La importància d’estar present… i prou

Avui no teníem plans, i això ens ha permès senzillament estar.

Fa sol i ben esmorzat hem sortit al pati. L’M ha podat els rosers. El peque ha jugat a pilota i s’ha barallat amb la gossa per protegir els gatets petits 😉 Jo, senzilament, m’he assegut al banc, he deixat que el sol m’escalfés i he gaudit mirant-los a tots i fent bromes.

I això que sembla tan idíl·lic. I això que sembla que hagi de ser tan fàcil… És ben difícil d’aconseguir.

El ritme de la societat actual, tant a la ciutat com al camp, és tan ràpida i estressant que hem oblidat com és d’agradable, beneficiós, i sí, també divertit, senzillament estar present en aquell moment i no fer res.

Els jovenets d’avui en dia ja han crescut anant sempre a un ritme trepidant i no parar mai. El de casa, tot i viure en un ambient una mica més natural i relaxat, quan ja portàvem una estona d’aquesta estampa tan ideal, m’ha dit: “Què faig? M’avorreixo”.

I jo l’entenc, perquè durant els anys que porto aquí he tingut molts moments per poder estar observant, escoltant, admirant, estar present i no fer. I en molts d’aquests moments he pensat, “què faig?”.

I si per fi he après alguna cosa, és que no cal estar sempre actuant, no cal estar sempre fent, no cal estar sempre en marxa per a divertir-se.

Jo avui m’he divertit i he rigut veient com de cop la punxa d’un roser es venjava de l’M perquè li volia tallar la seva branca, com els gats petits jugaven entre ells i bufaven als gossos de mida quatre vegades més grans, o com l’Otger xutava la pilota mentre alhora interactuava tant amb nosaltres com amb els animals.

Sí, m’ho he passat d’allò més bé, i a més he anat absorvint aquesta vitamina D del sol que diuen que es tan important per a les dones de la meva edat …

Pors exagerades?

Tot just fa una setmana vaig viure una experiència rural de por, d’aquestes que jo exagero, o no…

A casa tenim 4 gossos, tres mascles i una femella: el papa, la mama, el fill i un tiet.

El portal era obert. Jo sempre demano que estigui tancat, precisament per evitar allò que va acabar passant. Estàvem a dins de casa amb el peque i varem sentir molts crits de gossos. Això no és cap cosa estranya, perquè cada cop que pel camí de casa passen persones, cotxes, bicicletes, altres animals, etc., ells criden, evidentment.

Els gossos estaven lligats, excepte el més jovenet, en Locky.

Davant la insistència dels lladrucs, vaig acabar sortint a veure què passava. Vaig veure, ja a dins, una parella amb dos gossos. Dos gossos gegants. Un anava lligat i se’l veia molt tranquil. L’altre, deslligat, s’anava apropant, i va anar cap a en Locky a ensumar-lo.

Jo ja vaig començar a patir. La noia em va dir que no patís, que aquest gos no era seu, però que s’havia afegit a ells i algú del poble els havia dit que era molt manyac.

Doncs no havia acabat d’explicar-me això, que en Locky i aquest gos marró ja estaven enganxats. El gos marró era el doble de gran que en Locky, o més.

Em vaig espantar moltíssim. Vaig començar a cridar. Cridar a en Locky. Cridar a en Marcel, que des d’on era no em podia sentir. La noia, amablement, em va dir que no cridés. Vaig pensar que potser així atabalava encara més als gossos, però no ho podia evitar. Estava espantadíssima.

Els gossos no entren mai dins de la casa. Però vaig intentar arrossegar en Locky cap a dins. Em va estranyar que no volia de cap de les maneres. Per a ell, l’amenaça encara era allà.

Mentre jo intentava que en Locky entrés, la noia va aprofitar per lligar a una corretja el gos marró que no era seu i varen anar sortint.

Mentre l’hereu de casa intentava retenir en Locky a la porta de casa, jo vaig aprofitar per tancar el portal.

La parella es va disculpar. De fet, ells no en tenien cap culpa. El gos no era seu. Tot i que també està bé que assumissin la responsabilitat d’haver deixat que un gos, que en realitat no coneixien, els acompanyés. Cal vigilar. Mai saps què pot passar.

