És només una qüestió de mala sort o també de responsabilitat?

No escric el post gaire animada. El dia de la revetlla de Sant Joan no va començar bé, tot i que va acabar molt millor voltats de bona gent, de bons amics. Però al matí havíem trobat el burro mort.

Des de que va néixer l’O, penso molt en el tema de la supervivència i la selecció natural. Estimo amb bogeria el meu fill i sé que ara el miro amb uns ulls d’amor infinit. Però era així també al principi? Quan el vaig veure per primera vegada vaig experimentar un sentiment de responsabilitat molt gran. Havia d’aconseguir que aquell ésser tan petit tirés endavant a la vida i depenia totalment de mi i del seu pare. Això ja és una forma d’amor? Potser sí, però no és el mateix que sento ara.

L’M sovint també m’explica quina vaca estima molt els seus vedells i quina no tant, i ho valora segons el seu grau d’implicació a l’hora de donar-los de mamar, de protegir-los o de mantenir-se al seu costat. Però jo ara penso que més que estimar, possiblement experimenten aquest mateix gran repte d’aconseguir fer sobreviure a aquell ésser que un mateix ha creat. Sí, segurament ja és una manera d’estimar. Després els vedells creixen i quan són separats de les seves mares per entrar a la nau, les vaques criden nervioses un parell o tres de dies, els busquen, però tot seguit se n’obliden, continuen fent la seva i es tornen a reproduir, i així anar fent. En el nostre cas és diferent. L’amor creix a cada dia que passa. Quan el nostre fill ens somriu per primera vegada, quan  ens busca, quan ens crida, quan gateja en la nostra direcció, quan juga i riu amb nosaltres,… morim d’amor! No, ja no és només l’amor que comporta aquest sentiment de responsabilitat per facilitar que creixi sa i estalvi, sinó que és un amor intens com mai havies sentit i impossible de mesurar.

I el lligam de tot plegat amb el burro? Us semblarà una manera de relacionar-ho una mica curiosa, però he pensat molt en aquesta responsabilitat d’ajudar un ésser a sobreviure, i em pregunto: vàrem fallar nosaltres? Ho varem fer prou bé? L’objectiu era construir un tancat ampli on el burro pogués córrer, però tenir cura del nostre petit ens ocupa quasi tot el temps tant a l’M com a mi. La construcció del tancat s’anava posposant perquè sempre hi havia altres prioritats. I a estones el burro havia d’estar lligat. En una d’aquestes, la corda se li va enredar a la cama i li va fer una ferida. Quan l’M ho va veure, va semblar que no havia de ser greu. Però s’hi varen enganxar les mosques i amb la calor es va infectar ràpidament. Quan va venir el veterinari li va injectar un antibiòtic però,… ja va ser tard. L’endemà el burro Rico havia mort.

El burro Rico m’havia fet enfadar moltes vegades, perquè era això: molt burro! I es ficava al mig quan volia passar amb el petit en braços, o venia a ensumar amb la boca ben oberta i m’espantava, o corria i saltava al nostre voltant sense ser conscient de la seva força i del fet que ens podia arribar a tombar, i ja no us dic quan defecava sempre en el mateix indret o quan rossegava els retrovisors dels cotxes. Però també era molt simpàtic amb tothom, grans i petits, que li donaven menjar, l’acariciaven o s’hi feien fotos, i ell sempre s’hi oferia ben agraït pel cas que li feien.

I ara no puc evitar preguntar-me si la supervivència d’un ésser viu depèn també de la sort o només de no fallar en les nostres responsabilitats. Que un nadó, que un vedell o que un burro sobrevisquin i tirin endavant també depèn de la sort? Els accidents són fortuïts o passen per negligència? La mort prematura del burro Rico va ser accidental o era evitable? Sí, jo d’alguna manera me’n sento responsable i culpable. Potser si l’M no hagués de passar tantes hores amb el petit mentre jo treballo, potser si no li hagués demanat tants detalls per arranjar a la casa o tantes gestions per fer quan jo sento que no tinc temps, potser,… potser llavors hagués pogut tenir el tancat acabat i potser en Rico encara estaria amb nosaltres fent feliços a tots els visitants de casa! O potser no.

