Etiqueta: #countryside #countrylife

Desmuntant mites

Publicat a Món ruralEtiquetat , , , , , , , , , , Deixa un comentari

Dimarts em vaig estressar:

Ens aixequem a les set del matí per preparar-nos. Abans l’M i jo podíem estar a punt per sortir en mitja horeta. Ara amb el petit es converteix en hora i mitja. Aconseguim sortir puntuals i a les nou som a l’oficina d’Hisenda a Girona. Però sense cita prèvia no atenen l’M i li donen un paperet on indica que torni a les 10:25. Mentrestant, l’O i jo esperant en un pàrquing de pel·lícula de por. L’M puja al cotxe i ens acompanya a Banyoles, on jo tinc gimnàs postpart a les 10. O això em pensava jo. Arribem un quart d’hora abans, l’M entra amb el petit al bar a buscar-me un entrepà i jo pujo a l’aula per preguntar si ens podem esperar allà fins a l’inici de la classe. Em trobo un grup d’embarassades fent els seus exercicis. Sembla ser que els dimarts la nostra sessió comença a les 10:45. No porto ni cotxet ni fulard per passejar el nen mentre esperem 1 hora. Tornem a pujar al cotxe i decidim acompanyar l’M a Girona, per tornar més tard a Banyoles. Un altre cop al pàrquing de la por dins el cotxe donant el pit. Però aquesta vegada l’M s’hi està tres quarts d’hora, tot i tenir cita. Tornem a Banyoles quan deu quedar ben poquet per acabar la classe i jo ja sense ànims per a realitzar-la. L’O i jo quasi no hem baixat del cotxe en tot el matí. Anem a buscar pinso pels vedells. L’O i jo seguim dins el cotxe mentre noto que un polsim em salta a l’esquena cada cop que carreguen un sac al darrere del Terrano. Finalment, tots tres, esgotats, tornem cap a casa i ja és l’hora de dinar. L’M encara ha de fer tota la feina de les vaques i els vedells. L’O i jo encara hem de començar el dia.

I això que jo sempre havia sentit que a pagès es vivia a un altre ritme. Un ritme més tranquil. Més relaxat.

I ara penso que el relax no es troba en el fet de viure a pagès. El relax actualment es troba si es gaudeix de pagès durant alguna escapada de cap de setmana o durant les vacances. Però en cap cas el ritme és tranquil si hi fas una vida diària, diguem-ne, «normal».

Quan venen de visita amics i família comenten «Què tranquils que viviu aquí. Quina enveja!». I és que no saben el fart de córrer que ens fem contínuament. No saben que no atrapem el temps. Però si fins i tot els gossos troben a faltar anar a passeig amb nosaltres. Ara mateix volten més els gossos de ciutat que ells, glups!

Quan vaig venir a viure al mas, marxava a treballar molt d’hora al matí i arribava a dinar a les quatre. Quan acabava de recollir la taula, ja poca tarda em quedava si volia anar a dormir d’hora (sóc dormilega de mena i porto molt malament això de matinar!). Potser tenia temps de remenar una miqueta l’ordinador, fer un passeig no gaire llarg i poca cosa més. Si havia de fer alguna gestió a Girona, dinava a casa dels pares, feia el que calgués i ja arribava de vespre a punt per sopar i anar a dormir.

I per l’M no és gaire millor. A banda de la feina diària amb les vaques i els vedells, també ha d’anar al poble a fer totes les gestions necessàries: Tramitar les altes i les baixes o altres documents amb el DARP, tramitar paperassa amb Hisenda, la Seguretat Social, l’assessoria, els bancs, o bé comprar pinso pels vedells, comprar llavors pels camps, portar a reparar les eines que s’espatllen o comprar-ne de noves, i un llarg etcètera que l’obliguen a fer mil viatges ja que, a més, també ha de realitzar totes les compres i gestions de casa: Aliments (i mengem molt!), neteja i manteniment, o reparacions de cotxes, metges,… És un no parar!

I ara que estic de baixa per maternitat, doncs encara anem més de bòlit. Registres i metges del petit. Més compres. Més necessitats. Si l’M fa gestions i compres fora de casa, jo cuido el nen. Quan ell arriba s’encarrega del petit i jo aprofito per fer coses tan bàsiques com dutxar-me, recollir quatre coses de casa o fer una migdiada. Llavors tornem a canviar i ell s’encarrega de vaques i vedells i jo de l’O. Ell fa el dinar i jo dono el pit. Ell fa una rentadora i jo dono el pit. El dia que som afortunats podem arribar a gaudir d’un passeig curtet tots tres. Si ja quasi no tenim temps ni per parlar!!!

