Pors exagerades?

Tot just fa una setmana vaig viure una experiència rural de por, d’aquestes que jo exagero, o no…

A casa tenim 4 gossos, tres mascles i una femella: el papa, la mama, el fill i un tiet.

El portal era obert. Jo sempre demano que estigui tancat, precisament per evitar allò que va acabar passant. Estàvem a dins de casa amb el peque i varem sentir molts crits de gossos. Això no és cap cosa estranya, perquè cada cop que pel camí de casa passen persones, cotxes, bicicletes, altres animals, etc., ells criden, evidentment.

Els gossos estaven lligats, excepte el més jovenet, en Locky.

Davant la insistència dels lladrucs, vaig acabar sortint a veure què passava. Vaig veure, ja a dins, una parella amb dos gossos. Dos gossos gegants. Un anava lligat i se’l veia molt tranquil. L’altre, deslligat, s’anava apropant, i va anar cap a en Locky a ensumar-lo.

Jo ja vaig començar a patir. La noia em va dir que no patís, que aquest gos no era seu, però que s’havia afegit a ells i algú del poble els havia dit que era molt manyac.

Doncs no havia acabat d’explicar-me això, que en Locky i aquest gos marró ja estaven enganxats. El gos marró era el doble de gran que en Locky, o més.

Em vaig espantar moltíssim. Vaig començar a cridar. Cridar a en Locky. Cridar a en Marcel, que des d’on era no em podia sentir. La noia, amablement, em va dir que no cridés. Vaig pensar que potser així atabalava encara més als gossos, però no ho podia evitar. Estava espantadíssima.

Els gossos no entren mai dins de la casa. Però vaig intentar arrossegar en Locky cap a dins. Em va estranyar que no volia de cap de les maneres. Per a ell, l’amenaça encara era allà.

Mentre jo intentava que en Locky entrés, la noia va aprofitar per lligar a una corretja el gos marró que no era seu i varen anar sortint.

Mentre l’hereu de casa intentava retenir en Locky a la porta de casa, jo vaig aprofitar per tancar el portal.

La parella es va disculpar. De fet, ells no en tenien cap culpa. El gos no era seu. Tot i que també està bé que assumissin la responsabilitat d’haver deixat que un gos, que en realitat no coneixien, els acompanyés. Cal vigilar. Mai saps què pot passar.

Quan vaig entrar, se’m varen escapar unes llàgrimes. M’havia espantat molt. Havia patit pel nostre gos. En Locky estava bé, una petita ferida superficial que es va curar sola, i res més.

Ara sé que no sóc tan exagerada i que la meva por a què entri algun animal i es crei algun conflicte si deixem el portal obert és justificada…

Retorn

De vegades hi ha senyals…

Al gener vaig començar un hort a casa…

I vaig decidir que era el moment de reprendre el blog. Tot i no escriure-hi en anys, no m’he donat mai per vençuda. No he volgut abandonar. Continuo creient en aquest projecte personal, per molt de temps que hagi passat.

En un dinar amb amics, fa pocs dies, el varem recordar. I avui he rebut la salutació d’una persona que admiro molt i que, sense dir-me’n res, m’ha fet rememorar aquest propòsit de fa anys.

Així que ara, no m’ho he pensat. He obert el blog i he tornat a escriure. I què bé que em fa sentir. Ara que he trencat el gel, em caldrà ser constant!

El blog continua tenint sentit, perquè continuo sentint-me una nouvinguda al món rural. He après moltíssim en 9 anys! Però em queda tant per aprendre encara! Tinc la sort de comptar amb el guiatge del meu company, rural de naixement, i ara també del meu petit pagès de set anys, rural de naixement també, i que absorveix de manera innata tot allò inherent a la vida rural. Cada un dels dos té els seus propis interessos i les seves visions particulars del petit o gran món que ens envolta, i així, jo aprenc per doble partida.