L’M m’explica alguns dels accidents que han patit animals seus en el passat i que demostren clarament la teoria que sovint la mala sort hi té molt a dir o que hi ha situacions inevitables. Aquesta va ser una d’elles? No ho tindré mai del tot clar. Però sense dubte, els de casa no oblidarem mai el burro Rico!!!

Recuperant la famosa qualitat de vida!

Us volia parlar de com l’M va salvar la vida d’un vedell enguixant-li les potes del davant a l’estil casolà, o com una inspecció podria ensorrar una explotació ramadera sencera, injustament i sense motiu, i no em refereixo al recent virus entre els ànecs d’algunes explotacions gironines (tot i que em solidaritzo amb ells perquè una desgràcia com aquesta pot llençar a les escombraries la feina de tota una vida). El cas és que em venia de gust parlar-vos d’algun tema més rural, ja que últimament m’estic centrant massa en la maternitat. És lògic, perquè la maternitat s’endu tot el meu temps, la meva energia i els meus pensaments. Poques neurones em queden lliures per altres qüestions. Les justes per complir a la feina i poca cosa més.

Però és que dissabte passat vaig gaudir d’unes hores molt relaxades amb la meva petita família de tres. Un temps de qualitat -com reclama el meu fill i que jo també reclamo-, tal i com escriu l’Olga Vallejo en el reportatge que va fer per l’Ara Criatures. Dissabte al matí varem anar al Clot d’Espolla, un fenomen interessantíssim pel qual després de pluges intenses l’excés d’aigua de l’Estany de Banyoles es trasllada per corrents subterrànies fins a formar aquest estany, on a més vaig poder descobrir un crustaci que mai hagués imaginat que existís, el triops. Tot seguit, un dinar de pícnic allà mateix, manteta a l’herba i un parell d’entrepans. I finalment, comprovar també si a conseqüència del mateix prodigi encara es veia aigua al Salt de Martís, però no, tot i que l’Estany d’Espolla encara es mantenia, al Salt de Martís ja no hi saltava l’aigua, però continuava mostrant-se com un espai ben especial.

descarga

 IMG-20170304-WA0014

Sí, jo tenia el fil argumental molt clar. I ara sembla que barregi molts temes. Però en realitat no és així. Em permeteu que avui m’allargui una mica? És veritat que us volia parlar d’algun tema rural, però l’excursioneta de dissabte em va fer gaudir de la primera estona de relax en molts mesos i em va fer pensar altre cop en què significa la maternitat. Va ser una estona de qualitat que em va conduir a pensar en els comentaris de la periodista Samanta Villar que tanta i tanta polseguera han aixecat. No, tranquils, no vull ni criticar ni justificar les seves paraules. Però, tenir fills representa perdre qualitat de vida? Doncs a partir de cert moment suposo que no, i per aquest motiu tantes mares i tants pares l’han criticat. Però i durant els primers mesos? Doncs, sí! Si us plau, no siguem hipòcrites. Segur que hi ha mares i pares tot terreny que des del primer moment ho tenen tot controlat. I no sabeu fins a quin punt els admiro. Però segur també que en la majoria de casos no és així. Ara ho sé. O ho sospito. O ho imagino.

No sé a què es referia la famosa Samanta. Desconec si només feia aquestes declaracions per la renúncia que suposa deixar de viatjar com ho feies abans, deixar d’anar al teatre o al cinema o a concerts habitualment, o a sopar fora sempre que et feia mandra cuinar. Si és referia a aquest tipus de qualitat de vida, doncs no, no estaria d’acord amb ella. Però en un altre sentit jo també penso que tenint un fill es perd qualitat de vida, com a mínim durant els primers mesos. I abans que em tireu a mi de la mateixa manera la cavalleria per sobre, deixeu-me que m’expliqui.

