A les cinc ja es fa fosc

Diuen que cal ser molt constant i tenir molta paciència per aconseguir força seguidors a un blog. Així que jo tinc clar que em llegireu quatre de la família, quatre amics i quatre coneguts. Zero constància (tot i que no per falta de ganes). Zero paciència, en general. I a més, escrit en una llengua ben bonica que injustament és massa minoritària.

Però m’encanta escriure. És agradable. És terapèutic. Potser si escrivís més, parlaria menys, i els del meu voltant ho agrairien! M’agrada tant explicar coses! Massa! La majoria no interessen a pràcticament ningú, però no hi puc fer més.

Abans, em relacionava amb molta varietat de gent. Però des de que visc al camp i sóc mare parlo amb menys persones i les atabalo més. Crec que el món rural no m’ha fet tornar més calmada i silenciosa com els camps i els boscos. Jo, de la natura, sóc més com les tempestes o els cops de vent.

Així, el món rural no m’ha canviat gens? Doncs en alguns aspectes, suposo que sí. Dissabte passat en vaig descobrir un. En horari d’hivern, a quarts de sis ja és fosc i a partir d’aquesta hora ens tanquem a casa. No hi ha res a fer enmig de la negra foscor de fora. Però fa una setmana vaig anar a veure un espectacle a Cassà i havia de passar per Girona a recollir un parell d’amigues. Vaig sortir de casa a les set. Aquí ja era negra nit. Vaig pensar que en mitja hora em plantava al centre de Girona. A l’entrada de la ciutat, ho seguia pensant. Fins que vaig arribar al centre. De cop, em va impressionar la quantitat de cotxes i quedar aturada pel trànsit a aquella hora. De cop, em va impressionar la gran quantitat de gent que veia pel carrer. De cop, em va impressionar tantes llums i tanta vida. Però si era molt tard! Ai no, que quan vaig mirar el rellotge vaig ser conscient que només eren les set trenta i que, a aquesta hora i en cap de setmana, sigui estiu o sigui hivern, a les ciutats encara hi ha moltes coses a fer! Em va impressionar!!! Potser ja m’he anat tornant rural! Segurament no imaginava que tant!

Per cert, l’espectacle és el d’un bon amic i es diu “A vore“. Com ja vaig dir per Instagram, el recomano a tothom que pugui tenir l’oportunitat de veure’l!

 

 

Llamps i trons

Avui que plou, he recordat. Avui que plou, he pensat en un altre fenomen meteorològic.

Heu parlat mai de llamps i trons? No és un tema de conversa habitual, ni tan sols a l’ascensor oi? Suposo que només deu interessar a aquells que els apassiona el tema o bé a aquells que els hem patit.

Una de les coses que he après de manera inconscient vivint al camp és que la meteorologia s’introdueix de manera intrínseca en el teu dia a dia. Mai havia mirat la predicció del temps amb tant interès i tan habitualment. De fet, haig de reconèixer que era un espai que m’avorria força i només hi dirigia la meva atenció quan s’apropava el cap de setmana i volia fer alguna cosa a l’aire lliure o quan tenia algun viatge a la vista. Com la majoria de vosaltres, suposo.

Sense haver-m’ho proposat, ara el miro cada dia amb molt d’interès. He après a interpretar millor els mapes. I poso molta atenció a les possibles pluges, tempestes, tramuntanades, llevantades, pujades i baixades de temperatures, etcètera… De fet, ara sóc jo qui informa al ramader del temps que vindrà perquè prengui les mesures que siguin necessàries en cada cas.

I el més curiós de tot és que no n’he sigut conscient fins fa poc. Fins que va caure el llamp i ens va agafar per sorpresa.

A posteriori, he llegit que la probabilitat que et caigui un llamp a sobre és d’una entre tres milions. I quina és la probabilitat de què et caigui just a casa? No ho he sabut trobar.

Sí, ens va caure un llamp a casa. Ens va destrossar una televisió, un TDT, una planxa de vapor, la caldera, el wifi i ja no recordo què més.

Em vaig plantejar mil preguntes.