I continuo tenint ganes de compartir-ho amb tots vosaltres. Em fa il·lusió que descobriu amb mi mil detalls de la vida rural, que rieu amb mi aquesta vida, que la ploreu amb mi quan pertoqui i que us espanteu amb mi tot i que jo exageri…

No vull escriure gaire llarg, perquè a tots ens manca massa el temps i cada dia més ens estem acostumant a les lectures curtes i ràpides. Ni tan sols al camp ens podem desvincular d’aquest ritme de vida frenètic. Però, tot i així, jo insistiré a reivindicar una manera de fer més pausada. El meu fill em diu que soc molt lenta. Potser és aquesta la meva manera de reclamar una altra velocitat a la nostra vida…

Una gossa supervivent i un hereu d’en Dafi

L’he viscut en primera persona i encara em costa de creure la seva història! Però no és ficció, és una història ben real!

Durant les darreres festes nadalenques varem descobrir una gossa pels voltants de casa que abans devia haver patit molt, perquè es mostrava terriblement esquerpa amb les persones i amb els altres gossos.

Des de la finestra veiem una taca negra i blanca que es movia entre les vaques amb una confiança impressionant. Li posàvem menjar prop del lloc on ens semblava que es devia amagar. Varem intentar guanyar-nos la seva confiança. I res. Quan ens veia, sentia o olorava, fugia com un llamp. Era increïble!

Va passar una gran pedregada el set de gener. Una nevada a principis de març. Molts dies de pluja. I cada cop que pensàvem que no la tornaríem a veure mai més, apareixia passejant-se pels camps entre les vaques. Quina supervivent!

Més tard, l’M va descobrir sacs de pinso rebentats. Dubtàvem entre si era cosa d’en Gipsy o de la gossa. Al final una gravació va aconseguir confirmar la sospita.

I així han anat passant els mesos.

Va morir en Dafi, el més fidel i manyac dels gossos. I mestre d’en Gipsy, que ara es quedava sol. Feia pena. Buscàvem un company de jocs per ell. L’M deia que era una llàstima que aquesta gossa no agafés prou confiança per sentir-se aquí com a casa.

I de cop, un dia estant a la feina vaig rebre la foto d’un cadell. Era nostre, deia el missatge que l’acompanyava. L’M no me n’havia dit res fins aquell moment! D’on havia sortit? Què bonic que era!

I …. si!!!! La gossa ja en la màxima expressió de la seva valentia i capacitat de supervivència havia cadellat 4 o 5 gossets preciosos. L’M ja ho sabia i en feia el seguiment. Un d’ells es va quedar atrapat entre unes bales a casa i el va rescatar. I el millor de tot és que un cop visitat per un veterinari, ara sabem que pel tipus d’encreuament que manifesta podria ser fill d’en Dafi! Una idea molt romàntica que m’encanta i que podria ser ben real!!!

IMG-20180710-WA0014

En un parell d’ocasions, el petit va anar a visitar els seus germanets i la seva mare al bosc i no sabíem si tornaria. Però en les dues ocasions va tornar tot sol. I ara ens agradaria pensar que ja forma part de casa i de tots nosaltres…

Com seguirà aquesta història?

La vida rural és una vida tranquil·la?

M’agrada escriure. Des de sempre. Ja de petita m’agradava fer redaccions. M’agrada. Em diverteix. Em relaxa. Em fa desconnectar. Em serveix de teràpia.

Molts escriptors professionals viuen en zones rurals on s’inspiren i es concentren, on experimenten millor la seva creativitat lluny dels sorolls i les distraccions contínues de la vida urbana.

Jo ja imaginava que si vivia al camp hauria de renunciar a tants sopars en restaurants, cafès, obres de teatre, concerts, cinema, cursos, presentacions de llibres,… Amb això no vull dir que si vius en una zona rural no puguis gaudir de tot aquest oci, però en tot cas, no ho fas tan sovint per raons pràctiques i també de distàncies.

Però creia que a canvi tindria més temps per altres aficions com escriure o llegir. Creia que la vida tranquil·la, relaxant i contemplativa del camp que jo imaginava em facilitaria més temps per realitzar aquestes activitats. Doncs no, ha estat a l’inrevés.