Durant els primers mesos mai estàs relaxada, i no parlem de tenir ni que sigui cinc minuts per tu. Les mames m’entendreu si dic que una dutxa d’aigua calenta que et ve molt de gust es converteix en un coitus interruptus quan de cop sents plorar el teu fill encara que el tinguis just davant a l’hamaqueta, i saltes, literalment saltes cap a fora de la dutxa, tota xopa i encara amb sabó. O quan un dinar en un restaurant pot ser més o menys portable si et combines amb el seu pare per anar carregant el petit a la falda, mentre l’altra intenta menjar a un ritme de meteorit un plat que prometia molt, i que al final, ni t’has adonat de quin gust tenia. O en el cas que et passi com a nosaltres, que has d’agafar el cotxe per anar a qualsevol lloc, una agradable trobada de cap de setmana es pot convertir en un malson si durant tot el trajecte el teu fill plora com si l’estiguessin matant. Jo he arribat a plorar amb ell en aquests moments d’impotència en què vols però no pots consolar-lo. Com li expliques a un nadó de dos mesos que no el pots agafar dins un cotxe en marxa per la seva pròpia seguretat? Jo no en vaig saber mai. I podria posar mil exemples. I vosaltres també. Jo m’he esforçat per gaudir de cada un d’aquests moments, però sempre he tingut aquell punt de neguit, aquell punt d’estrès, aquell “ai, si us plau, que no plori!”, o aquell altre “si us plau,  per què no s’adorm? Així podríem dinar tranquils i tenir una conversa d’adults amb els nostres amics!”. Sempre havia d’estar alerta. Mai podia estar 100% relaxada. Com a mínim jo. Potser aquells que heu tingut nadons que dormien tot el dia i a tot arreu, sí, però sou una minoria oi? O potser no.

Per tant, i en aquest sentit, sí perds qualitat de vida. Jo he arribat a llegir cinc minuts amb el meu fill intentant trencar les pàgines del llibre i no, us asseguro que així no és gaudeix de la lectura. De fet, no us enganyo si us confesso que ara mateix estic escrivint amb un sol dit, amb el nen enganxat al pit a estones o aixecant el cap alhora que em somriu esperant que li digui coses. I tot i que és adorable, us asseguro que no, que aquesta no és una bona manera d’escriure al blog… 😉

És per tot plegat que va ser tan important aquesta sensació de calma de dissabte passat. Perquè potser és l’inici d’una nova etapa. Potser a partir d’ara tot començarà a ser més fàcil. El meu fill ja té sis mesos i mig. El conec i l’entenc més. Sé que tinc més recursos. O no ho sé. Però durant la sortida de dissabte vaig sentir-me relaxada de veritat per primera vegada en molt de temps. I possiblement una mica més endavant, també criticaré molt a totes les Samantes del món perquè hauré oblidat que durant els primers mesos d’un nadó SÍ que es perd qualitat de vida

I es guanya més amor!DSCN0107

He tornat a treballar fora de casa!

He tornat a treballar.

I ara torno a tenir anècdotes per explicar quan arribo a casa al migdia. Historietes de la feina. Sí. Algunes fan riure i d’altres no tant. Però sobretot historietes dels viatges en cotxe. Haver-se de desplaçar cada dia del camp a la ciutat per treballar també et condueix a viure petites aventures quotidianes a la carretera. En la darrera setmana he hagut de canviar de carril en una rotonda perquè un senyor gran girava en sentit contrari. He hagut d’aturar-me a la carretera perquè encara amb la llum del dia un grup d’uns vuit senglars travessaven tranquil.lament per davant meu i no per un pas de vianants precisament. He conduit sobre el fang que els tractors arrosseguen sense compassió de la terra treballada fins a la via per on circulen els cotxes. He conduit darrere cotxes que anaven a 60 per la Nacional II i he estat perseguida per cotxes que tot i jo anar a 100 no en feien prou i m’empentaven per darrera perquè accelerés més, com si d’una peli d’acció es tractés. M’he hagut d’aturar força minuts mentre davant meu treien molt relaxadament els arbres que podaven de les vores de la calçada, cosa que agraeixo perquè em protegirà de l’efecte de les gelades o del poder del vent, però quan tens un nadó esperant a casa perquè l’alimentis amb el teu pit… desespera una mica, la veritat.

