Categoria: Maternitat

Jugant amb la IA

Publicat a Comunicació digital, Estil de vida, Maternitat, Món rural, Redacció digitalEtiquetat , , , , , , , , , , , , , , , Deixa un comentari

Tinc quasi 50 anys i m’encanta escriure.

Com tota la gent de la meva generació, he anat aprenent sobre les noves tecnologies segons anaven apareixent, però una mica amb calçador, és a dir, mai de manera tan espontània com les criatures que han nascut ja en el segle XXI. Tot i això, utilitzo xarxes socials (a la meva manera), consulto, compro o faig gestions per Internet (amb més o menys facilitat) … i ara fa temps que miro vídeos dels gurús del màrqueting digital parlant sobre la Intel·ligència Artificial, i ens expliquen com s’ha d’utilitzar, beneficis i inconvenients, etc.

Però, la veritat, jo no la necessito. No actualment. M’agrada pensar què escriure i m’agrada escriure-ho a la meva manera. Però tenia curiositat. D’acord a allò que he anat sentint als mitjans de comunicació, d’aquí a dos dies el meu fill segurament la utilitzarà per a fer els deures, i vés a saber per a quantes coses més. Així que aquesta tarda he decidit fer un experiment. Volia parlar del fet de cuidar-se sent mare. I he decidit demana-li a la IA que l’escrivís per mi. He oblidat dir-li que l’escrivís sent jo (li he comentat només que era mare de 49 anys, d’un fill de 8, i que visc al món rural), però no li he demanat que ho escrivís com ho faria la Mare rural als 40 del meu blog. Això ja serà un segon experiment, que per avui, ja he tingut prou amb una primera dosis.

A sota us copio el text que m’ha proposat la IA. És correcte, però totalment impersonal, tòpic, genèric etc. Tot allò que ha escrit és ben cert, però transmet poc. Per al proper dia m’he proposat el repte de transformar el mateix text en un de més personal i específic, però sobretot, amb una mica d’ànima.

“La maternitat és una experiència meravellosa, però també pot ser esgotadora, especialment quan es viu en un entorn rural. Les mares sovint es dediquen completament als seus fills, deixant poc espai per a si mateixes. És fonamental recordar que cuidar de nosaltres mateixes no només ens beneficia a nosaltres, sinó que també ens permet ser millors mares. Trobar moments per a l’autocura és essencial per mantenir l’equilibri emocional i físic.

Viure al camp ens ofereix un entorn tranquil i natural que pot ser un gran aliat en la nostra rutina d’autocura. Passejades pel bosc, moments de meditació al costat d’un riu o simplement gaudir del silenci de la natura poden ajudar-nos a reconnectar amb nosaltres mateixes. Aprofitar aquests espais ens permet desconnectar de les responsabilitats diàries i recarregar energies per afrontar els reptes de la maternitat.

A més, és important establir una rutina que inclogui temps per a nosaltres mateixes. Això pot ser tan senzill com llegir un llibre mentre els nens juguen a l’exterior o dedicar uns minuts al dia a practicar ioga o fer exercici. Incorporar petites dosis d’autocura en la nostra vida diària ens ajuda a sentir-nos més equilibrades i felices, la qual cosa es reflecteix en la nostra relació amb els nostres fills.

Finalment, no hem d’oblidar la importància de la comunitat. Compartir moments amb altres mares del nostre entorn pot ser una font de suport i inspiració. Organitzar trobades, intercanviar consells o simplement gaudir d’una xerrada pot fer que la maternitat sigui més lleugera i enriquidora. Recordem que cuidar-nos a nosaltres mateixes és un regal que ens fem i que, alhora, beneficia els nostres fills.“

Com escriuria aquests mateixos quatre paràgrafs la Mare rural als 40? El proper dia ho descobrirem… Primer haig de pensar i escriure. Entenc que la IA pot millorar el món en alguns aspectes, però si us plau, que els cervells i les mans humanes no deixin mai de treballar i ser ells i elles mateixes!!!!

L’edat importa?

Publicat a Estil de vida, MaternitatEtiquetat , , , , , Deixa un comentari

Quan l’Otger anava a la llar, jo notava la diferència d’edat entre les altres mares i jo.

Les veia evidentment més joves i amb molta més energia. En aquells primers anys del petit, que mai ha estat un bebè ni un nen de dormir massa o gens, jo estava destrossada físicament, i en conseqüència també mentalment i emocionalment.