Dino poc i encara sopo menys en restaurants, els únics cafès al bar què faig són durant els 25 minuts d’esmorzar en horari laboral, zero teatres o concerts o cursos, i un parell de pelis per any al cinema,… però és que tampoc llegeixo ni escric més!

Vull pensar que la culpa no és del camp, sinó del meu fill. Ara no he estat encertada. Seria més correcte dir que la causa potser és el nen i no la vida rural. Això em donaria l’esperança de creure que més endavant, quan sigui més gran, viure en aquest ambient em permetrà llegir i escriure més. Però no tinc tant clar que hagi de ser així.

El cas és que ni entre setmana ni durant els caps de setmana.

He descobert que entre setmana el meu ritme comporta tant d’estrès com el de qualsevol mare de ciutat. O potser més. Perquè mentre una mare de ciutat pot recollir el seu petit a la llar d’infants i anar a fer encàrrecs camí de casa, jo primer haig de fer els encàrrecs i tot seguit recollir el nen que va a una llar ubicada ja en zona rural i a on no puc comprar res ni fer cap gestió perquè enlloc de botigues o oficines hi predominen els arbres i els ocells, que són molt bona companyia però una mica allunyats de les necessitats de la societat moderna.

I durant els caps de setmana si tenim algun compromís, doncs això, ja el tenim ben ocupat i entretingut. I si no en tenim cap i aprofitem per quedar-nos a casa, llavors en 24 hores vull passar més estones amb el meu fill i jugar molt, potser dinar tranquil·lament amb el seu pare, vull passejar amb el gos, vull fer gimnàs o anar a córrer, vull posar rentadores i tenir la casa endreçada, vull fer la migdiada mentre miro alguna comèdia romàntica tonta, vull organitzar la setmana o les fotos, i vull llegir i escriure.

Evidentment, no arribo a tot. I prioritzo sempre el meu fill i l’organització familiar o les tasques de la llar, i allò que queda sempre pel final i per al qual mai tinc temps és llegir o escriure. Apunto temes per escriure al blog. I la llista avança, cada cop és més llarga. És l’escriptura d’aquests temes allò que no avança ni un mil·límetre.

Imagino que els escriptors que s’inspiren i creen grans llibres en ambients rurals no deuen tenir una feina a ciutat, o no deuen tenir fills petits, o deuen tenir algú que fa totes les compres i gestions o totes les tasques de la casa…

Però jo no em vull rendir.

Quan em jubili, vull dedicar-me a escriure.

I l’aprenentatge continua…

Porto 17 mesos aprenent de mare…

Però la falta de temps no m’ha permès aprendre de mare rural.

El món rural que m’envolta continua sent l’espai on dormo, on faig alguns àpats, on cuido el meu fill. Em ve al cap el concepte de ciutat dormitori. Per a mi ara mateix el lloc on visc és el meu mas dormitori. Però no el visc ni l’aprenc com ho hauria de fer.

Tot i això, dia a dia i de manera inconscient sí que faig petits avenços.

Fa un parell de dies l’M em va demanar que comprovés si una vaca que estava a punt havia vedellat mentre ell era a Banyoles enllestint una gestió. En un primer moment em vaig sentir perduda. Vaig mirar. Vaig buscar. No vaig veure res estrany. Se m’escapava alguna cosa? Vaig veure una vaca una mica més allunyada de la resta. Vaig pensar que devia ser ella, però no vaig saber si ja havia parit. Em vaig sentir una mica inútil…