Sí, els viatges diaris del camp a la ciutat són plens d’anècdotes, algunes per no dormir, que en part compensen l’avorriment de la conducció amb un sol CD, és a dir, escoltant sempre les mateixes cançons ja que l’aparell de ràdio no funciona i els altres CDs els expulsa. No us enganyaré, tot i ser un noi ben simpaticot, estic cansada d’escoltar cada dia a en Pablo Alboran, i si us plau, no jutgeu els meus gustos musicals, senzillament el vaig heretar juntament amb el cotxe i si us haig de ser sincera, ja m’estava bé,… fins ara,… que ja voldria sentir altres veus, altres tonades i altres lletres. I mentre això no canvia, doncs em vaig distraient (o no) amb la pluja, amb els combois de camions plens de llumetes que pràcticament em trobo a diari, amb els practicants de les autoescoles, amb els turistes que van perduts, etc… En definitiva, una gran representació de la societat sobre rodes.

2014-05-08-08-22-51

Però a més ha passat allò que sospitava que passaria.

Ara penso que hauria de canviar la categoria d’aquest blog. Enlloc de ser sobre una mare rural als 40, hauria de ser sobre el temps. I és que parlo més sovint de la gestió del temps que de ser mare, de ser mare rural o de ser mare rural als 40.

I ha passat allò que sospitava que passaria quan tornés a treballar: Que em falta temps.

Estic contenta perquè tornar a la rutina i a fer una vida més “normal” (amb totes les cometes del món), m’ha servit per sentir-me de nou una persona independent, un ens propi, algú que a banda de ser mare, és també treballadora, i moltes altres coses que encara haig de recuperar una mica més com companya, amiga, filla, algú que té aficions i interessos variats, etc. Cada matí quan li dono el pit a la meva criatura i m’acomiado d’ell fins al migdia em sento molt trista, i alhora alleugerida de tenir unes cinc hores per tornar a ser la Glòria no mare. A les tardes, en canvi, sóc immensament feliç de tornar a ser amb el meu fill, però alhora pateixo perquè no tinc temps d’escriure al blog, ni de llegir, ni de fer exercici, i quasi ni tan sols de recollir la cuina o fer el llit.

Contradiccions maternes, suposo.

Un repte aconseguit!

Avui em vull desfogar. No és sobre un tema de mare rural ni sobre un tema de mare als 40, però indirectament sí que hi està relacionat.

Treballo en una administració local i era auxiliar administrativa. Fins ara. Quan encara no sabia que estava embarassada es van convocar places de promoció interna a administrativa per primer cop en 5 o 6 anys, així que vaig decidir presentar-me. Mentre preparava tot el material per estudiar vaig saber que esperava una criatura, i tot i que la meva metgessa de família em va informar que em costaria molt concentrar-me, jo vaig decidir seguir endavant amb el meu objectiu. Vaig passar el primer trimestre treballant de matins i estudiant de tardes. No tenia ni vòmits ni mareig a causa de l’embaràs, però sí un esgotament espectacular, les hormones a flor de pell i molta preocupació perquè arribés a bon port (havia tingut unes petites pèrdues les primeres setmanes que ens obligaven a ser molt prudents i a no il·lusionar-nos més del compte). I al març, als quatre mesos de gestació i als tres d’estudiar, van arribar els examens. Vaig passar la primera prova. A la segona vaig caure. En aquell moment vaig creure que massa injustament. M’ho vaig prendre fatal. Per tot el sacrifici fet, per tot l’esforç, per tot el patiment, que no havien servit per a res.

20161120_132044

I pel novembre varen tornar a convocar places. 15 més. L’M em va animar a presentar-me altre cop. Ara ja no estava embarassada, però teníem un nadó de 3 mesos! Ell em va dir que m’ajudaria molt. I així ho va fer. Com ja havia estudiat durant tres mesos tot i que fos sense gaire concentració, alguna cosa devia haver quedat gravada, i aquesta vegada només hi vaig dedicar tres setmanes, però psicològicament i emocionalment molt dures. L’M s’encarregava del nadó i dedicava només el temps indispensable a alimentar i donar de beure a vaques i vedells. Tota la resta, abandonada. Jo alimentava al meu petit i passava estudiant tot el temps que em deixava, que cap dia passaven de 4 o 5 hores si tenia sort. A més, altre cop l’esgotament, els càrrecs de consciència, etc… I va arribar la primera prova. Desitjosa de poder dormir prou (i l’O em va deixar força!), i més neguitosa per tota la infraestructura necessària per assistir una hora i mitja a l’examen que pel propi examen. Vaig passar el tipus test amb un bon resultat. Dos dies més tard, vàrem repetir tota la infraestructura i els nervis per presentar-me a la segona prova eliminatòria, amb poc optimisme, la veritat. Tot un cap de setmana d’espera i dilluns vaig rebre la trucada. Em van informar que havia aprovat! Un 5. Vaig preguntar si tenia plaça perquè havíem arribat uns 23 a la segona prova i només hi havia 15 places. Però només varem aprovar 11 persones, així que tenia la plaça assegurada! Vaig plorar. No vaig reaccionar de cap altra manera. Vaig plorar.