Hi ha més probabilitats que caiguin llamps al camp que a la ciutat? Algú ho sap? La realitat és que des que vaig arribar al mas, les tempestes m’impressionen molt més. No sé si té una explicació racional de la qual jo encara no en soc conscient, però quan hi havia tempestes a ciutat jo no em sentia gens insegura i aquí tremolo!

A ciutat desconnectava l’antena de la televisió com m’havia ensenyat a fer el meu pare, desconnectava tots els aparells electrònics que podia i au! em posava a llegir esperant que no marxés la llum, o a dormir directament.

A la meva nova llar no existia aquest costum i jo, confiada, no vaig fer res per intentar instaurar-lo. Ara me’n penedeixo. No deixo de preguntar-me si són més perilloses les tempestes al camp que a la ciutat i en cas afirmatiu, per què?

No sé. Potser a vosaltres us interessa ben poc tot plegat. A mi, de fet, no m’interessava ni m’encuriosia gaire o gens fins que vaig arribar a viure aquí. Ja fa temps que vaig incorporar als meus hàbits diaris mirar la predicció del temps o directament observar el cel per veure-les a venir.

I ni tan sols així vaig poder salvar la casa d’un llamp malparit!

 

 

Una gossa supervivent i un hereu d’en Dafi

L’he viscut en primera persona i encara em costa de creure la seva història! Però no és ficció, és una història ben real!

Durant les darreres festes nadalenques varem descobrir una gossa pels voltants de casa que abans devia haver patit molt, perquè es mostrava terriblement esquerpa amb les persones i amb els altres gossos.

Des de la finestra veiem una taca negra i blanca que es movia entre les vaques amb una confiança impressionant. Li posàvem menjar prop del lloc on ens semblava que es devia amagar. Varem intentar guanyar-nos la seva confiança. I res. Quan ens veia, sentia o olorava, fugia com un llamp. Era increïble!

Va passar una gran pedregada el set de gener. Una nevada a principis de març. Molts dies de pluja. I cada cop que pensàvem que no la tornaríem a veure mai més, apareixia passejant-se pels camps entre les vaques. Quina supervivent!

Més tard, l’M va descobrir sacs de pinso rebentats. Dubtàvem entre si era cosa d’en Gipsy o de la gossa. Al final una gravació va aconseguir confirmar la sospita.

I així han anat passant els mesos.

Va morir en Dafi, el més fidel i manyac dels gossos. I mestre d’en Gipsy, que ara es quedava sol. Feia pena. Buscàvem un company de jocs per ell. L’M deia que era una llàstima que aquesta gossa no agafés prou confiança per sentir-se aquí com a casa.

I de cop, un dia estant a la feina vaig rebre la foto d’un cadell. Era nostre, deia el missatge que l’acompanyava. L’M no me n’havia dit res fins aquell moment! D’on havia sortit? Què bonic que era!

I …. si!!!! La gossa ja en la màxima expressió de la seva valentia i capacitat de supervivència havia cadellat 4 o 5 gossets preciosos. L’M ja ho sabia i en feia el seguiment. Un d’ells es va quedar atrapat entre unes bales a casa i el va rescatar. I el millor de tot és que un cop visitat per un veterinari, ara sabem que pel tipus d’encreuament que manifesta podria ser fill d’en Dafi! Una idea molt romàntica que m’encanta i que podria ser ben real!!!

IMG-20180710-WA0014

En un parell d’ocasions, el petit va anar a visitar els seus germanets i la seva mare al bosc i no sabíem si tornaria. Però en les dues ocasions va tornar tot sol. I ara ens agradaria pensar que ja forma part de casa i de tots nosaltres…

Com seguirà aquesta història?

La vida rural és una vida tranquil·la?

M’agrada escriure. Des de sempre. Ja de petita m’agradava fer redaccions. M’agrada. Em diverteix. Em relaxa. Em fa desconnectar. Em serveix de teràpia.

Molts escriptors professionals viuen en zones rurals on s’inspiren i es concentren, on experimenten millor la seva creativitat lluny dels sorolls i les distraccions contínues de la vida urbana.

Jo ja imaginava que si vivia al camp hauria de renunciar a tants sopars en restaurants, cafès, obres de teatre, concerts, cinema, cursos, presentacions de llibres,… Amb això no vull dir que si vius en una zona rural no puguis gaudir de tot aquest oci, però en tot cas, no ho fas tan sovint per raons pràctiques i també de distàncies.