Poc després vaig tornar a sortir per fer una passejada amb el petit de casa. No hi ha res que li agradi més en aquest món que córrer pels camps voltat de gossos, gats i vaques. Vaig tornar a observar. Seria capaç d’adonar-me d’algun moviment? De cop un dels gossos, en Dafy, va sortir volant i va travessar tot el camp pel mig de les vaques. Em va sorprendre. Però ràpidament em va venir una idea al cap. Placenta. A estones sembla que no escolti les històries sobre el món rural que m’explica l’M. Jo, que tothom diu que sóc tant de ciutat, sembla que no mostri prou interès en el món rural que ara també forma part del meu món. Però alguna cosa sí que vaig aprenent. L’M havia comentat en alguna ocasió que els gossos s’alimenten de les despulles quan neix un vedell. Sí, ja ho sé, a mi també em fa una mica d’angúnia, però és natural com la vida mateixa. Devia ser això? Era el senyal d’un vedell acabat de néixer? Vaig fixar més la vista i el vaig veure!!! Allà estès a terra i la mare apropant-se per netejar-lo. No es movia. Sabia que això era un mal indicador. Vaig seguir observant. Va moure una orella. Era viu! Després va moure el cap! Visca! Però no s’aixecava. Jo patia. El nen ara ja es mostrava impacient perquè durant tota aquesta estona l’havia tingut en braços i ell no entenia perquè caram no ens movíem gens ni mica. Jo estava tensa, sentint tot el pes de la responsabilitat al meu cos. No depenia de mi que el vedell tirés endavant o no, però vaig trucar l’M per informar-lo. Em va tranquil·litzar. Llavors em vaig despistar amb l’arribada d’una visita, però pocs minuts més tard varem tornar a la vigilància i … sorpresa! El vedell estava dret i buscava les mamelles de la seva mare! Per cert, va ser una sort que nasqués mascle. En els darrers anys totes les femelles que ha parit aquesta vaca han mort poc després del part, mentre que tots els mascles han sobreviscut (suposem que per algun motiu genètic ben particular i que desconeixem totalment).

El cas és que aquest moment tan especial el vaig sentir com un triomf personal! Com si el mèrit hagués estat meu! :O

vedell pluja

I avui, sota la pluja, n’ha nascut un altre! Jo no era a prop, però sempre fa molta il·lusió!!!

Benvinguts a aquest món ben boig!

És només una qüestió de mala sort o també de responsabilitat?

No escric el post gaire animada. El dia de la revetlla de Sant Joan no va començar bé, tot i que va acabar molt millor voltats de bona gent, de bons amics. Però al matí havíem trobat el burro mort.

Des de que va néixer l’O, penso molt en el tema de la supervivència i la selecció natural. Estimo amb bogeria el meu fill i sé que ara el miro amb uns ulls d’amor infinit. Però era així també al principi? Quan el vaig veure per primera vegada vaig experimentar un sentiment de responsabilitat molt gran. Havia d’aconseguir que aquell ésser tan petit tirés endavant a la vida i depenia totalment de mi i del seu pare. Això ja és una forma d’amor? Potser sí, però no és el mateix que sento ara.

L’M sovint també m’explica quina vaca estima molt els seus vedells i quina no tant, i ho valora segons el seu grau d’implicació a l’hora de donar-los de mamar, de protegir-los o de mantenir-se al seu costat. Però jo ara penso que més que estimar, possiblement experimenten aquest mateix gran repte d’aconseguir fer sobreviure a aquell ésser que un mateix ha creat. Sí, segurament ja és una manera d’estimar. Després els vedells creixen i quan són separats de les seves mares per entrar a la nau, les vaques criden nervioses un parell o tres de dies, els busquen, però tot seguit se n’obliden, continuen fent la seva i es tornen a reproduir, i així anar fent. En el nostre cas és diferent. L’amor creix a cada dia que passa. Quan el nostre fill ens somriu per primera vegada, quan  ens busca, quan ens crida, quan gateja en la nostra direcció, quan juga i riu amb nosaltres,… morim d’amor! No, ja no és només l’amor que comporta aquest sentiment de responsabilitat per facilitar que creixi sa i estalvi, sinó que és un amor intens com mai havies sentit i impossible de mesurar.

I el lligam de tot plegat amb el burro? Us semblarà una manera de relacionar-ho una mica curiosa, però he pensat molt en aquesta responsabilitat d’ajudar un ésser a sobreviure, i em pregunto: vàrem fallar nosaltres? Ho varem fer prou bé? L’objectiu era construir un tancat ampli on el burro pogués córrer, però tenir cura del nostre petit ens ocupa quasi tot el temps tant a l’M com a mi. La construcció del tancat s’anava posposant perquè sempre hi havia altres prioritats. I a estones el burro havia d’estar lligat. En una d’aquestes, la corda se li va enredar a la cama i li va fer una ferida. Quan l’M ho va veure, va semblar que no havia de ser greu. Però s’hi varen enganxar les mosques i amb la calor es va infectar ràpidament. Quan va venir el veterinari li va injectar un antibiòtic però,… ja va ser tard. L’endemà el burro Rico havia mort.

