Una gossa supervivent i un hereu d’en Dafi

L’he viscut en primera persona i encara em costa de creure la seva història! Però no és ficció, és una història ben real!

Durant les darreres festes nadalenques varem descobrir una gossa pels voltants de casa que abans devia haver patit molt, perquè es mostrava terriblement esquerpa amb les persones i amb els altres gossos.

Des de la finestra veiem una taca negra i blanca que es movia entre les vaques amb una confiança impressionant. Li posàvem menjar prop del lloc on ens semblava que es devia amagar. Varem intentar guanyar-nos la seva confiança. I res. Quan ens veia, sentia o olorava, fugia com un llamp. Era increïble!

Va passar una gran pedregada el set de gener. Una nevada a principis de març. Molts dies de pluja. I cada cop que pensàvem que no la tornaríem a veure mai més, apareixia passejant-se pels camps entre les vaques. Quina supervivent!

Més tard, l’M va descobrir sacs de pinso rebentats. Dubtàvem entre si era cosa d’en Gipsy o de la gossa. Al final una gravació va aconseguir confirmar la sospita.

I així han anat passant els mesos.

Va morir en Dafi, el més fidel i manyac dels gossos. I mestre d’en Gipsy, que ara es quedava sol. Feia pena. Buscàvem un company de jocs per ell. L’M deia que era una llàstima que aquesta gossa no agafés prou confiança per sentir-se aquí com a casa.

I de cop, un dia estant a la feina vaig rebre la foto d’un cadell. Era nostre, deia el missatge que l’acompanyava. L’M no me n’havia dit res fins aquell moment! D’on havia sortit? Què bonic que era!

I …. si!!!! La gossa ja en la màxima expressió de la seva valentia i capacitat de supervivència havia cadellat 4 o 5 gossets preciosos. L’M ja ho sabia i en feia el seguiment. Un d’ells es va quedar atrapat entre unes bales a casa i el va rescatar. I el millor de tot és que un cop visitat per un veterinari, ara sabem que pel tipus d’encreuament que manifesta podria ser fill d’en Dafi! Una idea molt romàntica que m’encanta i que podria ser ben real!!!

IMG-20180710-WA0014

En un parell d’ocasions, el petit va anar a visitar els seus germanets i la seva mare al bosc i no sabíem si tornaria. Però en les dues ocasions va tornar tot sol. I ara ens agradaria pensar que ja forma part de casa i de tots nosaltres…

Com seguirà aquesta història?

La vida rural és una vida tranquil·la?

M’agrada escriure. Des de sempre. Ja de petita m’agradava fer redaccions. M’agrada. Em diverteix. Em relaxa. Em fa desconnectar. Em serveix de teràpia.

Molts escriptors professionals viuen en zones rurals on s’inspiren i es concentren, on experimenten millor la seva creativitat lluny dels sorolls i les distraccions contínues de la vida urbana.

Jo ja imaginava que si vivia al camp hauria de renunciar a tants sopars en restaurants, cafès, obres de teatre, concerts, cinema, cursos, presentacions de llibres,… Amb això no vull dir que si vius en una zona rural no puguis gaudir de tot aquest oci, però en tot cas, no ho fas tan sovint per raons pràctiques i també de distàncies.

Però creia que a canvi tindria més temps per altres aficions com escriure o llegir. Creia que la vida tranquil·la, relaxant i contemplativa del camp que jo imaginava em facilitaria més temps per realitzar aquestes activitats. Doncs no, ha estat a l’inrevés.

Dino poc i encara sopo menys en restaurants, els únics cafès al bar què faig són durant els 25 minuts d’esmorzar en horari laboral, zero teatres o concerts o cursos, i un parell de pelis per any al cinema,… però és que tampoc llegeixo ni escric més!

Vull pensar que la culpa no és del camp, sinó del meu fill. Ara no he estat encertada. Seria més correcte dir que la causa potser és el nen i no la vida rural. Això em donaria l’esperança de creure que més endavant, quan sigui més gran, viure en aquest ambient em permetrà llegir i escriure més. Però no tinc tant clar que hagi de ser així.