Però creia que a canvi tindria més temps per altres aficions com escriure o llegir. Creia que la vida tranquil·la, relaxant i contemplativa del camp que jo imaginava em facilitaria més temps per realitzar aquestes activitats. Doncs no, ha estat a l’inrevés.

Dino poc i encara sopo menys en restaurants, els únics cafès al bar què faig són durant els 25 minuts d’esmorzar en horari laboral, zero teatres o concerts o cursos, i un parell de pelis per any al cinema,… però és que tampoc llegeixo ni escric més!

Vull pensar que la culpa no és del camp, sinó del meu fill. Ara no he estat encertada. Seria més correcte dir que la causa potser és el nen i no la vida rural. Això em donaria l’esperança de creure que més endavant, quan sigui més gran, viure en aquest ambient em permetrà llegir i escriure més. Però no tinc tant clar que hagi de ser així.

El cas és que ni entre setmana ni durant els caps de setmana.

He descobert que entre setmana el meu ritme comporta tant d’estrès com el de qualsevol mare de ciutat. O potser més. Perquè mentre una mare de ciutat pot recollir el seu petit a la llar d’infants i anar a fer encàrrecs camí de casa, jo primer haig de fer els encàrrecs i tot seguit recollir el nen que va a una llar ubicada ja en zona rural i a on no puc comprar res ni fer cap gestió perquè enlloc de botigues o oficines hi predominen els arbres i els ocells, que són molt bona companyia però una mica allunyats de les necessitats de la societat moderna.

I durant els caps de setmana si tenim algun compromís, doncs això, ja el tenim ben ocupat i entretingut. I si no en tenim cap i aprofitem per quedar-nos a casa, llavors en 24 hores vull passar més estones amb el meu fill i jugar molt, potser dinar tranquil·lament amb el seu pare, vull passejar amb el gos, vull fer gimnàs o anar a córrer, vull posar rentadores i tenir la casa endreçada, vull fer la migdiada mentre miro alguna comèdia romàntica tonta, vull organitzar la setmana o les fotos, i vull llegir i escriure.

Evidentment, no arribo a tot. I prioritzo sempre el meu fill i l’organització familiar o les tasques de la llar, i allò que queda sempre pel final i per al qual mai tinc temps és llegir o escriure. Apunto temes per escriure al blog. I la llista avança, cada cop és més llarga. És l’escriptura d’aquests temes allò que no avança ni un mil·límetre.

Imagino que els escriptors que s’inspiren i creen grans llibres en ambients rurals no deuen tenir una feina a ciutat, o no deuen tenir fills petits, o deuen tenir algú que fa totes les compres i gestions o totes les tasques de la casa…

Però jo no em vull rendir.

Quan em jubili, vull dedicar-me a escriure.

On acaba la feina o comença l’oci al món rural?

Fa 2 anys i mig que sóc rural.

Ja? Buf! I encara estic a l’inici del meu aprenentatge!!!

En defensa meva diré que als dos mesos d’instal·lar-me oficialment al mas em vaig quedar embarassada, i des de llavors he hagut d’aprendre a ser embarassada, a ser mama, a ser rural i a conviure en parella,… tot de cop! I encara estic a l’inici del meu aprenentatge rural, que és l’assignatura que he deixat més de banda, evidentment.

Jo estava acostumada a “fer coses els caps de setmana”. Tothom que viu a ciutat fa plans. I per tant, jo ho he continuat reclamant. Però tot just ara estic començant a entendre que en realitat no cal que em desplaci gaire per fer allò que la majoria fa en el seu temps lliure.

Sovint he sentit a pares i mares explicar que organitzen activitats perquè és de bojos intentar mantenir els petits dins de casa. I fan plans. En el nostre cas, l’O senzillament assenyala cap a la porta, i au! ja està corrent per camps i camins amb els gossos, o bé ajudant al seu pare en activitats ramaderes o de jardineria. Això sí, quan plou tenim el mateix problema que tots els pares i mares del món: distreure el nen durant hores sense sortir a l’exterior.

