Valorem el lloc on vivim?

Divendres varem anar a Barcelona. La primera vegada de l’O.

Hi vaig viure durant 12 anys (4 a Bellaterra i 8 a la capital). 12 anys intensos. Amb moltes vivències i anècdotes. Un ritme frenètic. Vivia com si se m’acabés el temps. Ho volia fer tot i ja. Recordo tenir el convenciment que allò no seria per sempre, que algun dia acabaria, que no viuria allà eternament i que ho havia d’aprofitar. I no em vaig equivocar. A causa d’aquest mateix estrès (que durant molts anys va ser positiu) vaig acabar malalta i això em va fer tornar a viure a Girona.

images

Necessitava calma i no vaig enyorar Barcelona. Trobava a faltar els amics, però no la ciutat. Mentre feia vida a Barcelona, tots els caps de setmana tornava a Girona. Llavors vaig passar a fer-ho al revés. Vivia tranquil.la entre setmana a Girona i alguns caps de setmana anava a Barcelona a gaudir de més varietat d’oci i més diversitat de gent. L’alternativa funcionava bé. I no trobava a faltar viure a Barcelona. Fins divendres passat…

Ara visc al camp. Un paisatge idíl.lic. Un entorn saludable. Una vida tranquil.la però gens avorrida. Però vàrem anar a Barcelona i voltant pels carrers, per primera vegada, la vaig enyorar.

Crec que la majoria no valorem prou totes les coses positives que ens ofereix el lloc on vivim fins que hi deixem de viure. Fins que no el valorem amb una certa distància i perspectiva.

Barcelona em va oferir molt de bo. Moltíssim. Fins ara no he estat prou conscient de fins a quin punt. Ara. Quan tot just estic aprenent a viure en un món totalment rural. I mentre dura l’adaptació, em queixo d’haver d’agafar el cotxe fins i tot per anar a comprar el pa, o em queixo perquè durant l’hivern a quarts de sis de la tarda a fora ja és negra nit i haig de quedar-me tancada i barrada a casa. I ja no us parlo de la ben poca diversitat de gent o varietat d’oci cultural (de natural, en canvi, no en falta!). Però si demà passat hagués de marxar a viure a alguna altra banda, segur que trobaria a faltar les mil i una bondats d’aquest lloc privilegiat.

Així que a banda d’aprendre a adaptar-me, un nou propòsit per l’any que recentment ha començat és aprendre a valorar amb consciència tots els beneficis que la vida rural m’ofereix!!!

Desmuntant mites

Dimarts em vaig estressar:

Ens aixequem a les set del matí per preparar-nos. Abans l’M i jo podíem estar a punt per sortir en mitja horeta. Ara amb el petit es converteix en hora i mitja. Aconseguim sortir puntuals i a les nou som a l’oficina d’Hisenda a Girona. Però sense cita prèvia no atenen l’M i li donen un paperet on indica que torni a les 10:25. Mentrestant, l’O i jo esperant en un pàrquing de pel·lícula de por. L’M puja al cotxe i ens acompanya a Banyoles, on jo tinc gimnàs postpart a les 10. O això em pensava jo. Arribem un quart d’hora abans, l’M entra amb el petit al bar a buscar-me un entrepà i jo pujo a l’aula per preguntar si ens podem esperar allà fins a l’inici de la classe. Em trobo un grup d’embarassades fent els seus exercicis. Sembla ser que els dimarts la nostra sessió comença a les 10:45. No porto ni cotxet ni fulard per passejar el nen mentre esperem 1 hora. Tornem a pujar al cotxe i decidim acompanyar l’M a Girona, per tornar més tard a Banyoles. Un altre cop al pàrquing de la por dins el cotxe donant el pit. Però aquesta vegada l’M s’hi està tres quarts d’hora, tot i tenir cita. Tornem a Banyoles quan deu quedar ben poquet per acabar la classe i jo ja sense ànims per a realitzar-la. L’O i jo quasi no hem baixat del cotxe en tot el matí. Anem a buscar pinso pels vedells. L’O i jo seguim dins el cotxe mentre noto que un polsim em salta a l’esquena cada cop que carreguen un sac al darrere del Terrano. Finalment, tots tres, esgotats, tornem cap a casa i ja és l’hora de dinar. L’M encara ha de fer tota la feina de les vaques i els vedells. L’O i jo encara hem de començar el dia.

I això que jo sempre havia sentit que a pagès es vivia a un altre ritme. Un ritme més tranquil. Més relaxat.

I ara penso que el relax no es troba en el fet de viure a pagès. El relax actualment es troba si es gaudeix de pagès durant alguna escapada de cap de setmana o durant les vacances. Però en cap cas el ritme és tranquil si hi fas una vida diària, diguem-ne, «normal».