El cas és que ni entre setmana ni durant els caps de setmana.

He descobert que entre setmana el meu ritme comporta tant d’estrès com el de qualsevol mare de ciutat. O potser més. Perquè mentre una mare de ciutat pot recollir el seu petit a la llar d’infants i anar a fer encàrrecs camí de casa, jo primer haig de fer els encàrrecs i tot seguit recollir el nen que va a una llar ubicada ja en zona rural i a on no puc comprar res ni fer cap gestió perquè enlloc de botigues o oficines hi predominen els arbres i els ocells, que són molt bona companyia però una mica allunyats de les necessitats de la societat moderna.

I durant els caps de setmana si tenim algun compromís, doncs això, ja el tenim ben ocupat i entretingut. I si no en tenim cap i aprofitem per quedar-nos a casa, llavors en 24 hores vull passar més estones amb el meu fill i jugar molt, potser dinar tranquil·lament amb el seu pare, vull passejar amb el gos, vull fer gimnàs o anar a córrer, vull posar rentadores i tenir la casa endreçada, vull fer la migdiada mentre miro alguna comèdia romàntica tonta, vull organitzar la setmana o les fotos, i vull llegir i escriure.

Evidentment, no arribo a tot. I prioritzo sempre el meu fill i l’organització familiar o les tasques de la llar, i allò que queda sempre pel final i per al qual mai tinc temps és llegir o escriure. Apunto temes per escriure al blog. I la llista avança, cada cop és més llarga. És l’escriptura d’aquests temes allò que no avança ni un mil·límetre.

Imagino que els escriptors que s’inspiren i creen grans llibres en ambients rurals no deuen tenir una feina a ciutat, o no deuen tenir fills petits, o deuen tenir algú que fa totes les compres i gestions o totes les tasques de la casa…

Però jo no em vull rendir.

Quan em jubili, vull dedicar-me a escriure.

He tornat a treballar fora de casa!

He tornat a treballar.

I ara torno a tenir anècdotes per explicar quan arribo a casa al migdia. Historietes de la feina. Sí. Algunes fan riure i d’altres no tant. Però sobretot historietes dels viatges en cotxe. Haver-se de desplaçar cada dia del camp a la ciutat per treballar també et condueix a viure petites aventures quotidianes a la carretera. En la darrera setmana he hagut de canviar de carril en una rotonda perquè un senyor gran girava en sentit contrari. He hagut d’aturar-me a la carretera perquè encara amb la llum del dia un grup d’uns vuit senglars travessaven tranquil.lament per davant meu i no per un pas de vianants precisament. He conduit sobre el fang que els tractors arrosseguen sense compassió de la terra treballada fins a la via per on circulen els cotxes. He conduit darrere cotxes que anaven a 60 per la Nacional II i he estat perseguida per cotxes que tot i jo anar a 100 no en feien prou i m’empentaven per darrera perquè accelerés més, com si d’una peli d’acció es tractés. M’he hagut d’aturar força minuts mentre davant meu treien molt relaxadament els arbres que podaven de les vores de la calçada, cosa que agraeixo perquè em protegirà de l’efecte de les gelades o del poder del vent, però quan tens un nadó esperant a casa perquè l’alimentis amb el teu pit… desespera una mica, la veritat.

Sí, els viatges diaris del camp a la ciutat són plens d’anècdotes, algunes per no dormir, que en part compensen l’avorriment de la conducció amb un sol CD, és a dir, escoltant sempre les mateixes cançons ja que l’aparell de ràdio no funciona i els altres CDs els expulsa. No us enganyaré, tot i ser un noi ben simpaticot, estic cansada d’escoltar cada dia a en Pablo Alboran, i si us plau, no jutgeu els meus gustos musicals, senzillament el vaig heretar juntament amb el cotxe i si us haig de ser sincera, ja m’estava bé,… fins ara,… que ja voldria sentir altres veus, altres tonades i altres lletres. I mentre això no canvia, doncs em vaig distraient (o no) amb la pluja, amb els combois de camions plens de llumetes que pràcticament em trobo a diari, amb els practicants de les autoescoles, amb els turistes que van perduts, etc… En definitiva, una gran representació de la societat sobre rodes.