Dissabte no varem marxar de casa, tot i això vaig poder córrer, passejar i jugar en família i amb els gossos enmig de la natura. També varem realitzar tasques de jardineria (bé, en realitat només varen treballar els nois, jo mirava i vigilava que el petit trapella no en fes alguna de grossa). I totes aquestes no són algunes de les activitats que a la gent li agrada fer els caps de setmana? I si nosaltres les podem gaudir sense sortir de casa, quin sentit tindria anar-les a realitzar a alguna altra banda?

20180407_115015
Corro a només vuit minuts de casa i aquestes són part de les meves vistes
20180330_121712
Fer gimnàs a casa i alhora enmig de la natura

Tot és així de fàcil i idíl·lic? No ho sé. En realitat ets a casa. Veus la roba que cal rentar o plegar, la pols que cal treure, la cuina que cal recollir. Veus totes aquelles coses que no formen part de les necessitats diàries i per a les quals mai trobes temps, ja siguin de feina o de plaer, com la lectura d’aquell llibre que hi ha sobre la tauleta de nit i que no avança mai, o com totes aquelles fotos que vols organitzar o aquell blog que vols escriure en un portàtil que està massa abandonat.

I aquí és on rauen alguns dels meus conflictes. Viure en el món rural m’ofereix la possibilitat de gaudir d’un munt d’activitats d’oci a casa mateix o en realitat em condiciona i no em permet desconnectar de tot allò que tinc pendent de fer?

Tant a l’M com a mi ens agrada la gent i la vida social. I no ens fa mandra anar a on calgui amb aquest objectiu (bé, si haig de ser sincera, a mi me’n fa una mica més des del naixement de l’O, suposo que per l’esgotament que arrossego i perquè l’organització i coordinació amb un nen tan petit es compliquen força). El cas és que jo cada cap de setmana em pregunto de quina manera em convé més desconnectar de la rutina i l’estrès diaris: fent plans fora de casa (que em permeten desconnectar però no descansar) o gaudir de tot allò de bo que m’ofereixen els voltants de la meva llar (que em permet descansar però potser no desconnectar del tot).

Tot és oci, però…

Encara no m’he aclarit…

Qui va dir que al món rural sempre es desconnecta?

 

 

I l’aprenentatge continua…

Porto 17 mesos aprenent de mare…

Però la falta de temps no m’ha permès aprendre de mare rural.

El món rural que m’envolta continua sent l’espai on dormo, on faig alguns àpats, on cuido el meu fill. Em ve al cap el concepte de ciutat dormitori. Per a mi ara mateix el lloc on visc és el meu mas dormitori. Però no el visc ni l’aprenc com ho hauria de fer.

Tot i això, dia a dia i de manera inconscient sí que faig petits avenços.

Fa un parell de dies l’M em va demanar que comprovés si una vaca que estava a punt havia vedellat mentre ell era a Banyoles enllestint una gestió. En un primer moment em vaig sentir perduda. Vaig mirar. Vaig buscar. No vaig veure res estrany. Se m’escapava alguna cosa? Vaig veure una vaca una mica més allunyada de la resta. Vaig pensar que devia ser ella, però no vaig saber si ja havia parit. Em vaig sentir una mica inútil…

Poc després vaig tornar a sortir per fer una passejada amb el petit de casa. No hi ha res que li agradi més en aquest món que córrer pels camps voltat de gossos, gats i vaques. Vaig tornar a observar. Seria capaç d’adonar-me d’algun moviment? De cop un dels gossos, en Dafy, va sortir volant i va travessar tot el camp pel mig de les vaques. Em va sorprendre. Però ràpidament em va venir una idea al cap. Placenta. A estones sembla que no escolti les històries sobre el món rural que m’explica l’M. Jo, que tothom diu que sóc tant de ciutat, sembla que no mostri prou interès en el món rural que ara també forma part del meu món. Però alguna cosa sí que vaig aprenent. L’M havia comentat en alguna ocasió que els gossos s’alimenten de les despulles quan neix un vedell. Sí, ja ho sé, a mi també em fa una mica d’angúnia, però és natural com la vida mateixa. Devia ser això? Era el senyal d’un vedell acabat de néixer? Vaig fixar més la vista i el vaig veure!!! Allà estès a terra i la mare apropant-se per netejar-lo. No es movia. Sabia que això era un mal indicador. Vaig seguir observant. Va moure una orella. Era viu! Després va moure el cap! Visca! Però no s’aixecava. Jo patia. El nen ara ja es mostrava impacient perquè durant tota aquesta estona l’havia tingut en braços i ell no entenia perquè caram no ens movíem gens ni mica. Jo estava tensa, sentint tot el pes de la responsabilitat al meu cos. No depenia de mi que el vedell tirés endavant o no, però vaig trucar l’M per informar-lo. Em va tranquil·litzar. Llavors em vaig despistar amb l’arribada d’una visita, però pocs minuts més tard varem tornar a la vigilància i … sorpresa! El vedell estava dret i buscava les mamelles de la seva mare! Per cert, va ser una sort que nasqués mascle. En els darrers anys totes les femelles que ha parit aquesta vaca han mort poc després del part, mentre que tots els mascles han sobreviscut (suposem que per algun motiu genètic ben particular i que desconeixem totalment).