En el bon sentit de la paraula, les envejava. Però llavors, per consolar-me, pensava que a la seva edat, la majoria al voltant d’uns deu anys menys que jo, m’havia dedicat a viatjar, a sortir de festa, a anar a concerts i teatres i cinemes i excursions, i a viure tantes experiències com havia volgut, també m’havia fet un fart de llegir, de mirar sèries, d’estudiar i de dormir, per tant, ara, deu anys més gran que elles i amb un petit mal dormidor però amb una energia inesgotable, havia de limitar la poca que em quedava a mi només a cuidar d’ell. A més, en aquest propòsit no estava sola, ja que en el mateix equip comptava amb el pare, que tot i tenir sis anys més que jo, dormint poc mantenia la seva vitalitat, i entre tots dos cobríem totes les hores del dia i de la nit del nostre xiquet.

Però ara que han passat sis o set anys des de la llar d’infants, que l’hereu de casa dorm millor, i que tots hem anat encaixant els nostres propis ritmes vitals dins de la família, malgrat que continuo notant la diferència d’edat amb les altres mares de l’escola, aquesta ja no és tan evident per a mi. O això és el que jo vull creure, com a mínim.

La diferència d’energia entre els 30 i els 40 es nota molt, però tinc la sensació que entre els 40 (que més o menys ara tenen elles) i els 50, potser no tant… Sí, jo continuo acumulant més greix i més cel·lulitis al meu cos, m’han sortit dos o tres canes i alguna petita arruga, haig de portar ulleres des de que m’aixeco fins que vaig a dormir, i amb tota certesa, tinc més dolors musculars i menys agilitat que elles, així i tot, no percebo tant la desigualtat. O potser és que ja m’hi acostumat.

Una altra cosa serà d’aquí a deu anys més, quan toqui anar a buscar les criatures de matinada cada vegada que surtin de festa… Llavors potser em tornarà a costar molt més a mi que a elles,… o no…

A aquells que em varen jutjar

Publicat a Comunicació digital, Estil de vida, Maternitat, Món ruralEtiquetat , , , , , , , , , , , Deixa un comentari

Al novembre passat em varen contactar del 3/24 per proposar-me fer una peça parlant de la meva experiència com a mare rural als 40. El seu objectiu és mostrar gent normal que comparteix diferents tipus d’experiències, per trencar amb estereotips i per a què algú tingui l’ocasió de sentir-se identificat o representat.

Van ser unes dues hores de gravació resumides en un minut, per tant, quatre frases comptades.

Quan es va publicar a les xarxes, amics i familiars em varen enviar missatges explicant que ho havien vist. A tothom li havia agradat molt i jo estava ben contenta. Fins que se’m va acudir la idea d’entrar a llegir els comentaris que havia escrit la gent. I en aquest moment, em vaig sorprendre i em vaig sentir molt malament.

La gran majoria eren crítiques, expressades de manera molt desagradable. Em vaig adonar que no havien entès el missatge. Les causes podien ser variades. Una, la de basar-se en titulars extrets d’una conversa molt més àmplia i amb moltíssims més matisos. Però una altra, podia ser les ganes de criticar per criticar o d’interpretar allò que els venia de gust amb la intenció de fer mal. No sé. En un primer moment, a mi me’n va fer de mal. Després, un cop processat, no en vaig fer més cas.

Per què em va doldre? En principi, no m’hauria d’importar allò que pensin desconeguts i desconegudes de la meva experiència com a mare als 40. Però em va saber greu que de la descripció de quatre circumstàncies que acompanyen a la meva maternitat com a nouvinguda al món rural i passada la quarantena, n’extraguessin que per a mi havia estat una experiència negativa.

Ser mare és segurament el millor que m’ha passat a la vida. Estic tremendament enamorada del meu fill i em fa immensament feliç. Però també la maternitat és el més intens que he viscut. Allò que m’ha posat més a prova. Allò que m’ha posat més al límit. Allò que m’ha fet sentir amb més intensitat, tant en positiu com en negatiu. Allò que m’ha fet qüestionar-me més. Sentir-me més culpable. Sentir-me més juganera. Sentir-me més esgotada. Sentir-me més riallera. Sentir-me més frustrada. Sentir-me més orgullosa. Sentir-me més vulnerable. Sentir-me més AFORTUNADA.