El burro Rico m’havia fet enfadar moltes vegades, perquè era això: molt burro! I es ficava al mig quan volia passar amb el petit en braços, o venia a ensumar amb la boca ben oberta i m’espantava, o corria i saltava al nostre voltant sense ser conscient de la seva força i del fet que ens podia arribar a tombar, i ja no us dic quan defecava sempre en el mateix indret o quan rossegava els retrovisors dels cotxes. Però també era molt simpàtic amb tothom, grans i petits, que li donaven menjar, l’acariciaven o s’hi feien fotos, i ell sempre s’hi oferia ben agraït pel cas que li feien.

I ara no puc evitar preguntar-me si la supervivència d’un ésser viu depèn també de la sort o només de no fallar en les nostres responsabilitats. Que un nadó, que un vedell o que un burro sobrevisquin i tirin endavant també depèn de la sort? Els accidents són fortuïts o passen per negligència? La mort prematura del burro Rico va ser accidental o era evitable? Sí, jo d’alguna manera me’n sento responsable i culpable. Potser si l’M no hagués de passar tantes hores amb el petit mentre jo treballo, potser si no li hagués demanat tants detalls per arranjar a la casa o tantes gestions per fer quan jo sento que no tinc temps, potser,… potser llavors hagués pogut tenir el tancat acabat i potser en Rico encara estaria amb nosaltres fent feliços a tots els visitants de casa! O potser no.

L’M m’explica alguns dels accidents que han patit animals seus en el passat i que demostren clarament la teoria que sovint la mala sort hi té molt a dir o que hi ha situacions inevitables. Aquesta va ser una d’elles? No ho tindré mai del tot clar. Però sense dubte, els de casa no oblidarem mai el burro Rico!!!

El món rural entra a dins de casa

S.O.S!!! La gent que creu que és cert allò de «voler és poder» o de «hi ha temps per tot, només és qüestió d’organitzar-se» que m’expliqui el secret!

He anat de bòlit, motiu pel qual no he escrit en el blog des de fa tres mesos, però aquesta no és la qüestió. La qüestió és que per aquesta manca de temps encara no m’he pogut permetre anar avançant en les meves coneixences rurals per després compartir-les amb vosaltres.

Però no patiu. Jo potser no puc anar a perseguir les experiències rurals que voldria protagonitzar, però algunes arriben a mi sense ser buscades i encara menys desitjades.

A casa. A dins de casa he conviscut amb algun ratolí. I amb alguns altres animalots.

El dia que vaig anar a casa de la Ri a sopar i la seva filla de nou anys em va presentar la seva hàmster com l’animal de companyia més encantador del món, em vaig adonar que era ben igual que aquells que havia vist a casa, però a mi no em semblaven ni tan macos ni tan encantadors.

Recordaré sempre el dia que amb el meu petit de poquíssims mesos als braços, vaig veure pel menjador un d’aquests ratolinets. Em va quedar cara de pansa! Mai hagués imaginat que en una casa on jo visqués tindria aquesta visió.

Al principi l’M no em va prendre gaire seriosament, però llavors varen arribar les caques dels ratolinets encantadors al rebost de casa, les trampes, el repassar tots els aliments susceptibles de ser conquerits per ells i llençar-ne alguns, la imatge d’algun que havia caigut al parany quan baixava a esmorzar ben adormida… Quin mal inici de jornada! Quin fàstic que em feia! I que em perdonin tots els defensors d’aquesta espècie! L’M va anar investigant i reforçant la solidesa de tots aquells punts de la planta baixa susceptibles del seu pas, però és que es colaven per tot arreu! Quina flexibilitat! Quina força! Quina astúcia!

