara estic a l’inici del meu aprenentatge!!!

En defensa meva diré que als dos mesos d’instal·lar-me oficialment al mas em vaig quedar embarassada, i des de llavors he hagut d’aprendre a ser embarassada, a ser mama, a ser rural i a conviure en parella,… tot de cop! I encara estic a l’inici del meu aprenentatge rural, que és l’assignatura que he deixat més de banda, evidentment.

Jo estava acostumada a “fer coses els caps de setmana”. Tothom que viu a ciutat fa plans. I per tant, jo ho he continuat reclamant. Però tot just ara estic començant a entendre que en realitat no cal que em desplaci gaire per fer allò que la majoria fa en el seu temps lliure.

Sovint he sentit a pares i mares explicar que organitzen activitats perquè és de bojos intentar mantenir els petits dins de casa. I fan plans. En el nostre cas, l’O senzillament assenyala cap a la porta, i au! ja està corrent per camps i camins amb els gossos, o bé ajudant al seu pare en activitats ramaderes o de jardineria. Això sí, quan plou tenim el mateix problema que tots els pares i mares del món: distreure el nen durant hores sense sortir a l’exterior.

Dissabte no varem marxar de casa, tot i això vaig poder córrer, passejar i jugar en família i amb els gossos enmig de la natura. També varem realitzar tasques de jardineria (bé, en realitat només varen treballar els nois, jo mirava i vigilava que el petit trapella no en fes alguna de grossa). I totes aquestes no són algunes de les activitats que a la gent li agrada fer els caps de setmana? I si nosaltres les podem gaudir sense sortir de casa, quin sentit tindria anar-les a realitzar a alguna altra banda?

20180407_115015
Corro a només vuit minuts de casa i aquestes són part de les meves vistes

20180330_121712
Fer gimnàs a casa i alhora enmig de la natura

Tot és així de fàcil i idíl·lic? No ho sé. En realitat ets a casa. Veus la roba que cal rentar o plegar, la pols que cal treure, la cuina que cal recollir. Veus totes aquelles coses que no formen part de les necessitats diàries i per a les quals mai trobes temps, ja siguin de feina o de plaer, com la lectura d’aquell llibre que hi ha sobre la tauleta de nit i que no avança mai, o com totes aquelles fotos que vols organitzar o aquell blog que vols escriure en un portàtil que està massa abandonat.

I aquí és on rauen alguns dels meus conflictes. Viure en el món rural m’ofereix la possibilitat de gaudir d’un munt d’activitats d’oci a casa mateix o en realitat em condiciona i no em permet desconnectar de tot allò que tinc pendent de fer?

Tant a l’M com a mi ens agrada la gent i la vida social. I no ens fa mandra anar a on calgui amb aquest objectiu (bé, si haig de ser sincera, a mi me’n fa una mica més des del naixement de l’O, suposo que per l’esgotament que arrossego i perquè l’organització i coordinació amb un nen tan petit es compliquen força). El cas és que jo cada cap de setmana em pregunto de quina manera em convé més desconnectar de la rutina i l’estrès diaris: fent plans fora de casa (que em permeten desconnectar però no descansar) o gaudir de tot allò de bo que m’ofereixen els voltants de la meva llar (que em permet descansar però potser no desconnectar del tot).

Tot és oci, però…

Encara no m’he aclarit…

Qui va dir que al món rural sempre es desconnecta?

 

 

Recuperant la famosa qualitat de vida!

Us volia parlar de com l’M va salvar la vida d’un vedell enguixant-li les potes del davant a l’estil casolà, o com una inspecció podria ensorrar una explotació ramadera sencera, injustament i sense motiu, i no em refereixo al recent virus entre els ànecs d’algunes explotacions gironines (tot i que em solidaritzo amb ells perquè una desgràcia com aquesta pot llençar a les escombraries la feina de tota una vida). El cas és que em venia de gust parlar-vos d’algun tema més rural, ja que últimament m’estic centrant massa en la maternitat. És lògic, perquè la maternitat s’endu tot el meu temps, la meva energia i els meus pensaments. Poques neurones em queden lliures per altres qüestions. Les justes per complir a la feina i poca cosa més.