Quan vaig entrar, se’m varen escapar unes llàgrimes. M’havia espantat molt. Havia patit pel nostre gos. En Locky estava bé, una petita ferida superficial que es va curar sola, i res més.

Ara sé que no sóc tan exagerada i que la meva por a què entri algun animal i es crei algun conflicte si deixem el portal obert és justificada…

Els infants se senten més lliures a la natura?

Ahir varen venir un nen i una nena a passar el dia i, juntament amb el petit de casa, no varen poder ser més feliços ni fer-nos més feliços a nosaltres. Només arribar va ser un no parar fins que el sol va començar a baixar i la foscor s’apropava.

Varem anar a passejar al bosc amb els gossos, i ells corrien, passaven pels llocs més complicats i feréstecs, jugaven a la cabana i pujaven als arbres. Un cop a casa, saltaven dalt de les bales de civada i les feien servir per baixar com un tobogan o directament saltaven des de dalt, collien capgrossos de la bassa i els traspassaven a una altre bassal que havien format ells mateixos, caçaven cargols i els donaven de menjar, interactuaven amb gossos i gats, i evidentment també varen trobar el temps per recórrer mil racons o per jugar una mica a futbol. No es varen aturar quasi ni per dinar i tot eren cares alegres i diversió absoluta!

Joc lliure i creatiu! Fotos by @olga_vallejo

I així ho vivim cada cop que venen nens i nenes, siguin com siguin, ja que igual que en el món dels adults, la diversitat domina i n’hi ha de tots els caràcters i amb tots els gustos i totes les temors possibles. Però al final, tots vencen les pors, i tots es posen reptes a ells mateixos enmig d’aquest ambient natural que els motiva i els inspira.

Amb això vull dir que els infants són menys infants a la ciutat? En absolut! Però la creativitat, la capacitat d’improvisar, la imaginació, la valentia, la iniciativa o el moviment físic que mostren quan venen al camp no el veig amb la mateixa magnitud en altres espais. Fins i tot FAROS Sant Joan de Déu, la plataforma digital de promoció de la salut i el benestar infantil de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, parla àmpliament en un dels seus articles dels beneficis que el bosc aporta als més petits de casa.

Tots ho hauríem de tenir molt en compte, tant els que vivim al camp, com els que teniu negocis rurals, com totes aquelles famílies que viviu a ciutat! Quin millor lloc que la natura per fer salut i viure la llibertat del joc?

Aprenent a aprendre de nou

Des de ben petita que els meus pares em portaven a la muntanya a caminar o al camp a passar el diumenge. D’adolescent vaig formar part d’un grup d’esplai, en el qual fèiem tasques de millora en entorns naturals, com netejar i assenyalar camins o desbrossar els voltants d’ermites abandonades. A més, cada estiu solíem fer una gran ruta per boniques muntanyes del Pirineu. I en els meus primers anys de joventut vaig continuar, però ja com a monitora.

I això per què us ho explico? Doncs perquè tot i amb aquests antecedents, als 45 anys no em sé orientar pels camins, quan camino sola ho faig amb por a causa de la gran quantitat de sorolls del bosc que desconec, i fins que el petit de casa no m’ho va començar a mostrar, no diferenciava un roure d’una alzina, una planta de romaní d’una de farigola, una petjada de porc senglar d’una de vaca, i així un llarg etc.

Ara, quan caminem junts pel bosc, ell m’ensenya tot això i més. Amb ell aprenc ocells, aprenc plantes, aprenc camins, aprenc sons, aprenc senyals de tot tipus. Estic aprenent el món rural al mateix ritme que ell. Bé, això no és cert, perquè ell em porta molt avantatge! Molt! Té més capacitat de concentració, més capacitat d’assimilació, més capacitat d’observació, més capacitat de retenció i de memòria. La meva mare té raó. Segons ens anem fent grans, anem perdent cada cop més capacitat de concentració i de memòria, però gràcies als més petits de cada casa continuem aprenent. I també tornem a aprendre, que no és el mateix.

Ara ja ni tan sols sóc jo qui explica els contes abans de dormir. És ell que m’explica les característiques de molts animals que, ens quedin a prop o lluny, la majoria jo les desconeixia fins a dia d’avui.

I seguim sumant! I seguim aprenent! I seguim!