El cas és que aquest moment tan especial el vaig sentir com un triomf personal! Com si el mèrit hagués estat meu! :O

vedell pluja

I avui, sota la pluja, n’ha nascut un altre! Jo no era a prop, però sempre fa molta il·lusió!!!

Benvinguts a aquest món ben boig!

És només una qüestió de mala sort o també de responsabilitat?

No escric el post gaire animada. El dia de la revetlla de Sant Joan no va començar bé, tot i que va acabar molt millor voltats de bona gent, de bons amics. Però al matí havíem trobat el burro mort.

Des de que va néixer l’O, penso molt en el tema de la supervivència i la selecció natural. Estimo amb bogeria el meu fill i sé que ara el miro amb uns ulls d’amor infinit. Però era així també al principi? Quan el vaig veure per primera vegada vaig experimentar un sentiment de responsabilitat molt gran. Havia d’aconseguir que aquell ésser tan petit tirés endavant a la vida i depenia totalment de mi i del seu pare. Això ja és una forma d’amor? Potser sí, però no és el mateix que sento ara.

L’M sovint també m’explica quina vaca estima molt els seus vedells i quina no tant, i ho valora segons el seu grau d’implicació a l’hora de donar-los de mamar, de protegir-los o de mantenir-se al seu costat. Però jo ara penso que més que estimar, possiblement experimenten aquest mateix gran repte d’aconseguir fer sobreviure a aquell ésser que un mateix ha creat. Sí, segurament ja és una manera d’estimar. Després els vedells creixen i quan són separats de les seves mares per entrar a la nau, les vaques criden nervioses un parell o tres de dies, els busquen, però tot seguit se n’obliden, continuen fent la seva i es tornen a reproduir, i així anar fent. En el nostre cas és diferent. L’amor creix a cada dia que passa. Quan el nostre fill ens somriu per primera vegada, quan  ens busca, quan ens crida, quan gateja en la nostra direcció, quan juga i riu amb nosaltres,… morim d’amor! No, ja no és només l’amor que comporta aquest sentiment de responsabilitat per facilitar que creixi sa i estalvi, sinó que és un amor intens com mai havies sentit i impossible de mesurar.

I el lligam de tot plegat amb el burro? Us semblarà una manera de relacionar-ho una mica curiosa, però he pensat molt en aquesta responsabilitat d’ajudar un ésser a sobreviure, i em pregunto: vàrem fallar nosaltres? Ho varem fer prou bé? L’objectiu era construir un tancat ampli on el burro pogués córrer, però tenir cura del nostre petit ens ocupa quasi tot el temps tant a l’M com a mi. La construcció del tancat s’anava posposant perquè sempre hi havia altres prioritats. I a estones el burro havia d’estar lligat. En una d’aquestes, la corda se li va enredar a la cama i li va fer una ferida. Quan l’M ho va veure, va semblar que no havia de ser greu. Però s’hi varen enganxar les mosques i amb la calor es va infectar ràpidament. Quan va venir el veterinari li va injectar un antibiòtic però,… ja va ser tard. L’endemà el burro Rico havia mort.