Però és que dissabte passat vaig gaudir d’unes hores molt relaxades amb la meva petita família de tres. Un temps de qualitat -com reclama el meu fill i que jo també reclamo-, tal i com escriu l’Olga Vallejo en el reportatge que va fer per l’Ara Criatures. Dissabte al matí varem anar al Clot d’Espolla, un fenomen interessantíssim pel qual després de pluges intenses l’excés d’aigua de l’Estany de Banyoles es trasllada per corrents subterrànies fins a formar aquest estany, on a més vaig poder descobrir un crustaci que mai hagués imaginat que existís, el triops. Tot seguit, un dinar de pícnic allà mateix, manteta a l’herba i un parell d’entrepans. I finalment, comprovar també si a conseqüència del mateix prodigi encara es veia aigua al Salt de Martís, però no, tot i que l’Estany d’Espolla encara es mantenia, al Salt de Martís ja no hi saltava l’aigua, però continuava mostrant-se com un espai ben especial.

descarga

 IMG-20170304-WA0014

Sí, jo tenia el fil argumental molt clar. I ara sembla que barregi molts temes. Però en realitat no és així. Em permeteu que avui m’allargui una mica? És veritat que us volia parlar d’algun tema rural, però l’excursioneta de dissabte em va fer gaudir de la primera estona de relax en molts mesos i em va fer pensar altre cop en què significa la maternitat. Va ser una estona de qualitat que em va conduir a pensar en els comentaris de la periodista Samanta Villar que tanta i tanta polseguera han aixecat. No, tranquils, no vull ni criticar ni justificar les seves paraules. Però, tenir fills representa perdre qualitat de vida? Doncs a partir de cert moment suposo que no, i per aquest motiu tantes mares i tants pares l’han criticat. Però i durant els primers mesos? Doncs, sí! Si us plau, no siguem hipòcrites. Segur que hi ha mares i pares tot terreny que des del primer moment ho tenen tot controlat. I no sabeu fins a quin punt els admiro. Però segur també que en la majoria de casos no és així. Ara ho sé. O ho sospito. O ho imagino.

No sé a què es referia la famosa Samanta. Desconec si només feia aquestes declaracions per la renúncia que suposa deixar de viatjar com ho feies abans, deixar d’anar al teatre o al cinema o a concerts habitualment, o a sopar fora sempre que et feia mandra cuinar. Si és referia a aquest tipus de qualitat de vida, doncs no, no estaria d’acord amb ella. Però en un altre sentit jo també penso que tenint un fill es perd qualitat de vida, com a mínim durant els primers mesos. I abans que em tireu a mi de la mateixa manera la cavalleria per sobre, deixeu-me que m’expliqui.

Durant els primers mesos mai estàs relaxada, i no parlem de tenir ni que sigui cinc minuts per tu. Les mames m’entendreu si dic que una dutxa d’aigua calenta que et ve molt de gust es converteix en un coitus interruptus quan de cop sents plorar el teu fill encara que el tinguis just davant a l’hamaqueta, i saltes, literalment saltes cap a fora de la dutxa, tota xopa i encara amb sabó. O quan un dinar en un restaurant pot ser més o menys portable si et combines amb el seu pare per anar carregant el petit a la falda, mentre l’altra intenta menjar a un ritme de meteorit un plat que prometia molt, i que al final, ni t’has adonat de quin gust tenia. O en el cas que et passi com a nosaltres, que has d’agafar el cotxe per anar a qualsevol lloc, una agradable trobada de cap de setmana es pot convertir en un malson si durant tot el trajecte el teu fill plora com si l’estiguessin matant. Jo he arribat a plorar amb ell en aquests moments d’impotència en què vols però no pots consolar-lo. Com li expliques a un nadó de dos mesos que no el pots agafar dins un cotxe en marxa per la seva pròpia seguretat? Jo no en vaig saber mai. I podria posar mil exemples. I vosaltres també. Jo m’he esforçat per gaudir de cada un d’aquests moments, però sempre he tingut aquell punt de neguit, aquell punt d’estrès, aquell “ai, si us plau, que no plori!”, o aquell altre “si us plau,  per què no s’adorm? Així podríem dinar tranquils i tenir una conversa d’adults amb els nostres amics!”. Sempre havia d’estar alerta. Mai podia estar 100% relaxada. Com a mínim jo. Potser aquells que heu tingut nadons que dormien tot el dia i a tot arreu, sí, però sou una minoria oi? O potser no.