Mai m’havia sentit tan orgullosa d’haver aprovat uns examens. I sobretot perquè aquesta vegada el mèrit no era només meu. Jo havia estudiat amb intensitat, és cert. I havia aguantat la pressió i la tensió i els nervis, i el sentiment de culpabilitat quan pensava que realment la meva obligació en aquest moment era fer de mare i estar al 100% pel meu petit. Però no, el mèrit no era només meu. El mèrit era també del meu company, que s’havia sacrificat tant o més que jo. Que havia deixat moltes de les seves responsabilitats de banda per a què jo pogués tenir temps per estudiar. Que s’havia ocupat del nostre petit amb paciència i molt d’amor perquè notés el mínim possible que la seva mare no estava tant per ell. I el mèrit també era del nostre nadó. Que com un campió va tenir tanta paciència com el seu pare. Que semblava saber que s’havia de portar bé. Que les nits anteriors als dos examens va dormir tant com va poder perquè jo arribés a les proves més o menys descansada, o com a mínim no massa esgotada.

I sí! He aconseguit la plaça d’administrativa. Però sobretot he aprés que a la vida no és tan important pujar d’escala, com gaudir d’una família que se sacrifica per tu per demostrar que t’estima!

Així que aquesta mare rural, aquesta mare als 40 que encara té les hormones a flor de pell (no sé si potser per la lactància) desitja que durant les festes nadalenques que s’apropen tots i totes valorem més els nostres familiars pel que són i pel que fan que pel que ens regalen! 😉

Parlant de regals, aquest és el que em varen fer a casa ben dinat quan acabava de saber la notícia, jajaja! Un homenatge senzill però boníssim!!!!!

20161128_160234

Primer contacte urbà

Amb un nen de tres setmanes, ni vida rural, ni vida…

M’agradaria explicar-vos anècdotes sobre vaques i vedells, el burro, els gossos i els gats, els boscos, els camps, les vistes, les plantes i els arbres,… però no, amb un nen de tres setmanes no estic fent vida rural…

I la no rural, amb prou feines…

Ahir em vaig sentir una mica ridícula.

Varem baixar al poble. L’M havia d’anar al dentista i havíem de pesar al petit, així que varem decidir ser pràctics i en un sol viatge solucionar-ho tot. No hauria d’haver estat difícil, però…

Per començar, els horaris són incompatibles amb les criatures. L’O va tenir gana just abans de marxar i només vaig poder-li donar el pit cinc minuts o arribàvem tard. Conseqüència: tot el camí plorant… no, tot el camí bramant! I quin patir!

Així que nen i mare varem arribar nerviosos a la vila i el pare tard a la consulta del metge.

Un cop aparcats, jo em vaig quedar al cotxe amb l’objectiu de calmar l’O i donar-li una mica més el pit. Però tot i tenir la porta del cotxe oberta, no passava gaire aire i … quin fart de suar que ens varem fer tots dos!

Vaig veure passar la Fina i la vaig cridar. Ella va observar com sortia del cotxe amb un pit a l’aire (ja ni hi pensava!) i em va haver d’avisar… Tot seguit em va caure la mugronera al terra. Jo que sóc tan ordenada, tenia escampats pel seient del darrere galetes per matar la gana, el mòbil, la clau del cotxe, la manteta, una ampolla d’aigua, i no sé quantes coses més, que vaig recollir a corre-cuita i ho vaig repartir com vaig poder entre la meva bossa i la del petit.