El burro Rico m’havia fet enfadar moltes vegades, perquè era això: molt burro! I es ficava al mig quan volia passar amb el petit en braços, o venia a ensumar amb la boca ben oberta i m’espantava, o corria i saltava al nostre voltant sense ser conscient de la seva força i del fet que ens podia arribar a tombar, i ja no us dic quan defecava sempre en el mateix indret o quan rossegava els retrovisors dels cotxes. Però també era molt simpàtic amb tothom, grans i petits, que li donaven menjar, l’acariciaven o s’hi feien fotos, i ell sempre s’hi oferia ben agraït pel cas que li feien.

I ara no puc evitar preguntar-me si la supervivència d’un ésser viu depèn també de la sort o només de no fallar en les nostres responsabilitats. Que un nadó, que un vedell o que un burro sobrevisquin i tirin endavant també depèn de la sort? Els accidents són fortuïts o passen per negligència? La mort prematura del burro Rico va ser accidental o era evitable? Sí, jo d’alguna manera me’n sento responsable i culpable. Potser si l’M no hagués de passar tantes hores amb el petit mentre jo treballo, potser si no li hagués demanat tants detalls per arranjar a la casa o tantes gestions per fer quan jo sento que no tinc temps, potser,… potser llavors hagués pogut tenir el tancat acabat i potser en Rico encara estaria amb nosaltres fent feliços a tots els visitants de casa! O potser no.

L’M m’explica alguns dels accidents que han patit animals seus en el passat i que demostren clarament la teoria que sovint la mala sort hi té molt a dir o que hi ha situacions inevitables. Aquesta va ser una d’elles? No ho tindré mai del tot clar. Però sense dubte, els de casa no oblidarem mai el burro Rico!!!

El món rural entra a dins de casa

S.O.S!!! La gent que creu que és cert allò de «voler és poder» o de «hi ha temps per tot, només és qüestió d’organitzar-se» que m’expliqui el secret!

He anat de bòlit, motiu pel qual no he escrit en el blog des de fa tres mesos, però aquesta no és la qüestió. La qüestió és que per aquesta manca de temps encara no m’he pogut permetre anar avançant en les meves coneixences rurals per després compartir-les amb vosaltres.

Però no patiu. Jo potser no puc anar a perseguir les experiències rurals que voldria protagonitzar, però algunes arriben a mi sense ser buscades i encara menys desitjades.

A casa. A dins de casa he conviscut amb algun ratolí. I amb alguns altres animalots.

El dia que vaig anar a casa de la Ri a sopar i la seva filla de nou anys em va presentar la seva hàmster com l’animal de companyia més encantador del món, em vaig adonar que era ben igual que aquells que havia vist a casa, però a mi no em semblaven ni tan macos ni tan encantadors.

Recordaré sempre el dia que amb el meu petit de poquíssims mesos als braços, vaig veure pel menjador un d’aquests ratolinets. Em va quedar cara de pansa! Mai hagués imaginat que en una casa on jo visqués tindria aquesta visió.

Al principi l’M no em va prendre gaire seriosament, però llavors varen arribar les caques dels ratolinets encantadors al rebost de casa, les trampes, el repassar tots els aliments susceptibles de ser conquerits per ells i llençar-ne alguns, la imatge d’algun que havia caigut al parany quan baixava a esmorzar ben adormida… Quin mal inici de jornada! Quin fàstic que em feia! I que em perdonin tots els defensors d’aquesta espècie! L’M va anar investigant i reforçant la solidesa de tots aquells punts de la planta baixa susceptibles del seu pas, però és que es colaven per tot arreu! Quina flexibilitat! Quina força! Quina astúcia!

ratondecampo

O tampoc he oblidat aquell altre dia que tenia uns quants granets que em picaven moltíssim. Podia ser una mica d’al·lèrgia vés a saber a què, em deia l’M. Però la picor era insuportable i els granets es multiplicaven. Em vaig aixecar al lavabo en plena nit buscant alguna crema que m’alleugerís. Em vaig treure el pantaló del pijama i… allà!!!! Una cosa que saltava!!! Vaig intentar atrapar-la i cada cop saltava cap a una altra banda! No la podia caçar!, fins que vaig aconseguir mantenir-la uns segons a sota d’un tros de paper de vàter que havia agafat. Vaig cridar l’M amb força amb risc de despertar al petit, però en aquell moment sentia que estàvem en perill i era prioritari. L’M la va matar i m’ho va confirmar. Era una puça!!! Una puça que em va picar. Unes picades que em varen fer reacció i que se’m varen escampar per les dues cames, cuixes i part dels malucs!!! Quina picor!!!