Noves normalitats

Aquests dies he pres consciència per primera vegada de totes les virtuts de viure al món rural. Entre els milions de persones confinades per tot el món, aquells que vivim al camp està clar que hem estat els més afortunats. Evidentment, l’estat anímic ens pesa com a tothom. Patim pels nostres pares, pels nostres familiars, pels nostres amics. Trobem a faltar la nostra gent. Però, tot i que el petit enyora l’escola i els seus amics, té tant espai  com vol per córrer, pot jugar a pilota, anar en bicicleta, entretenir-se amb els gossos, fer de jardiner, cuidar un hort, passejar pel bosc al voltant de casa, muntar una cabana, saltar a les basses, collir flors i un llarg etcètera. I nosaltres podem caminar a l’aire lliure, fer gimnàs a l’exterior, prendre el sol, jugar amb el petit i els gossos, fer de jardiners i un altre llarg etcètera. I no ens enganyem, tot plegat ens ha ajudat molt a passar aquest confinament d’una manera menys traumàtica que aquelles persones que viuen en pisos sense balcó i amb nens petits a dins. Hi penso sovint.

20200430_144526

Però hi ha un altre motiu pel qual em sento encara més afortunada i és que a la quarta setmana de confinament, per fi, em vaig començar a relaxar. Vaig ser conscient que porto quatre anys massa estressada, massa tensa, massa, massa! Més de tres anys quasi sense dormir. Tres anys fent quilómetres cada dia a la carretera, mig marejada d’esgotament, per anar a la feina amb uns horaris difícils de gestionar per a mi. Tres anys treballant en un espai petit juntament amb altres tres persones, sense llum natural ni ventilació. Tres anys havent de fer les gestions i les compres durant el curt descans per esmorzar o corrent molt a la sortida. Tres anys arribant massa tard a casa, esgotada i sense l’energia que em reclama un petit trapella massa actiu! Aquests dies, per fi, he pogut seguir un altre ritme. És veritat que teletreballar, amb el nen a casa durant les 24 hores, les emocions de tots a flor de pell, i el milió de coses que voldria aprofitar per posar al dia, també estressa d’una altra manera. Però no haver de córrer per acabar arribant tard igualment als llocs, és meravellós. No haver-me de posar molt nerviosa massa sovint per trobar un tractor, un camió o un cotxe d’autoescola que sé que em farà perdre aquells deu minuts que no em puc permetre, és meravellós. Tenir temps per jugar amb el petit de casa sense presses i sense estar pensant el milió de coses que em queden pendents, és meravellós. Poder seure al banc del pati i badar, sense fer absolutament res més que acaronar els gossos o el gat, veure jugar el trapella, escoltar els ocells o observar les roses que ballen amb el vent, és meravellós.

Desconec com serà la “nova normalitat” de què tothom parla, però si hi pogués aplicar alguns aspectes de l’etapa del confinament, n’estaria molt agraïda! 

Una gossa supervivent i un hereu d’en Dafi

L’he viscut en primera persona i encara em costa de creure la seva història! Però no és ficció, és una història ben real!

Durant les darreres festes nadalenques varem descobrir una gossa pels voltants de casa que abans devia haver patit molt, perquè es mostrava terriblement esquerpa amb les persones i amb els altres gossos.

Des de la finestra veiem una taca negra i blanca que es movia entre les vaques amb una confiança impressionant. Li posàvem menjar prop del lloc on ens semblava que es devia amagar. Varem intentar guanyar-nos la seva confiança. I res. Quan ens veia, sentia o olorava, fugia com un llamp. Era increïble!

Va passar una gran pedregada el set de gener. Una nevada a principis de març. Molts dies de pluja. I cada cop que pensàvem que no la tornaríem a veure mai més, apareixia passejant-se pels camps entre les vaques. Quina supervivent!

Més tard, l’M va descobrir sacs de pinso rebentats. Dubtàvem entre si era cosa d’en Gipsy o de la gossa. Al final una gravació va aconseguir confirmar la sospita.

I així han anat passant els mesos.

Va morir en Dafi, el més fidel i manyac dels gossos. I mestre d’en Gipsy, que ara es quedava sol. Feia pena. Buscàvem un company de jocs per ell. L’M deia que era una llàstima que aquesta gossa no agafés prou confiança per sentir-se aquí com a casa.