No us sona tot plegat? No se us fa més o menys familiar? Doncs ara digueu-me: Encara penseu que viure a pagès és més relaxat i tranquil?

Potser aquesta idea bucòlica era una realitat a l’època dels nostres avis, però el ritme de la societat actual ja no ho permet ni a la ciutat ni al camp.

Això sí, l’entorn continua sent idíl·lic i sempre que tenim un moment intentem gaudir-ne al màxim!!!!

Descobrint un món petit

Publicat a Món ruralEtiquetat , , , , , , Deixa un comentari

Ja va quedar clar que no estem per gaires aventures,… però de tant en tant intentem anar a descobrir món, com a mínim el món proper a casa. Jo tampoc conec encara la zona, així que s’estrena el petit i m’estreno jo.

Un dels darrers diumenges vàrem anar a l’ermita de Sant Pere de Juïgues i m’arriscaria a dir que pocs de vosaltres la coneixeu. Catalunya és rica en petits racons interessants, bonics, especials i alguns de ben desconeguts. Aquest podria ser-ne un. L’ermita de Sant Pere de Juïgues està situada en el primer assentament jueu de les comarques gironines, així que poca broma! I si us animeu, la teniu ben a prop!

20160918_152723

Segons va escriure mossèn Joan Marquès en un llibre anomenat “Vilademuls. Un municipi amb personalitat pròpia”, en aquest assentament hi podien habitar unes 25 famílies que varen ser traslladades a Girona pel comte Dela, segurament amb la intenció de revitalitzar l’activitat artesana i comercial de la ciutat. El comte va adquirir la finca, que més tard va passar a mans del monestir de Ripoll. I diuen que alguns monjos de Ripoll varen inaugurar aquesta església preromànica de Sant Pere de Juïgues.

I no va ser l’únic que vaig aprendre aquell dia! … Perquè no m’acusessin de manca d’interès, vaig preguntar per l’únic arbre que donava ombra al costat de l’ermita i em varen informar que era un lledoner. Per fer-me encara més l’interessada, vaig demanar pels seus fruits -que sembla que es diuen lledons- i per quina utilitat tenen. Em va sorprendre descobrir que a més d’aliment pels ocells serveixen també de munició per les petadores o esclafidors!!! Per una vegada que feia de bona alumna… glups!

20160918_152535-1

petadora

Continuo esperant…

Publicat a Estil de vida, Maternitat, Món ruralEtiquetat , , 3 comentaris

Fa pocs mesos que vaig arribar al món rural, i encara no el conec gaire, però ja em fascina el procés del part d’una vaca.Què fàcil que sembla a primera vista!

Jo continuo esperant. El naixement. El postpart. La lactància. Me n’han parlat altres mares. Me n’han parlat a les classes de prepart. He llegit algun llibre i articles… I tot i la frase “el teu fill ho compensarà tot” (i no en tinc cap dubte!), tot allò que m’expliquen no és gaire encoratjador…

Les vaques també esperen els seus petits durant nou mesos. Encara no he tingut l’oportunitat de veure cap naixement de vedell en directe. Però n’he vist nascuts de ben poques hores. En tots aquests casos, parts naturals. Sense intervenció de veterinaris ni instruments mèdics. I sempre la imatge ha estat la d’una vaca ben tranquil·la i saludable, i la d’un vedell ben espavilat que ja camina o fins i tot salta al voltant de la mare i xucla de les mamelles amb molta professionalitat.

I si nosaltres també som mamíferes, per què no pot ser tan fàcil?

Llavors és quan arriba el meu company i em contesta que no sempre és tan fàcil! Que de vegades els queda la placenta a dins i les vaques agafen infecció i febrades que les fan patir. De vegades el vedell no s’aixeca ni comença a mamar ràpidament i cal que la mare el vagi llepant per activar la seva pell i musculatura o moriria. O també podria morir si la mare agafa mastitis i el vedell beu de la seva llet infectada. De vegades és el melic del vedell que s’infecta i igualment és fatal. De vegades la vaca rebutja el seu vedell. I encara segueix explicant-me altres possibles problemes del part i del postpart d’aquests animals. Vaja, que no sempre és tan idíl·lic com sembla…

Però aquests casos, quin tant per cent poden suposar? 5 de cada 100 com a molt? La qüestió és que fins a data d’avui, jo quan les he vist que acabaven de parir, al primer cop d’ull sempre he pensat “quina sort que tenen les vaques!”