Més tard, vaig saber que la puça es devia haver enganxat a algú per les rodalies de casa i que la devia portar cap a l’interior sense adonar-se’n. Vaig saber també que els ratolins de bosc es varen apropar a casa atrets per l’escalfor que desprenia el col·lector de la calefacció muntat de feia ben poc.

I per sort, els dos “problemes” varen quedar resolts en pocs dies…

Això sí, continuo lluitant contra mosquits, aranyetes i algun escarabat. I sé que tinc a prop altres animals d’espècies similars amb qui no em vull haver d’enfrontar.

“Què afortunada que ets” em diuen. “Vius en un lloc idíl·lic” comenten d’altres.

I jo estic confosa. Ja no sé què pensar… 0b8bf599defde741aa9228ace6203092

He tornat a treballar fora de casa!

He tornat a treballar.

I ara torno a tenir anècdotes per explicar quan arribo a casa al migdia. Historietes de la feina. Sí. Algunes fan riure i d’altres no tant. Però sobretot historietes dels viatges en cotxe. Haver-se de desplaçar cada dia del camp a la ciutat per treballar també et condueix a viure petites aventures quotidianes a la carretera. En la darrera setmana he hagut de canviar de carril en una rotonda perquè un senyor gran girava en sentit contrari. He hagut d’aturar-me a la carretera perquè encara amb la llum del dia un grup d’uns vuit senglars travessaven tranquil.lament per davant meu i no per un pas de vianants precisament. He conduit sobre el fang que els tractors arrosseguen sense compassió de la terra treballada fins a la via per on circulen els cotxes. He conduit darrere cotxes que anaven a 60 per la Nacional II i he estat perseguida per cotxes que tot i jo anar a 100 no en feien prou i m’empentaven per darrera perquè accelerés més, com si d’una peli d’acció es tractés. M’he hagut d’aturar força minuts mentre davant meu treien molt relaxadament els arbres que podaven de les vores de la calçada, cosa que agraeixo perquè em protegirà de l’efecte de les gelades o del poder del vent, però quan tens un nadó esperant a casa perquè l’alimentis amb el teu pit… desespera una mica, la veritat.

Sí, els viatges diaris del camp a la ciutat són plens d’anècdotes, algunes per no dormir, que en part compensen l’avorriment de la conducció amb un sol CD, és a dir, escoltant sempre les mateixes cançons ja que l’aparell de ràdio no funciona i els altres CDs els expulsa. No us enganyaré, tot i ser un noi ben simpaticot, estic cansada d’escoltar cada dia a en Pablo Alboran, i si us plau, no jutgeu els meus gustos musicals, senzillament el vaig heretar juntament amb el cotxe i si us haig de ser sincera, ja m’estava bé,… fins ara,… que ja voldria sentir altres veus, altres tonades i altres lletres. I mentre això no canvia, doncs em vaig distraient (o no) amb la pluja, amb els combois de camions plens de llumetes que pràcticament em trobo a diari, amb els practicants de les autoescoles, amb els turistes que van perduts, etc… En definitiva, una gran representació de la societat sobre rodes.

2014-05-08-08-22-51

Però a més ha passat allò que sospitava que passaria.

Ara penso que hauria de canviar la categoria d’aquest blog. Enlloc de ser sobre una mare rural als 40, hauria de ser sobre el temps. I és que parlo més sovint de la gestió del temps que de ser mare, de ser mare rural o de ser mare rural als 40.

I ha passat allò que sospitava que passaria quan tornés a treballar: Que em falta temps.

Estic contenta perquè tornar a la rutina i a fer una vida més “normal” (amb totes les cometes del món), m’ha servit per sentir-me de nou una persona independent, un ens propi, algú que a banda de ser mare, és també treballadora, i moltes altres coses que encara haig de recuperar una mica més com companya, amiga, filla, algú que té aficions i interessos variats, etc. Cada matí quan li dono el pit a la meva criatura i m’acomiado d’ell fins al migdia em sento molt trista, i alhora alleugerida de tenir unes cinc hores per tornar a ser la Glòria no mare. A les tardes, en canvi, sóc immensament feliç de tornar a ser amb el meu fill, però alhora pateixo perquè no tinc temps d’escriure al blog, ni de llegir, ni de fer exercici, i quasi ni tan sols de recollir la cuina o fer el llit.