I de cop, un dia estant a la feina vaig rebre la foto d’un cadell. Era nostre, deia el missatge que l’acompanyava. L’M no me n’havia dit res fins aquell moment! D’on havia sortit? Què bonic que era!

I …. si!!!! La gossa ja en la màxima expressió de la seva valentia i capacitat de supervivència havia cadellat 4 o 5 gossets preciosos. L’M ja ho sabia i en feia el seguiment. Un d’ells es va quedar atrapat entre unes bales a casa i el va rescatar. I el millor de tot és que un cop visitat per un veterinari, ara sabem que pel tipus d’encreuament que manifesta podria ser fill d’en Dafi! Una idea molt romàntica que m’encanta i que podria ser ben real!!!

IMG-20180710-WA0014

En un parell d’ocasions, el petit va anar a visitar els seus germanets i la seva mare al bosc i no sabíem si tornaria. Però en les dues ocasions va tornar tot sol. I ara ens agradaria pensar que ja forma part de casa i de tots nosaltres…

Com seguirà aquesta història?

I l’aprenentatge continua…

Porto 17 mesos aprenent de mare…

Però la falta de temps no m’ha permès aprendre de mare rural.

El món rural que m’envolta continua sent l’espai on dormo, on faig alguns àpats, on cuido el meu fill. Em ve al cap el concepte de ciutat dormitori. Per a mi ara mateix el lloc on visc és el meu mas dormitori. Però no el visc ni l’aprenc com ho hauria de fer.

Tot i això, dia a dia i de manera inconscient sí que faig petits avenços.

Fa un parell de dies l’M em va demanar que comprovés si una vaca que estava a punt havia vedellat mentre ell era a Banyoles enllestint una gestió. En un primer moment em vaig sentir perduda. Vaig mirar. Vaig buscar. No vaig veure res estrany. Se m’escapava alguna cosa? Vaig veure una vaca una mica més allunyada de la resta. Vaig pensar que devia ser ella, però no vaig saber si ja havia parit. Em vaig sentir una mica inútil…

Poc després vaig tornar a sortir per fer una passejada amb el petit de casa. No hi ha res que li agradi més en aquest món que córrer pels camps voltat de gossos, gats i vaques. Vaig tornar a observar. Seria capaç d’adonar-me d’algun moviment? De cop un dels gossos, en Dafy, va sortir volant i va travessar tot el camp pel mig de les vaques. Em va sorprendre. Però ràpidament em va venir una idea al cap. Placenta. A estones sembla que no escolti les històries sobre el món rural que m’explica l’M. Jo, que tothom diu que sóc tant de ciutat, sembla que no mostri prou interès en el món rural que ara també forma part del meu món. Però alguna cosa sí que vaig aprenent. L’M havia comentat en alguna ocasió que els gossos s’alimenten de les despulles quan neix un vedell. Sí, ja ho sé, a mi també em fa una mica d’angúnia, però és natural com la vida mateixa. Devia ser això? Era el senyal d’un vedell acabat de néixer? Vaig fixar més la vista i el vaig veure!!! Allà estès a terra i la mare apropant-se per netejar-lo. No es movia. Sabia que això era un mal indicador. Vaig seguir observant. Va moure una orella. Era viu! Després va moure el cap! Visca! Però no s’aixecava. Jo patia. El nen ara ja es mostrava impacient perquè durant tota aquesta estona l’havia tingut en braços i ell no entenia perquè caram no ens movíem gens ni mica. Jo estava tensa, sentint tot el pes de la responsabilitat al meu cos. No depenia de mi que el vedell tirés endavant o no, però vaig trucar l’M per informar-lo. Em va tranquil·litzar. Llavors em vaig despistar amb l’arribada d’una visita, però pocs minuts més tard varem tornar a la vigilància i … sorpresa! El vedell estava dret i buscava les mamelles de la seva mare! Per cert, va ser una sort que nasqués mascle. En els darrers anys totes les femelles que ha parit aquesta vaca han mort poc després del part, mentre que tots els mascles han sobreviscut (suposem que per algun motiu genètic ben particular i que desconeixem totalment).