Quan venen de visita amics i família comenten «Què tranquils que viviu aquí. Quina enveja!». I és que no saben el fart de córrer que ens fem contínuament. No saben que no atrapem el temps. Però si fins i tot els gossos troben a faltar anar a passeig amb nosaltres. Ara mateix volten més els gossos de ciutat que ells, glups!

Quan vaig venir a viure al mas, marxava a treballar molt d’hora al matí i arribava a dinar a les quatre. Quan acabava de recollir la taula, ja poca tarda em quedava si volia anar a dormir d’hora (sóc dormilega de mena i porto molt malament això de matinar!). Potser tenia temps de remenar una miqueta l’ordinador, fer un passeig no gaire llarg i poca cosa més. Si havia de fer alguna gestió a Girona, dinava a casa dels pares, feia el que calgués i ja arribava de vespre a punt per sopar i anar a dormir.

I per l’M no és gaire millor. A banda de la feina diària amb les vaques i els vedells, també ha d’anar al poble a fer totes les gestions necessàries: Tramitar les altes i les baixes o altres documents amb el DARP, tramitar paperassa amb Hisenda, la Seguretat Social, l’assessoria, els bancs, o bé comprar pinso pels vedells, comprar llavors pels camps, portar a reparar les eines que s’espatllen o comprar-ne de noves, i un llarg etcètera que l’obliguen a fer mil viatges ja que, a més, també ha de realitzar totes les compres i gestions de casa: Aliments (i mengem molt!), neteja i manteniment, o reparacions de cotxes, metges,… És un no parar!

I ara que estic de baixa per maternitat, doncs encara anem més de bòlit. Registres i metges del petit. Més compres. Més necessitats. Si l’M fa gestions i compres fora de casa, jo cuido el nen. Quan ell arriba s’encarrega del petit i jo aprofito per fer coses tan bàsiques com dutxar-me, recollir quatre coses de casa o fer una migdiada. Llavors tornem a canviar i ell s’encarrega de vaques i vedells i jo de l’O. Ell fa el dinar i jo dono el pit. Ell fa una rentadora i jo dono el pit. El dia que som afortunats podem arribar a gaudir d’un passeig curtet tots tres. Si ja quasi no tenim temps ni per parlar!!!

No us sona tot plegat? No se us fa més o menys familiar? Doncs ara digueu-me: Encara penseu que viure a pagès és més relaxat i tranquil?

Potser aquesta idea bucòlica era una realitat a l’època dels nostres avis, però el ritme de la societat actual ja no ho permet ni a la ciutat ni al camp.

Això sí, l’entorn continua sent idíl·lic i sempre que tenim un moment intentem gaudir-ne al màxim!!!!

Descobrint un món petit

Ja va quedar clar que no estem per gaires aventures,… però de tant en tant intentem anar a descobrir món, com a mínim el món proper a casa. Jo tampoc conec encara la zona, així que s’estrena el petit i m’estreno jo.

Un dels darrers diumenges vàrem anar a l’ermita de Sant Pere de Juïgues i m’arriscaria a dir que pocs de vosaltres la coneixeu. Catalunya és rica en petits racons interessants, bonics, especials i alguns de ben desconeguts. Aquest podria ser-ne un. L’ermita de Sant Pere de Juïgues està situada en el primer assentament jueu de les comarques gironines, així que poca broma! I si us animeu, la teniu ben a prop!

20160918_152723

Segons va escriure mossèn Joan Marquès en un llibre anomenat “Vilademuls. Un municipi amb personalitat pròpia”, en aquest assentament hi podien habitar unes 25 famílies que varen ser traslladades a Girona pel comte Dela, segurament amb la intenció de revitalitzar l’activitat artesana i comercial de la ciutat. El comte va adquirir la finca, que més tard va passar a mans del monestir de Ripoll. I diuen que alguns monjos de Ripoll varen inaugurar aquesta església preromànica de Sant Pere de Juïgues.

I no va ser l’únic que vaig aprendre aquell dia! … Perquè no m’acusessin de manca d’interès, vaig preguntar per l’únic arbre que donava ombra al costat de l’ermita i em varen informar que era un lledoner. Per fer-me encara més l’interessada, vaig demanar pels seus fruits -que sembla que es diuen lledons- i per quina utilitat tenen. Em va sorprendre descobrir que a més d’aliment pels ocells serveixen també de munició per les petadores o esclafidors!!! Per una vegada que feia de bona alumna… glups!

20160918_152535-1

petadora

Destins paral·lels?

Diumenge va ser un dia molt especial.

Vaig viatjar en el temps i vaig recordar l’origen. En pocs dies farà tot just dos anys que vaig conèixer el meu company i pare del meu fill (a partir d’ara, M). En la nostra segona cita vàrem quedar davant de la cafeteria Royal de Girona per anar al cinema tot seguit. Aquell mateix dia havia nascut una vedella al mas i l’M li va posar simbòlicament aquest nom: Royal. Em va emocionar, i des del primer moment i sense conèixer encara ni mas ni vedella, la vaig sentir molt propera, molt meva…

La seva mare ja havia tingut molts parts, ja havia complert la seva feina i aquest era l’últim… Aviat van haver de separar mare i filla, i l’M va alimentar-la des de ben petita. Quan per fi la vaig conèixer, vaig descobrir que la Royal era molt bonica i que s’apropava molt tímidament però amistosament a l’M o a mi mateixa quan li oferíem menjar.