Vaig sortir, vaig tancar i vaig començar a caminar amb la Fina fins a la botiga on treballa. De sobte vaig parar-me per comprovar on havia deixat les claus del cotxe perquè no tenia consciència d’haver-les ficat a la bossa. A més, al nen li tocava el sol de ple i jo no tenia ni para-sol ni aquestes famoses mussolines que estan tant de moda. La Fina, que devia al·lucinar amb tot plegat, molt educada seguia el fil d’una conversa normal. Li vaig agrair.

Em vaig acomiadar d’ella i em vaig dirigir cap a la plaça Major amb la intenció de passejar per allà o seure en alguna terrassa a prendre alguna cosa, però el petit no deixava de plorar al cotxet i tothom em mirava. I jo, com a bona mare primerenca i insegura, el vaig agafar en braços per no cridar l’atenció. No era fàcil portar l’O en una sola mà i amb l’altra intentar conduir el seu carro, amb les dues bosses penjades de la mateixa espatlla i, … home, còmoda no estava i relaxada menys!

Però això no va ser el pitjor. No sé si a causa dels nervis de tots aquests incidents, però em varen venir unes ganes immenses d’anar al lavabo! Em vaig dirigir cap a un bar ben decidida i quan ja era a la porta vaig pensar: «I què faig amb el nen?». Desconeixia com eren els serveis del local, però tenia molt clar que no entraria cotxet, bosses, nen i jo … Per un moment em vaig plantejar confiar-lo al cambrer i/o cambrera… Però per algun instint maternal molt profund, la idea no acabava de convèncer-me. Havia de pensar ràpid. Cada cop em sentia més marejada i suosa. I, l’únic que se’m va acudir va ser…

Vaig desfer el camí ràpidament i vaig tornar a entrar novament a la botiga on treballa la Fina. La senyora que atenia amb ella els clients, era una companya? Era la propietària i per tant la seva cap? La podia posar en un compromís? Doncs tot això no ho vaig pensar, la veritat. Vaig entrar ben apurada, i morta de vergonya els vaig demanar si em farien el favor de deixar-me anar al seu lavabo (evidentment particular) i a més vigilar-me el petit. Evidentment varen ser molt amables. Quan vaig acabar, la Fina estava cobrant a una senyora amb l’O penjat als braços ben relaxat (dins el cotxet havia començat a plorar) i la imatge em va entendrir. I qmés sentia jo? Agraïment! perquè m’havien salvat. Però sobretot, vergonya, vergonya, vergonya…

A mi sempre m’havia semblat que les mames passejaven pels carrers tranquil·lament les seves criaturetes des del primer dia amb total confiança i seguretat.

Algú em pot dir el contrari? Jo sóc una dona de 41 anys segura de mi mateixa. Jo sóc una mare de 41 anys tan insegura que: Una primera passejada a soles amb el seu nadó es converteix en tota una odissea.

Us heu trobat mai en alguna experiència similar? Sóc un cas perdut?

Destins paral·lels?

Diumenge va ser un dia molt especial.

Vaig viatjar en el temps i vaig recordar l’origen. En pocs dies farà tot just dos anys que vaig conèixer el meu company i pare del meu fill (a partir d’ara, M). En la nostra segona cita vàrem quedar davant de la cafeteria Royal de Girona per anar al cinema tot seguit. Aquell mateix dia havia nascut una vedella al mas i l’M li va posar simbòlicament aquest nom: Royal. Em va emocionar, i des del primer moment i sense conèixer encara ni mas ni vedella, la vaig sentir molt propera, molt meva…

La seva mare ja havia tingut molts parts, ja havia complert la seva feina i aquest era l’últim… Aviat van haver de separar mare i filla, i l’M va alimentar-la des de ben petita. Quan per fi la vaig conèixer, vaig descobrir que la Royal era molt bonica i que s’apropava molt tímidament però amistosament a l’M o a mi mateixa quan li oferíem menjar.

Acabava de tenir el meu primer contacte amb el món de la ramaderia i ja em vaig rebel·lar. Vaig demanar a l’M que la Royal no tingués el mateix destí que la resta de vedells. La volia salvar i ho vaig aconseguir! La va guardar per afegir a la resta de ramat, amb qui viure en llibertat i parir molts vedells i vedelles ben forts i sans.