El cas és que aquest moment tan especial el vaig sentir com un triomf personal! Com si el mèrit hagués estat meu! :O

vedell pluja

I avui, sota la pluja, n’ha nascut un altre! Jo no era a prop, però sempre fa molta il·lusió!!!

Benvinguts a aquest món ben boig!

És només una qüestió de mala sort o també de responsabilitat?

No escric el post gaire animada. El dia de la revetlla de Sant Joan no va començar bé, tot i que va acabar molt millor voltats de bona gent, de bons amics. Però al matí havíem trobat el burro mort.

Des de que va néixer l’O, penso molt en el tema de la supervivència i la selecció natural. Estimo amb bogeria el meu fill i sé que ara el miro amb uns ulls d’amor infinit. Però era així també al principi? Quan el vaig veure per primera vegada vaig experimentar un sentiment de responsabilitat molt gran. Havia d’aconseguir que aquell ésser tan petit tirés endavant a la vida i depenia totalment de mi i del seu pare. Això ja és una forma d’amor? Potser sí, però no és el mateix que sento ara.

L’M sovint també m’explica quina vaca estima molt els seus vedells i quina no tant, i ho valora segons el seu grau d’implicació a l’hora de donar-los de mamar, de protegir-los o de mantenir-se al seu costat. Però jo ara penso que més que estimar, possiblement experimenten aquest mateix gran repte d’aconseguir fer sobreviure a aquell ésser que un mateix ha creat. Sí, segurament ja és una manera d’estimar. Després els vedells creixen i quan són separats de les seves mares per entrar a la nau, les vaques criden nervioses un parell o tres de dies, els busquen, però tot seguit se n’obliden, continuen fent la seva i es tornen a reproduir, i així anar fent. En el nostre cas és diferent. L’amor creix a cada dia que passa. Quan el nostre fill ens somriu per primera vegada, quan  ens busca, quan ens crida, quan gateja en la nostra direcció, quan juga i riu amb nosaltres,… morim d’amor! No, ja no és només l’amor que comporta aquest sentiment de responsabilitat per facilitar que creixi sa i estalvi, sinó que és un amor intens com mai havies sentit i impossible de mesurar.

I el lligam de tot plegat amb el burro? Us semblarà una manera de relacionar-ho una mica curiosa, però he pensat molt en aquesta responsabilitat d’ajudar un ésser a sobreviure, i em pregunto: vàrem fallar nosaltres? Ho varem fer prou bé? L’objectiu era construir un tancat ampli on el burro pogués córrer, però tenir cura del nostre petit ens ocupa quasi tot el temps tant a l’M com a mi. La construcció del tancat s’anava posposant perquè sempre hi havia altres prioritats. I a estones el burro havia d’estar lligat. En una d’aquestes, la corda se li va enredar a la cama i li va fer una ferida. Quan l’M ho va veure, va semblar que no havia de ser greu. Però s’hi varen enganxar les mosques i amb la calor es va infectar ràpidament. Quan va venir el veterinari li va injectar un antibiòtic però,… ja va ser tard. L’endemà el burro Rico havia mort.

El burro Rico m’havia fet enfadar moltes vegades, perquè era això: molt burro! I es ficava al mig quan volia passar amb el petit en braços, o venia a ensumar amb la boca ben oberta i m’espantava, o corria i saltava al nostre voltant sense ser conscient de la seva força i del fet que ens podia arribar a tombar, i ja no us dic quan defecava sempre en el mateix indret o quan rossegava els retrovisors dels cotxes. Però també era molt simpàtic amb tothom, grans i petits, que li donaven menjar, l’acariciaven o s’hi feien fotos, i ell sempre s’hi oferia ben agraït pel cas que li feien.

I ara no puc evitar preguntar-me si la supervivència d’un ésser viu depèn també de la sort o només de no fallar en les nostres responsabilitats. Que un nadó, que un vedell o que un burro sobrevisquin i tirin endavant també depèn de la sort? Els accidents són fortuïts o passen per negligència? La mort prematura del burro Rico va ser accidental o era evitable? Sí, jo d’alguna manera me’n sento responsable i culpable. Potser si l’M no hagués de passar tantes hores amb el petit mentre jo treballo, potser si no li hagués demanat tants detalls per arranjar a la casa o tantes gestions per fer quan jo sento que no tinc temps, potser,… potser llavors hagués pogut tenir el tancat acabat i potser en Rico encara estaria amb nosaltres fent feliços a tots els visitants de casa! O potser no.