2014-05-08-08-22-51

Però a més ha passat allò que sospitava que passaria.

Ara penso que hauria de canviar la categoria d’aquest blog. Enlloc de ser sobre una mare rural als 40, hauria de ser sobre el temps. I és que parlo més sovint de la gestió del temps que de ser mare, de ser mare rural o de ser mare rural als 40.

I ha passat allò que sospitava que passaria quan tornés a treballar: Que em falta temps.

Estic contenta perquè tornar a la rutina i a fer una vida més “normal” (amb totes les cometes del món), m’ha servit per sentir-me de nou una persona independent, un ens propi, algú que a banda de ser mare, és també treballadora, i moltes altres coses que encara haig de recuperar una mica més com companya, amiga, filla, algú que té aficions i interessos variats, etc. Cada matí quan li dono el pit a la meva criatura i m’acomiado d’ell fins al migdia em sento molt trista, i alhora alleugerida de tenir unes cinc hores per tornar a ser la Glòria no mare. A les tardes, en canvi, sóc immensament feliç de tornar a ser amb el meu fill, però alhora pateixo perquè no tinc temps d’escriure al blog, ni de llegir, ni de fer exercici, i quasi ni tan sols de recollir la cuina o fer el llit.

Contradiccions maternes, suposo.

Encara em falta molt per ser rural!

Gràcies a una amiga vaig començar a seguir per Instagram a @maryheff.5marysfarms, el perfil d’una noia americana que amb la seva parella i 4 nenes ben petites varen deixar la vida còmoda de ciutat per començar una nova aventura en un ranxo amb molts animals i unes condicions meteorològiques sovint molt adverses. Quan veig les fotos i llegeixo els seus texts, em fa enveja, sana, però enveja!

Tot i les dificultats, tot i les adversitats, tot i les incomoditats, sempre parla en positiu. Se la veu feliç. Sí, sé que em direu que pot ser “postureo”, i en aquest cas encara més ja que el seu negoci en part en depèn. Viuen de vendre els productes que aconsegueixen de la terra i dels animals. I una de les seves estratègies de màrqueting és vendre aquesta felicitat perquè emociona a la gent, provoca admiració i deu conduir cap a més comandes.

Fotografies de www.fivemarysfarms.com

No em fa enveja la seva felicitat, perquè jo també la puc aconseguir, però sense ser del tot rural. Quan la vaig descobrir, d’alguna manera, m’hi vaig voler emmirallar. Guardant les distàncies, evidentment, em podia servir de referent. Però ella no només va deixar la comoditat de la ciutat per viure en el poc previsible món rural, sinó que a més s’hi dedica. La Mary mare (perquè les 4 filles també inclouen Mary en els seus noms) ajuda el seu company en la criança dels animals, s’aixeca a les cinc del matí, pateix fred i calor, s’embruta, gasta energia… Les seves filles també els ajuden! O tot això és el que venen. Mentrestant, jo estic desitjant començar a treballar només per tenir una petita dosi diària de vida urbana. No sé posar pinso als vedells, ni posar-los aigua (en sap més el meu pare que no viu aquí que jo!), ni canviar les vaques de camp. Ja no us parlo de com seria incapaç de xapar un vedell acabat de néixer o ajudar una vaca en el part si fos necessari. I la Mary americana ho fa! Tot i que m’ho van ensenyar, quasi no recordo ni on es connecta el pastor elèctric o l’aigua perquè es dirigeixi als diferents abeuradors. Però si pràcticament no dono mai de menjar ni als gossos ni als gats! Això sí, el passat estiu i potser inspirada pel meu embaràs, vaig ajudar a alimentar un vedell a base de biberons, cosa de la qual me’n sento molt orgullosa!