Contradiccions maternes, suposo.

Encara em falta molt per ser rural!

Gràcies a una amiga vaig començar a seguir per Instagram a @maryheff.5marysfarms, el perfil d’una noia americana que amb la seva parella i 4 nenes ben petites varen deixar la vida còmoda de ciutat per començar una nova aventura en un ranxo amb molts animals i unes condicions meteorològiques sovint molt adverses. Quan veig les fotos i llegeixo els seus texts, em fa enveja, sana, però enveja!

Tot i les dificultats, tot i les adversitats, tot i les incomoditats, sempre parla en positiu. Se la veu feliç. Sí, sé que em direu que pot ser “postureo”, i en aquest cas encara més ja que el seu negoci en part en depèn. Viuen de vendre els productes que aconsegueixen de la terra i dels animals. I una de les seves estratègies de màrqueting és vendre aquesta felicitat perquè emociona a la gent, provoca admiració i deu conduir cap a més comandes.

Fotografies de www.fivemarysfarms.com

No em fa enveja la seva felicitat, perquè jo també la puc aconseguir, però sense ser del tot rural. Quan la vaig descobrir, d’alguna manera, m’hi vaig voler emmirallar. Guardant les distàncies, evidentment, em podia servir de referent. Però ella no només va deixar la comoditat de la ciutat per viure en el poc previsible món rural, sinó que a més s’hi dedica. La Mary mare (perquè les 4 filles també inclouen Mary en els seus noms) ajuda el seu company en la criança dels animals, s’aixeca a les cinc del matí, pateix fred i calor, s’embruta, gasta energia… Les seves filles també els ajuden! O tot això és el que venen. Mentrestant, jo estic desitjant començar a treballar només per tenir una petita dosi diària de vida urbana. No sé posar pinso als vedells, ni posar-los aigua (en sap més el meu pare que no viu aquí que jo!), ni canviar les vaques de camp. Ja no us parlo de com seria incapaç de xapar un vedell acabat de néixer o ajudar una vaca en el part si fos necessari. I la Mary americana ho fa! Tot i que m’ho van ensenyar, quasi no recordo ni on es connecta el pastor elèctric o l’aigua perquè es dirigeixi als diferents abeuradors. Però si pràcticament no dono mai de menjar ni als gossos ni als gats! Això sí, el passat estiu i potser inspirada pel meu embaràs, vaig ajudar a alimentar un vedell a base de biberons, cosa de la qual me’n sento molt orgullosa!

img-20151121-wa0026

Però en general, no només no col.laboro en les tasques de ramadera sinó que ni tan sols tinc els coneixements bàsics sobre aspectes tècnics necessaris per la casa com electricitat, aigua o internet. Vaja, que no podria cobrir la feina del meu company com a ramader ni tampoc mantenir la casa en condicions (en tot allò que no es limités a la neteja i la decoració). I és que fins ara havia viscut d’una manera ben diferent i molt més fàcil, per a què enganyar-me. Vivia en pisos de lloguer. Si tenia un problema, trucava, venien i m’ho solucionaven. No tenia ni la necessitat ni les ganes de ser autosuficient.

Ara és diferent. M’he trobat amb una manera nova de viure que no es limita a canviar edificis per arbres. El canvi de vida és molt més profund que això. En el dia a dia són milers de detalls que cal aprendre i als quals caldria adaptar-se. I si afegiu un nadó per aquí al mig, ja tenim una altra immensa novetat a la vida que requereix d’un procés d’aclimatació.

I jo em pregunto: Arribarà el dia en què seré capaç de sentir-me totalment integrada en aquest nou món de mare i rural? Ara per ara, us puc dir que no és tan fàcil com ho ven la Mary i que a mi m’està costant i molt. Estimo moltíssim al ramader, i estimo fins a l’infinit al nostre nadó, i el mas i el lloc on està ubicat em sembla un espai privilegiat on viure… però… amb això n’hi ha prou?