Si per explicar que vivint al camp t’has d’organitzar molt millor i que això representa un repte extra, o que quan era un bebè i s’ofegava per un atac de laringitis aguda, el trajecte necessàriament més llarg per arribar fins a l’hospital era un drama, algunes persones han conclòs que em queixo del fet de ser mare o del fet de viure on visc (que com molt bé diuen, he triat jo mateixa), doncs, potser res més a dir. Senzillament em vaig limitar a descriure una realitat, tal qual és.

En cap cas recordo haver dit que no m’agradés ser mare o viure a pagès.

Com deia al final del vídeo, he tingut moments de tot, però ara no canviaria el lloc on visc per res del món, i, sense cap mena de dubte, ser mare de l’Otger és el millor que m’ha passat a la vida.

Queda dit! 😉

Que no s’acabin mai les tradicions!

Publicat a Comunicació digital, Estil de vida, Maternitat, Món rural, Redacció digitalEtiquetat , , , , , , , , , , , , Deixa un comentari

A casa ens agrada molt la tradició del Tió!

Més enllà de la realitat que el Tió crec que encanta a tothom, i especialment a nens i nenes, aquí penso que ens sentim influenciats pel fet que sigui una tradició d’origen rural. Diuen que representa el tronc que cremava a les cases de camp per donar escalfor i llum durant els mesos d’hivern. La part més espiritual era la d’escampar les cendres del tronc cremat pel camp el dia de Nadal per a lloar els avantpassats.

Aquesta part més espiritual s’ha transformat en una de molt materialista, ja que avui en dia, el Tió caga molts regalets per a tothom.

El que no ha canviat és la màgia del tronc. Un tronc somrient. Que et transmet la millor de les il·lusions.

Un tronc company d’altres troncs i branques que cremen a la llar de foc, donant escalfor, transmetent calma, acompanyant el pensament en silenci o les bones converses en companyia.

A casa parlem al nostre Tió de Nadal, que somriu a prop de la llar on cremen altres troncs, i amb aquesta bona energia, tots ens aporten el millor d’ells mateixos, ja sigui en forma de regals materials, o en forma de regals més emocionals o espirituals, com la germanor que es crea al voltant del foc o la calma que acompanya els pensaments en solitud.

En tot cas, els troncs, cremin o no, alimenten els nostres desitjos i ens transmeten el millor de la natura (silenci, so, olor, color, escalfor, calma…) i el millor de la societat (l’apropament i la conversa amb les persones que més estimem).

No, que no s’acabin mai aquest tipus de tradicions ancestrals i autèntiques!

​

Retorn

Publicat a Comunicació digital, Estil de vida, Maternitat, Món rural, Redacció digitalEtiquetat , , , , , , Deixa un comentari

De vegades hi ha senyals…

Al gener vaig començar un hort a casa…

I vaig decidir que era el moment de reprendre el blog. Tot i no escriure-hi en anys, no m’he donat mai per vençuda. No he volgut abandonar. Continuo creient en aquest projecte personal, per molt de temps que hagi passat.

En un dinar amb amics, fa pocs dies, el varem recordar. I avui he rebut la salutació d’una persona que admiro molt i que, sense dir-me’n res, m’ha fet rememorar aquest propòsit de fa anys.

Així que ara, no m’ho he pensat. He obert el blog i he tornat a escriure. I què bé que em fa sentir. Ara que he trencat el gel, em caldrà ser constant!

El blog continua tenint sentit, perquè continuo sentint-me una nouvinguda al món rural. He après moltíssim en 9 anys! Però em queda tant per aprendre encara! Tinc la sort de comptar amb el guiatge del meu company, rural de naixement, i ara també del meu petit pagès de set anys, rural de naixement també, i que absorveix de manera innata tot allò inherent a la vida rural. Cada un dels dos té els seus propis interessos i les seves visions particulars del petit o gran món que ens envolta, i així, jo aprenc per doble partida.

I continuo tenint ganes de compartir-ho amb tots vosaltres. Em fa il·lusió que descobriu amb mi mil detalls de la vida rural, que rieu amb mi aquesta vida, que la ploreu amb mi quan pertoqui i que us espanteu amb mi tot i que jo exageri…

No vull escriure gaire llarg, perquè a tots ens manca massa el temps i cada dia més ens estem acostumant a les lectures curtes i ràpides. Ni tan sols al camp ens podem desvincular d’aquest ritme de vida frenètic. Però, tot i així, jo insistiré a reivindicar una manera de fer més pausada. El meu fill em diu que soc molt lenta. Potser és aquesta la meva manera de reclamar una altra velocitat a la nostra vida…

Ens interessa mostrar les llums i les ombres del món rural a les xarxes socials?