ratondecampo

O tampoc he oblidat aquell altre dia que tenia uns quants granets que em picaven moltíssim. Podia ser una mica d’al·lèrgia vés a saber a què, em deia l’M. Però la picor era insuportable i els granets es multiplicaven. Em vaig aixecar al lavabo en plena nit buscant alguna crema que m’alleugerís. Em vaig treure el pantaló del pijama i… allà!!!! Una cosa que saltava!!! Vaig intentar atrapar-la i cada cop saltava cap a una altra banda! No la podia caçar!, fins que vaig aconseguir mantenir-la uns segons a sota d’un tros de paper de vàter que havia agafat. Vaig cridar l’M amb força amb risc de despertar al petit, però en aquell moment sentia que estàvem en perill i era prioritari. L’M la va matar i m’ho va confirmar. Era una puça!!! Una puça que em va picar. Unes picades que em varen fer reacció i que se’m varen escampar per les dues cames, cuixes i part dels malucs!!! Quina picor!!!

Més tard, vaig saber que la puça es devia haver enganxat a algú per les rodalies de casa i que la devia portar cap a l’interior sense adonar-se’n. Vaig saber també que els ratolins de bosc es varen apropar a casa atrets per l’escalfor que desprenia el col·lector de la calefacció muntat de feia ben poc.

I per sort, els dos “problemes” varen quedar resolts en pocs dies…

Això sí, continuo lluitant contra mosquits, aranyetes i algun escarabat. I sé que tinc a prop altres animals d’espècies similars amb qui no em vull haver d’enfrontar.

“Què afortunada que ets” em diuen. “Vius en un lloc idíl·lic” comenten d’altres.

I jo estic confosa. Ja no sé què pensar… 0b8bf599defde741aa9228ace6203092

Encara em falta molt per ser rural!

Gràcies a una amiga vaig començar a seguir per Instagram a @maryheff.5marysfarms, el perfil d’una noia americana que amb la seva parella i 4 nenes ben petites varen deixar la vida còmoda de ciutat per començar una nova aventura en un ranxo amb molts animals i unes condicions meteorològiques sovint molt adverses. Quan veig les fotos i llegeixo els seus texts, em fa enveja, sana, però enveja!

Tot i les dificultats, tot i les adversitats, tot i les incomoditats, sempre parla en positiu. Se la veu feliç. Sí, sé que em direu que pot ser “postureo”, i en aquest cas encara més ja que el seu negoci en part en depèn. Viuen de vendre els productes que aconsegueixen de la terra i dels animals. I una de les seves estratègies de màrqueting és vendre aquesta felicitat perquè emociona a la gent, provoca admiració i deu conduir cap a més comandes.

Fotografies de www.fivemarysfarms.com

No em fa enveja la seva felicitat, perquè jo també la puc aconseguir, però sense ser del tot rural. Quan la vaig descobrir, d’alguna manera, m’hi vaig voler emmirallar. Guardant les distàncies, evidentment, em podia servir de referent. Però ella no només va deixar la comoditat de la ciutat per viure en el poc previsible món rural, sinó que a més s’hi dedica. La Mary mare (perquè les 4 filles també inclouen Mary en els seus noms) ajuda el seu company en la criança dels animals, s’aixeca a les cinc del matí, pateix fred i calor, s’embruta, gasta energia… Les seves filles també els ajuden! O tot això és el que venen. Mentrestant, jo estic desitjant començar a treballar només per tenir una petita dosi diària de vida urbana. No sé posar pinso als vedells, ni posar-los aigua (en sap més el meu pare que no viu aquí que jo!), ni canviar les vaques de camp. Ja no us parlo de com seria incapaç de xapar un vedell acabat de néixer o ajudar una vaca en el part si fos necessari. I la Mary americana ho fa! Tot i que m’ho van ensenyar, quasi no recordo ni on es connecta el pastor elèctric o l’aigua perquè es dirigeixi als diferents abeuradors. Però si pràcticament no dono mai de menjar ni als gossos ni als gats! Això sí, el passat estiu i potser inspirada pel meu embaràs, vaig ajudar a alimentar un vedell a base de biberons, cosa de la qual me’n sento molt orgullosa!