Quan vàrem decidir tenir un fill, fèiem broma i comentàvem: «T’imagines que la Royal i jo tinguéssim la nostra primera criatura alhora?».

Quan faltaven pocs dies per veure la cara del nostre petit (a partir d’ara, O), l’M em va anunciar que la Royal estava prenyada!

I diumenge el pare ramader va anar a passejar amb l’O de 12 dies per ensenyar-li les vaques, però sobretot també amb la intenció de calmar-lo una mica mentre jo aprofitava per descansar uns segons, i va tornar amb la gran notícia: La Royal acabava de parir una vedella forta i ben bonica de color rogenc.

IMG-20160905-WA0012 (1)

I el millor de tot és que un cop més la vaca estava tranquil·la i saludable i la vedella ben espavilada! En el nostre cas, el petit de casa també està força espavilat i la mare… dotze dies després no està ni tan tranquil·la ni tan saludable com la Royal en el seu primer dia, però això sí, està tan feliç com ella! Molt feliç i enamorada de l’O!

Continuo esperant…

Fa pocs mesos que vaig arribar al món rural, i encara no el conec gaire, però ja em fascina el procés del part d’una vaca.Què fàcil que sembla a primera vista!

Jo continuo esperant. El naixement. El postpart. La lactància. Me n’han parlat altres mares. Me n’han parlat a les classes de prepart. He llegit algun llibre i articles… I tot i la frase “el teu fill ho compensarà tot” (i no en tinc cap dubte!), tot allò que m’expliquen no és gaire encoratjador…

Les vaques també esperen els seus petits durant nou mesos. Encara no he tingut l’oportunitat de veure cap naixement de vedell en directe. Però n’he vist nascuts de ben poques hores. En tots aquests casos, parts naturals. Sense intervenció de veterinaris ni instruments mèdics. I sempre la imatge ha estat la d’una vaca ben tranquil·la i saludable, i la d’un vedell ben espavilat que ja camina o fins i tot salta al voltant de la mare i xucla de les mamelles amb molta professionalitat.

I si nosaltres també som mamíferes, per què no pot ser tan fàcil?

Llavors és quan arriba el meu company i em contesta que no sempre és tan fàcil! Que de vegades els queda la placenta a dins i les vaques agafen infecció i febrades que les fan patir. De vegades el vedell no s’aixeca ni comença a mamar ràpidament i cal que la mare el vagi llepant per activar la seva pell i musculatura o moriria. O també podria morir si la mare agafa mastitis i el vedell beu de la seva llet infectada. De vegades és el melic del vedell que s’infecta i igualment és fatal. De vegades la vaca rebutja el seu vedell. I encara segueix explicant-me altres possibles problemes del part i del postpart d’aquests animals. Vaja, que no sempre és tan idíl·lic com sembla…

Però aquests casos, quin tant per cent poden suposar? 5 de cada 100 com a molt? La qüestió és que fins a data d’avui, jo quan les he vist que acabaven de parir, al primer cop d’ull sempre he pensat “quina sort que tenen les vaques!”

Comença l’aventura

M’agrada escriure. M’agrada la comunicació. M’agraden les xarxes socials. Per què no compartir la meva experiència personal? M’agradaria conèixer també altres noies que visquin una circumstància similar. No és una situació molt comú, però tampoc tan estranya… així que convido a altres mares primerenques als 40 i que a més s’estrenin en una nova vida al món rural a intercanviar les seves vivències, que segur que aniran de sorprenents a divertides a …

Convido també a totes aquelles persones que seguiu sent els protagonistes d’una vida urbana, com jo mateixa he estat fins fa ben poc, a continuar en contacte a través d’aquest blog i d’altres vies, segons sigueu amigues i amics, conegudes i coneguts, saludades i saludats o desconegudes i desconeguts interessats en la gent, en la comunicació, en el món en general!

Escric que comença l’aventura perquè avui estreno el blog. Però també perquè en els propers dies, tan aviat com ho decideixi la criatura, m’estrenaré com a mare. I perquè fa tan poc que em vaig estrenar en el món rural i en circumstàncies tan intenses que també sento que tot just comença ara de veritat!