Per tant, i en aquest sentit, sí perds qualitat de vida. Jo he arribat a llegir cinc minuts amb el meu fill intentant trencar les pàgines del llibre i no, us asseguro que així no és gaudeix de la lectura. De fet, no us enganyo si us confesso que ara mateix estic escrivint amb un sol dit, amb el nen enganxat al pit a estones o aixecant el cap alhora que em somriu esperant que li digui coses. I tot i que és adorable, us asseguro que no, que aquesta no és una bona manera d’escriure al blog… 😉

És per tot plegat que va ser tan important aquesta sensació de calma de dissabte passat. Perquè potser és l’inici d’una nova etapa. Potser a partir d’ara tot començarà a ser més fàcil. El meu fill ja té sis mesos i mig. El conec i l’entenc més. Sé que tinc més recursos. O no ho sé. Però durant la sortida de dissabte vaig sentir-me relaxada de veritat per primera vegada en molt de temps. I possiblement una mica més endavant, també criticaré molt a totes les Samantes del món perquè hauré oblidat que durant els primers mesos d’un nadó SÍ que es perd qualitat de vida

I es guanya més amor!DSCN0107

He tornat a treballar fora de casa!

He tornat a treballar.

I ara torno a tenir anècdotes per explicar quan arribo a casa al migdia. Historietes de la feina. Sí. Algunes fan riure i d’altres no tant. Però sobretot historietes dels viatges en cotxe. Haver-se de desplaçar cada dia del camp a la ciutat per treballar també et condueix a viure petites aventures quotidianes a la carretera. En la darrera setmana he hagut de canviar de carril en una rotonda perquè un senyor gran girava en sentit contrari. He hagut d’aturar-me a la carretera perquè encara amb la llum del dia un grup d’uns vuit senglars travessaven tranquil.lament per davant meu i no per un pas de vianants precisament. He conduit sobre el fang que els tractors arrosseguen sense compassió de la terra treballada fins a la via per on circulen els cotxes. He conduit darrere cotxes que anaven a 60 per la Nacional II i he estat perseguida per cotxes que tot i jo anar a 100 no en feien prou i m’empentaven per darrera perquè accelerés més, com si d’una peli d’acció es tractés. M’he hagut d’aturar força minuts mentre davant meu treien molt relaxadament els arbres que podaven de les vores de la calçada, cosa que agraeixo perquè em protegirà de l’efecte de les gelades o del poder del vent, però quan tens un nadó esperant a casa perquè l’alimentis amb el teu pit… desespera una mica, la veritat.

Sí, els viatges diaris del camp a la ciutat són plens d’anècdotes, algunes per no dormir, que en part compensen l’avorriment de la conducció amb un sol CD, és a dir, escoltant sempre les mateixes cançons ja que l’aparell de ràdio no funciona i els altres CDs els expulsa. No us enganyaré, tot i ser un noi ben simpaticot, estic cansada d’escoltar cada dia a en Pablo Alboran, i si us plau, no jutgeu els meus gustos musicals, senzillament el vaig heretar juntament amb el cotxe i si us haig de ser sincera, ja m’estava bé,… fins ara,… que ja voldria sentir altres veus, altres tonades i altres lletres. I mentre això no canvia, doncs em vaig distraient (o no) amb la pluja, amb els combois de camions plens de llumetes que pràcticament em trobo a diari, amb els practicants de les autoescoles, amb els turistes que van perduts, etc… En definitiva, una gran representació de la societat sobre rodes.

2014-05-08-08-22-51

Però a més ha passat allò que sospitava que passaria.

Ara penso que hauria de canviar la categoria d’aquest blog. Enlloc de ser sobre una mare rural als 40, hauria de ser sobre el temps. I és que parlo més sovint de la gestió del temps que de ser mare, de ser mare rural o de ser mare rural als 40.

I ha passat allò que sospitava que passaria quan tornés a treballar: Que em falta temps.

Estic contenta perquè tornar a la rutina i a fer una vida més “normal” (amb totes les cometes del món), m’ha servit per sentir-me de nou una persona independent, un ens propi, algú que a banda de ser mare, és també treballadora, i moltes altres coses que encara haig de recuperar una mica més com companya, amiga, filla, algú que té aficions i interessos variats, etc. Cada matí quan li dono el pit a la meva criatura i m’acomiado d’ell fins al migdia em sento molt trista, i alhora alleugerida de tenir unes cinc hores per tornar a ser la Glòria no mare. A les tardes, en canvi, sóc immensament feliç de tornar a ser amb el meu fill, però alhora pateixo perquè no tinc temps d’escriure al blog, ni de llegir, ni de fer exercici, i quasi ni tan sols de recollir la cuina o fer el llit.

Contradiccions maternes, suposo.

Un repte aconseguit!

Avui em vull desfogar. No és sobre un tema de mare rural ni sobre un tema de mare als 40, però indirectament sí que hi està relacionat.