img-20151121-wa0026

Però en general, no només no col.laboro en les tasques de ramadera sinó que ni tan sols tinc els coneixements bàsics sobre aspectes tècnics necessaris per la casa com electricitat, aigua o internet. Vaja, que no podria cobrir la feina del meu company com a ramader ni tampoc mantenir la casa en condicions (en tot allò que no es limités a la neteja i la decoració). I és que fins ara havia viscut d’una manera ben diferent i molt més fàcil, per a què enganyar-me. Vivia en pisos de lloguer. Si tenia un problema, trucava, venien i m’ho solucionaven. No tenia ni la necessitat ni les ganes de ser autosuficient.

Ara és diferent. M’he trobat amb una manera nova de viure que no es limita a canviar edificis per arbres. El canvi de vida és molt més profund que això. En el dia a dia són milers de detalls que cal aprendre i als quals caldria adaptar-se. I si afegiu un nadó per aquí al mig, ja tenim una altra immensa novetat a la vida que requereix d’un procés d’aclimatació.

I jo em pregunto: Arribarà el dia en què seré capaç de sentir-me totalment integrada en aquest nou món de mare i rural? Ara per ara, us puc dir que no és tan fàcil com ho ven la Mary i que a mi m’està costant i molt. Estimo moltíssim al ramader, i estimo fins a l’infinit al nostre nadó, i el mas i el lloc on està ubicat em sembla un espai privilegiat on viure… però… amb això n’hi ha prou?

Valorem el lloc on vivim?

Divendres varem anar a Barcelona. La primera vegada de l’O.

Hi vaig viure durant 12 anys (4 a Bellaterra i 8 a la capital). 12 anys intensos. Amb moltes vivències i anècdotes. Un ritme frenètic. Vivia com si se m’acabés el temps. Ho volia fer tot i ja. Recordo tenir el convenciment que allò no seria per sempre, que algun dia acabaria, que no viuria allà eternament i que ho havia d’aprofitar. I no em vaig equivocar. A causa d’aquest mateix estrès (que durant molts anys va ser positiu) vaig acabar malalta i això em va fer tornar a viure a Girona.

images

Necessitava calma i no vaig enyorar Barcelona. Trobava a faltar els amics, però no la ciutat. Mentre feia vida a Barcelona, tots els caps de setmana tornava a Girona. Llavors vaig passar a fer-ho al revés. Vivia tranquil.la entre setmana a Girona i alguns caps de setmana anava a Barcelona a gaudir de més varietat d’oci i més diversitat de gent. L’alternativa funcionava bé. I no trobava a faltar viure a Barcelona. Fins divendres passat…

Ara visc al camp. Un paisatge idíl.lic. Un entorn saludable. Una vida tranquil.la però gens avorrida. Però vàrem anar a Barcelona i voltant pels carrers, per primera vegada, la vaig enyorar.

Crec que la majoria no valorem prou totes les coses positives que ens ofereix el lloc on vivim fins que hi deixem de viure. Fins que no el valorem amb una certa distància i perspectiva.

Barcelona em va oferir molt de bo. Moltíssim. Fins ara no he estat prou conscient de fins a quin punt. Ara. Quan tot just estic aprenent a viure en un món totalment rural. I mentre dura l’adaptació, em queixo d’haver d’agafar el cotxe fins i tot per anar a comprar el pa, o em queixo perquè durant l’hivern a quarts de sis de la tarda a fora ja és negra nit i haig de quedar-me tancada i barrada a casa. I ja no us parlo de la ben poca diversitat de gent o varietat d’oci cultural (de natural, en canvi, no en falta!). Però si demà passat hagués de marxar a viure a alguna altra banda, segur que trobaria a faltar les mil i una bondats d’aquest lloc privilegiat.

Així que a banda d’aprendre a adaptar-me, un nou propòsit per l’any que recentment ha començat és aprendre a valorar amb consciència tots els beneficis que la vida rural m’ofereix!!!