img-20151121-wa0026

Però en general, no només no col.laboro en les tasques de ramadera sinó que ni tan sols tinc els coneixements bàsics sobre aspectes tècnics necessaris per la casa com electricitat, aigua o internet. Vaja, que no podria cobrir la feina del meu company com a ramader ni tampoc mantenir la casa en condicions (en tot allò que no es limités a la neteja i la decoració). I és que fins ara havia viscut d’una manera ben diferent i molt més fàcil, per a què enganyar-me. Vivia en pisos de lloguer. Si tenia un problema, trucava, venien i m’ho solucionaven. No tenia ni la necessitat ni les ganes de ser autosuficient.

Ara és diferent. M’he trobat amb una manera nova de viure que no es limita a canviar edificis per arbres. El canvi de vida és molt més profund que això. En el dia a dia són milers de detalls que cal aprendre i als quals caldria adaptar-se. I si afegiu un nadó per aquí al mig, ja tenim una altra immensa novetat a la vida que requereix d’un procés d’aclimatació.

I jo em pregunto: Arribarà el dia en què seré capaç de sentir-me totalment integrada en aquest nou món de mare i rural? Ara per ara, us puc dir que no és tan fàcil com ho ven la Mary i que a mi m’està costant i molt. Estimo moltíssim al ramader, i estimo fins a l’infinit al nostre nadó, i el mas i el lloc on està ubicat em sembla un espai privilegiat on viure… però… amb això n’hi ha prou?

Valorem el lloc on vivim?

Divendres varem anar a Barcelona. La primera vegada de l’O.

Hi vaig viure durant 12 anys (4 a Bellaterra i 8 a la capital). 12 anys intensos. Amb moltes vivències i anècdotes. Un ritme frenètic. Vivia com si se m’acabés el temps. Ho volia fer tot i ja. Recordo tenir el convenciment que allò no seria per sempre, que algun dia acabaria, que no viuria allà eternament i que ho havia d’aprofitar. I no em vaig equivocar. A causa d’aquest mateix estrès (que durant molts anys va ser positiu) vaig acabar malalta i això em va fer tornar a viure a Girona.

images

Necessitava calma i no vaig enyorar Barcelona. Trobava a faltar els amics, però no la ciutat. Mentre feia vida a Barcelona, tots els caps de setmana tornava a Girona. Llavors vaig passar a fer-ho al revés. Vivia tranquil.la entre setmana a Girona i alguns caps de setmana anava a Barcelona a gaudir de més varietat d’oci i més diversitat de gent. L’alternativa funcionava bé. I no trobava a faltar viure a Barcelona. Fins divendres passat…

Ara visc al camp. Un paisatge idíl.lic. Un entorn saludable. Una vida tranquil.la però gens avorrida. Però vàrem anar a Barcelona i voltant pels carrers, per primera vegada, la vaig enyorar.

Crec que la majoria no valorem prou totes les coses positives que ens ofereix el lloc on vivim fins que hi deixem de viure. Fins que no el valorem amb una certa distància i perspectiva.

Barcelona em va oferir molt de bo. Moltíssim. Fins ara no he estat prou conscient de fins a quin punt. Ara. Quan tot just estic aprenent a viure en un món totalment rural. I mentre dura l’adaptació, em queixo d’haver d’agafar el cotxe fins i tot per anar a comprar el pa, o em queixo perquè durant l’hivern a quarts de sis de la tarda a fora ja és negra nit i haig de quedar-me tancada i barrada a casa. I ja no us parlo de la ben poca diversitat de gent o varietat d’oci cultural (de natural, en canvi, no en falta!). Però si demà passat hagués de marxar a viure a alguna altra banda, segur que trobaria a faltar les mil i una bondats d’aquest lloc privilegiat.

Així que a banda d’aprendre a adaptar-me, un nou propòsit per l’any que recentment ha començat és aprendre a valorar amb consciència tots els beneficis que la vida rural m’ofereix!!!