Treballo en una administració local i era auxiliar administrativa. Fins ara. Quan encara no sabia que estava embarassada es van convocar places de promoció interna a administrativa per primer cop en 5 o 6 anys, així que vaig decidir presentar-me. Mentre preparava tot el material per estudiar vaig saber que esperava una criatura, i tot i que la meva metgessa de família em va informar que em costaria molt concentrar-me, jo vaig decidir seguir endavant amb el meu objectiu. Vaig passar el primer trimestre treballant de matins i estudiant de tardes. No tenia ni vòmits ni mareig a causa de l’embaràs, però sí un esgotament espectacular, les hormones a flor de pell i molta preocupació perquè arribés a bon port (havia tingut unes petites pèrdues les primeres setmanes que ens obligaven a ser molt prudents i a no il·lusionar-nos més del compte). I al març, als quatre mesos de gestació i als tres d’estudiar, van arribar els examens. Vaig passar la primera prova. A la segona vaig caure. En aquell moment vaig creure que massa injustament. M’ho vaig prendre fatal. Per tot el sacrifici fet, per tot l’esforç, per tot el patiment, que no havien servit per a res.

20161120_132044

I pel novembre varen tornar a convocar places. 15 més. L’M em va animar a presentar-me altre cop. Ara ja no estava embarassada, però teníem un nadó de 3 mesos! Ell em va dir que m’ajudaria molt. I així ho va fer. Com ja havia estudiat durant tres mesos tot i que fos sense gaire concentració, alguna cosa devia haver quedat gravada, i aquesta vegada només hi vaig dedicar tres setmanes, però psicològicament i emocionalment molt dures. L’M s’encarregava del nadó i dedicava només el temps indispensable a alimentar i donar de beure a vaques i vedells. Tota la resta, abandonada. Jo alimentava al meu petit i passava estudiant tot el temps que em deixava, que cap dia passaven de 4 o 5 hores si tenia sort. A més, altre cop l’esgotament, els càrrecs de consciència, etc… I va arribar la primera prova. Desitjosa de poder dormir prou (i l’O em va deixar força!), i més neguitosa per tota la infraestructura necessària per assistir una hora i mitja a l’examen que pel propi examen. Vaig passar el tipus test amb un bon resultat. Dos dies més tard, vàrem repetir tota la infraestructura i els nervis per presentar-me a la segona prova eliminatòria, amb poc optimisme, la veritat. Tot un cap de setmana d’espera i dilluns vaig rebre la trucada. Em van informar que havia aprovat! Un 5. Vaig preguntar si tenia plaça perquè havíem arribat uns 23 a la segona prova i només hi havia 15 places. Però només varem aprovar 11 persones, així que tenia la plaça assegurada! Vaig plorar. No vaig reaccionar de cap altra manera. Vaig plorar.

Mai m’havia sentit tan orgullosa d’haver aprovat uns examens. I sobretot perquè aquesta vegada el mèrit no era només meu. Jo havia estudiat amb intensitat, és cert. I havia aguantat la pressió i la tensió i els nervis, i el sentiment de culpabilitat quan pensava que realment la meva obligació en aquest moment era fer de mare i estar al 100% pel meu petit. Però no, el mèrit no era només meu. El mèrit era també del meu company, que s’havia sacrificat tant o més que jo. Que havia deixat moltes de les seves responsabilitats de banda per a què jo pogués tenir temps per estudiar. Que s’havia ocupat del nostre petit amb paciència i molt d’amor perquè notés el mínim possible que la seva mare no estava tant per ell. I el mèrit també era del nostre nadó. Que com un campió va tenir tanta paciència com el seu pare. Que semblava saber que s’havia de portar bé. Que les nits anteriors als dos examens va dormir tant com va poder perquè jo arribés a les proves més o menys descansada, o com a mínim no massa esgotada.

I sí! He aconseguit la plaça d’administrativa. Però sobretot he aprés que a la vida no és tan important pujar d’escala, com gaudir d’una família que se sacrifica per tu per demostrar que t’estima!

Així que aquesta mare rural, aquesta mare als 40 que encara té les hormones a flor de pell (no sé si potser per la lactància) desitja que durant les festes nadalenques que s’apropen tots i totes valorem més els nostres familiars pel que són i pel que fan que pel que ens regalen! 😉

Parlant de regals, aquest és el que em varen fer a casa ben dinat quan acabava de saber la notícia, jajaja! Un homenatge senzill però boníssim!!!!!

20161128_160234