No escric el post gaire animada. El dia de la revetlla de Sant Joan no va començar bé, tot i que va acabar molt millor voltats de bona gent, de bons amics. Però al matí havíem trobat el burro mort.
Des de que va néixer l’O, penso molt en el tema de la supervivència i la selecció natural. Estimo amb bogeria el meu fill i sé que ara el miro amb uns ulls d’amor infinit. Però era així també al principi? Quan el vaig veure per primera vegada vaig experimentar un sentiment de responsabilitat molt gran. Havia d’aconseguir que aquell ésser tan petit tirés endavant a la vida i depenia totalment de mi i del seu pare. Això ja és una forma d’amor? Potser sí, però no és el mateix que sento ara.
L’M sovint també m’explica quina vaca estima molt els seus vedells i quina no tant, i ho valora segons el seu grau d’implicació a l’hora de donar-los de mamar, de protegir-los o de mantenir-se al seu costat. Però jo ara penso que més que estimar, possiblement experimenten aquest mateix gran repte d’aconseguir fer sobreviure a aquell ésser que un mateix ha creat. Sí, segurament ja és una manera d’estimar. Després els vedells creixen i quan són separats de les seves mares per entrar a la nau, les vaques criden nervioses un parell o tres de dies, els busquen, però tot seguit se n’obliden, continuen fent la seva i es tornen a reproduir, i així anar fent. En el nostre cas és diferent. L’amor creix a cada dia que passa. Quan el nostre fill ens somriu per primera vegada, quan ens busca, quan ens crida, quan gateja en la nostra direcció, quan juga i riu amb nosaltres,… morim d’amor! No, ja no és només l’amor que comporta aquest sentiment de responsabilitat per facilitar que creixi sa i estalvi, sinó que és un amor intens com mai havies sentit i impossible de mesurar.
I el lligam de tot plegat amb el burro? Us semblarà una manera de relacionar-ho una mica curiosa, però he pensat molt en aquesta responsabilitat d’ajudar un ésser a sobreviure, i em pregunto: vàrem fallar nosaltres? Ho varem fer prou bé? L’objectiu era construir un tancat ampli on el burro pogués córrer, però tenir cura del nostre petit ens ocupa quasi tot el temps tant a l’M com a mi. La construcció del tancat s’anava posposant perquè sempre hi havia altres prioritats. I a estones el burro havia d’estar lligat. En una d’aquestes, la corda se li va enredar a la cama i li va fer una ferida. Quan l’M ho va veure, va semblar que no havia de ser greu. Però s’hi varen enganxar les mosques i amb la calor es va infectar ràpidament. Quan va venir el veterinari li va injectar un antibiòtic però,… ja va ser tard. L’endemà el burro Rico havia mort.
El burro Rico m’havia fet enfadar moltes vegades, perquè era això: molt burro! I es ficava al mig quan volia passar amb el petit en braços, o venia a ensumar amb la boca ben oberta i m’espantava, o corria i saltava al nostre voltant sense ser conscient de la seva força i del fet que ens podia arribar a tombar, i ja no us dic quan defecava sempre en el mateix indret o quan rossegava els retrovisors dels cotxes. Però també era molt simpàtic amb tothom, grans i petits, que li donaven menjar, l’acariciaven o s’hi feien fotos, i ell sempre s’hi oferia ben agraït pel cas que li feien.
I ara no puc evitar preguntar-me si la supervivència d’un ésser viu depèn també de la sort o només de no fallar en les nostres responsabilitats. Que un nadó, que un vedell o que un burro sobrevisquin i tirin endavant també depèn de la sort? Els accidents són fortuïts o passen per negligència? La mort prematura del burro Rico va ser accidental o era evitable? Sí, jo d’alguna manera me’n sento responsable i culpable. Potser si l’M no hagués de passar tantes hores amb el petit mentre jo treballo, potser si no li hagués demanat tants detalls per arranjar a la casa o tantes gestions per fer quan jo sento que no tinc temps, potser,… potser llavors hagués pogut tenir el tancat acabat i potser en Rico encara estaria amb nosaltres fent feliços a tots els visitants de casa! O potser no.
L’M m’explica alguns dels accidents que han patit animals seus en el passat i que demostren clarament la teoria que sovint la mala sort hi té molt a dir o que hi ha situacions inevitables. Aquesta va ser una d’elles? No ho tindré mai del tot clar. Però sense dubte, els de casa no oblidarem mai el burro Rico!!!
Mare rural als 40 