L’M m’explica alguns dels accidents que han patit animals seus en el passat i que demostren clarament la teoria que sovint la mala sort hi té molt a dir o que hi ha situacions inevitables. Aquesta va ser una d’elles? No ho tindré mai del tot clar. Però sense dubte, els de casa no oblidarem mai el burro Rico!!!

El món rural entra a dins de casa

S.O.S!!! La gent que creu que és cert allò de «voler és poder» o de «hi ha temps per tot, només és qüestió d’organitzar-se» que m’expliqui el secret!

He anat de bòlit, motiu pel qual no he escrit en el blog des de fa tres mesos, però aquesta no és la qüestió. La qüestió és que per aquesta manca de temps encara no m’he pogut permetre anar avançant en les meves coneixences rurals per després compartir-les amb vosaltres.

Però no patiu. Jo potser no puc anar a perseguir les experiències rurals que voldria protagonitzar, però algunes arriben a mi sense ser buscades i encara menys desitjades.

A casa. A dins de casa he conviscut amb algun ratolí. I amb alguns altres animalots.

El dia que vaig anar a casa de la Ri a sopar i la seva filla de nou anys em va presentar la seva hàmster com l’animal de companyia més encantador del món, em vaig adonar que era ben igual que aquells que havia vist a casa, però a mi no em semblaven ni tan macos ni tan encantadors.

Recordaré sempre el dia que amb el meu petit de poquíssims mesos als braços, vaig veure pel menjador un d’aquests ratolinets. Em va quedar cara de pansa! Mai hagués imaginat que en una casa on jo visqués tindria aquesta visió.

Al principi l’M no em va prendre gaire seriosament, però llavors varen arribar les caques dels ratolinets encantadors al rebost de casa, les trampes, el repassar tots els aliments susceptibles de ser conquerits per ells i llençar-ne alguns, la imatge d’algun que havia caigut al parany quan baixava a esmorzar ben adormida… Quin mal inici de jornada! Quin fàstic que em feia! I que em perdonin tots els defensors d’aquesta espècie! L’M va anar investigant i reforçant la solidesa de tots aquells punts de la planta baixa susceptibles del seu pas, però és que es colaven per tot arreu! Quina flexibilitat! Quina força! Quina astúcia!

ratondecampo

O tampoc he oblidat aquell altre dia que tenia uns quants granets que em picaven moltíssim. Podia ser una mica d’al·lèrgia vés a saber a què, em deia l’M. Però la picor era insuportable i els granets es multiplicaven. Em vaig aixecar al lavabo en plena nit buscant alguna crema que m’alleugerís. Em vaig treure el pantaló del pijama i… allà!!!! Una cosa que saltava!!! Vaig intentar atrapar-la i cada cop saltava cap a una altra banda! No la podia caçar!, fins que vaig aconseguir mantenir-la uns segons a sota d’un tros de paper de vàter que havia agafat. Vaig cridar l’M amb força amb risc de despertar al petit, però en aquell moment sentia que estàvem en perill i era prioritari. L’M la va matar i m’ho va confirmar. Era una puça!!! Una puça que em va picar. Unes picades que em varen fer reacció i que se’m varen escampar per les dues cames, cuixes i part dels malucs!!! Quina picor!!!

Més tard, vaig saber que la puça es devia haver enganxat a algú per les rodalies de casa i que la devia portar cap a l’interior sense adonar-se’n. Vaig saber també que els ratolins de bosc es varen apropar a casa atrets per l’escalfor que desprenia el col·lector de la calefacció muntat de feia ben poc.

I per sort, els dos “problemes” varen quedar resolts en pocs dies…

Això sí, continuo lluitant contra mosquits, aranyetes i algun escarabat. I sé que tinc a prop altres animals d’espècies similars amb qui no em vull haver d’enfrontar.

“Què afortunada que ets” em diuen. “Vius en un lloc idíl·lic” comenten d’altres.

I jo estic confosa. Ja no sé què pensar… 0b8bf599defde741aa9228ace6203092