Etiqueta: #amor

Us volia parlar de com l’M va salvar la vida d’un vedell enguixant-li les potes del davant a l’estil casolà, o com una inspecció podria ensorrar una explotació ramadera sencera, injustament i sense motiu, i no em refereixo al recent virus entre els ànecs d’algunes explotacions gironines (tot i que em solidaritzo amb ells perquè una desgràcia com aquesta pot llençar a les escombraries la feina de tota una vida). El cas és que em venia de gust parlar-vos d’algun tema més rural, ja que últimament m’estic centrant massa en la maternitat. És lògic, perquè la maternitat s’endu tot el meu temps, la meva energia i els meus pensaments. Poques neurones em queden lliures per altres qüestions. Les justes per complir a la feina i poca cosa més.

Però és que dissabte passat vaig gaudir d’unes hores molt relaxades amb la meva petita família de tres. Un temps de qualitat -com reclama el meu fill i que jo també reclamo-, tal i com escriu l’Olga Vallejo en el reportatge que va fer per l’Ara Criatures. Dissabte al matí varem anar al Clot d’Espolla, un fenomen interessantíssim pel qual després de pluges intenses l’excés d’aigua de l’Estany de Banyoles es trasllada per corrents subterrànies fins a formar aquest estany, on a més vaig poder descobrir un crustaci que mai hagués imaginat que existís, el triops. Tot seguit, un dinar de pícnic allà mateix, manteta a l’herba i un parell d’entrepans. I finalment, comprovar també si a conseqüència del mateix prodigi encara es veia aigua al Salt de Martís, però no, tot i que l’Estany d’Espolla encara es mantenia, al Salt de Martís ja no hi saltava l’aigua, però continuava mostrant-se com un espai ben especial.

Sí, jo tenia el fil argumental molt clar. I ara sembla que barregi molts temes. Però en realitat no és així. Em permeteu que avui m’allargui una mica? És veritat que us volia parlar d’algun tema rural, però l’excursioneta de dissabte em va fer gaudir de la primera estona de relax en molts mesos i em va fer pensar altre cop en què significa la maternitat. Va ser una estona de qualitat que em va conduir a pensar en els comentaris de la periodista Samanta Villar que tanta i tanta polseguera han aixecat. No, tranquils, no vull ni criticar ni justificar les seves paraules. Però, tenir fills representa perdre qualitat de vida? Doncs a partir de cert moment suposo que no, i per aquest motiu tantes mares i tants pares l’han criticat. Però i durant els primers mesos? Doncs, sí! Si us plau, no siguem hipòcrites. Segur que hi ha mares i pares tot terreny que des del primer moment ho tenen tot controlat. I no sabeu fins a quin punt els admiro. Però segur també que en la majoria de casos no és així. Ara ho sé. O ho sospito. O ho imagino.

No sé a què es referia la famosa Samanta. Desconec si només feia aquestes declaracions per la renúncia que suposa deixar de viatjar com ho feies abans, deixar d’anar al teatre o al cinema o a concerts habitualment, o a sopar fora sempre que et feia mandra cuinar. Si és referia a aquest tipus de qualitat de vida, doncs no, no estaria d’acord amb ella. Però en un altre sentit jo també penso que tenint un fill es perd qualitat de vida, com a mínim durant els primers mesos. I abans que em tireu a mi de la mateixa manera la cavalleria per sobre, deixeu-me que m’expliqui.

Durant els primers mesos mai estàs relaxada, i no parlem de tenir ni que sigui cinc minuts per tu. Les mames m’entendreu si dic que una dutxa d’aigua calenta que et ve molt de gust es converteix en un coitus interruptus quan de cop sents plorar el teu fill encara que el tinguis just davant a l’hamaqueta, i saltes, literalment saltes cap a fora de la dutxa, tota xopa i encara amb sabó. O quan un dinar en un restaurant pot ser més o menys portable si et combines amb el seu pare per anar carregant el petit a la falda, mentre l’altra intenta menjar a un ritme de meteorit un plat que prometia molt, i que al final, ni t’has adonat de quin gust tenia. O en el cas que et passi com a nosaltres, que has d’agafar el cotxe per anar a qualsevol lloc, una agradable trobada de cap de setmana es pot convertir en un malson si durant tot el trajecte el teu fill plora com si l’estiguessin matant. Jo he arribat a plorar amb ell en aquests moments d’impotència en què vols però no pots consolar-lo. Com li expliques a un nadó de dos mesos que no el pots agafar dins un cotxe en marxa per la seva pròpia seguretat? Jo no en vaig saber mai. I podria posar mil exemples. I vosaltres també. Jo m’he esforçat per gaudir de cada un d’aquests moments, però sempre he tingut aquell punt de neguit, aquell punt d’estrès, aquell “ai, si us plau, que no plori!”, o aquell altre “si us plau,  per què no s’adorm? Així podríem dinar tranquils i tenir una conversa d’adults amb els nostres amics!”. Sempre havia d’estar alerta. Mai podia estar 100% relaxada. Com a mínim jo. Potser aquells que heu tingut nadons que dormien tot el dia i a tot arreu, sí, però sou una minoria oi? O potser no.

Per tant, i en aquest sentit, sí perds qualitat de vida. Jo he arribat a llegir cinc minuts amb el meu fill intentant trencar les pàgines del llibre i no, us asseguro que així no és gaudeix de la lectura. De fet, no us enganyo si us confesso que ara mateix estic escrivint amb un sol dit, amb el nen enganxat al pit a estones o aixecant el cap alhora que em somriu esperant que li digui coses. I tot i que és adorable, us asseguro que no, que aquesta no és una bona manera d’escriure al blog… 😉

És per tot plegat que va ser tan important aquesta sensació de calma de dissabte passat. Perquè potser és l’inici d’una nova etapa. Potser a partir d’ara tot començarà a ser més fàcil. El meu fill ja té sis mesos i mig. El conec i l’entenc més. Sé que tinc més recursos. O no ho sé. Però durant la sortida de dissabte vaig sentir-me relaxada de veritat per primera vegada en molt de temps. I possiblement una mica més endavant, també criticaré molt a totes les Samantes del món perquè hauré oblidat que durant els primers mesos d’un nadó SÍ que es perd qualitat de vida…

I es guanya més amor!