Acabava de tenir el meu primer contacte amb el món de la ramaderia i ja em vaig rebel·lar. Vaig demanar a l’M que la Royal no tingués el mateix destí que la resta de vedells. La volia salvar i ho vaig aconseguir! La va guardar per afegir a la resta de ramat, amb qui viure en llibertat i parir molts vedells i vedelles ben forts i sans.

Quan vàrem decidir tenir un fill, fèiem broma i comentàvem: «T’imagines que la Royal i jo tinguéssim la nostra primera criatura alhora?».

Quan faltaven pocs dies per veure la cara del nostre petit (a partir d’ara, O), l’M em va anunciar que la Royal estava prenyada!

I diumenge el pare ramader va anar a passejar amb l’O de 12 dies per ensenyar-li les vaques, però sobretot també amb la intenció de calmar-lo una mica mentre jo aprofitava per descansar uns segons, i va tornar amb la gran notícia: La Royal acabava de parir una vedella forta i ben bonica de color rogenc.

IMG-20160905-WA0012 (1)

I el millor de tot és que un cop més la vaca estava tranquil·la i saludable i la vedella ben espavilada! En el nostre cas, el petit de casa també està força espavilat i la mare… dotze dies després no està ni tan tranquil·la ni tan saludable com la Royal en el seu primer dia, però això sí, està tan feliç com ella! Molt feliç i enamorada de l’O!

Continuo esperant…

Fa pocs mesos que vaig arribar al món rural, i encara no el conec gaire, però ja em fascina el procés del part d’una vaca.Què fàcil que sembla a primera vista!

Jo continuo esperant. El naixement. El postpart. La lactància. Me n’han parlat altres mares. Me n’han parlat a les classes de prepart. He llegit algun llibre i articles… I tot i la frase “el teu fill ho compensarà tot” (i no en tinc cap dubte!), tot allò que m’expliquen no és gaire encoratjador…

Les vaques també esperen els seus petits durant nou mesos. Encara no he tingut l’oportunitat de veure cap naixement de vedell en directe. Però n’he vist nascuts de ben poques hores. En tots aquests casos, parts naturals. Sense intervenció de veterinaris ni instruments mèdics. I sempre la imatge ha estat la d’una vaca ben tranquil·la i saludable, i la d’un vedell ben espavilat que ja camina o fins i tot salta al voltant de la mare i xucla de les mamelles amb molta professionalitat.

I si nosaltres també som mamíferes, per què no pot ser tan fàcil?

Llavors és quan arriba el meu company i em contesta que no sempre és tan fàcil! Que de vegades els queda la placenta a dins i les vaques agafen infecció i febrades que les fan patir. De vegades el vedell no s’aixeca ni comença a mamar ràpidament i cal que la mare el vagi llepant per activar la seva pell i musculatura o moriria. O també podria morir si la mare agafa mastitis i el vedell beu de la seva llet infectada. De vegades és el melic del vedell que s’infecta i igualment és fatal. De vegades la vaca rebutja el seu vedell. I encara segueix explicant-me altres possibles problemes del part i del postpart d’aquests animals. Vaja, que no sempre és tan idíl·lic com sembla…

Però aquests casos, quin tant per cent poden suposar? 5 de cada 100 com a molt? La qüestió és que fins a data d’avui, jo quan les he vist que acabaven de parir, al primer cop d’ull sempre he pensat “quina sort que tenen les vaques!”

Comença l’aventura

M’agrada escriure. M’agrada la comunicació. M’agraden les xarxes socials. Per què no compartir la meva experiència personal? M’agradaria conèixer també altres noies que visquin una circumstància similar. No és una situació molt comú, però tampoc tan estranya… així que convido a altres mares primerenques als 40 i que a més s’estrenin en una nova vida al món rural a intercanviar les seves vivències, que segur que aniran de sorprenents a divertides a …

Convido també a totes aquelles persones que seguiu sent els protagonistes d’una vida urbana, com jo mateixa he estat fins fa ben poc, a continuar en contacte a través d’aquest blog i d’altres vies, segons sigueu amigues i amics, conegudes i coneguts, saludades i saludats o desconegudes i desconeguts interessats en la gent, en la comunicació, en el món en general!

Escric que comença l’aventura perquè avui estreno el blog. Però també perquè en els propers dies, tan aviat com ho decideixi la criatura, m’estrenaré com a mare. I perquè fa tan poc que em vaig estrenar en el món rural i en circumstàncies tan intenses que també sento que tot just comença ara de veritat!