Publicat a Comunicació digital, Maternitat, Món rural, Redacció digitalEtiquetat , , , , , , , , , , Deixa un comentari

Ser mare no és fàcil. Ser rural no és fàcil. Ser mare rural no és fàcil. Ser mare rural als 40 no és fàcil. Convertir-me en redactora digital sobre el món rural tampoc és fàcil.

Miro el meu fill i penso que és com un petit miracle. Encara no entenc com aquesta criatura, a voltes totalment adorable, va sortir de la meva panxa. El torno a mirar i sento que el cor em creix de tant que l’estimo. Però no, no és gens fàcil. Fins que no em vaig convertir en una d’elles, veia a les mares del meu voltant i em semblava que tot fluia de manera molt natural i espontània. Ara penso que, o bé eren supermames o bé no es sinceraven públicament amb allò que vivien o que sentien.

És clar que tothom té dret a mostrar la seva vida com consideri més adient, però jo sóc d’aquelles persones que pensen que si tots fossim una mica més transparents, el món aniria millor. I amb això no em refereixo a obrir-nos en canal i explicar totes les nostres intimitats. Però, que hi ha de dolent en mostrar les llums però també les ombres de la maternitat?

Doncs en el món de la comunicació digital en general, i de les xarxes socials en particular, encara es fa molt més palès. 

Entenc que a tots ens agradi mostrar públicament les llums de les nostre vides, els nostres negocis o les nostres empreses, però des del meu punt de vista, és com a mínim qüestionable, i de vegades em plantejo si ètic, exhibir només la perfecció. 

Si hem superat una dificultat, pot motivar a altres persones a fer el mateix. Si mostrem les nostres debilitats, podem ajudar a que d’altres no es sentin inferiors ni menys capaços. Tots ens equivoquem, tant en el nostre rol de mares i pares, com en el de comunicadors de contingut. Però tots junts ens podem ajudar i ens podem inspirar mútuament.

Sí, jo reconec públicament haver-me fustigat per no haver controlat les emocions i haver cridat al meu fill de 5 anys. Jo reconec públicament haver-me desanimat dubtant de si aconseguiré ser una redactora digital excel·lent que pugui ajudar al món rural a comunicar-se, a mostrar-se, a explicar-se, a donar-se a conèixer millor i a arribar a un públic més ampli.

Però sabeu què? Que quan per les xarxes veig referents en el món de la criança respectuosa que confesen les seves dificultats, jo entenc que puc convertir-me en millor mare sense castigar-me per no ser perfecta. I quan per les xarxes veig referents en el món de la comunicació digital que confesen com ha estat de difícil el camí fins aconseguir el punt en el qual ara es troben, jo carrego de bateria la meva paciència, el meu esforç, la meva voluntat i la poca energia que em queda i segueixo gaudint del camí cap als meus objectius, però amb calma i exigint-me només allò que realment puc assumir.

És evident que hi ha públic per a tothom. N’hi ha que adoren veure vides perfectes per les xarxes i les webs, siguin reals o no. Potser és precisament això que els inspira a convertir-se en … millors persones i millors emprenedors o emprenedores? Segur? Potser sí! Però jo estic totalment convençuda que serem més convincents, i que connectarem de veritat amb el nostre públic o el nostre client ideal si som honestos, si parlem des de la sinceritat, si som humils i si mostrem tant la llum com la foscor de les nostres experiències, ja siguin personals o professionals.

Els infants se senten més lliures a la natura?

Publicat a Estil de vida, Maternitat, Món ruralEtiquetat , , , , , , , , , , , , , , , Deixa un comentari

Ahir varen venir un nen i una nena a passar el dia i, juntament amb el petit de casa, no varen poder ser més feliços ni fer-nos més feliços a nosaltres. Només arribar va ser un no parar fins que el sol va començar a baixar i la foscor s’apropava.

Varem anar a passejar al bosc amb els gossos, i ells corrien, passaven pels llocs més complicats i feréstecs, jugaven a la cabana i pujaven als arbres. Un cop a casa, saltaven dalt de les bales de civada i les feien servir per baixar com un tobogan o directament saltaven des de dalt, collien capgrossos de la bassa i els traspassaven a una altre bassal que havien format ells mateixos, caçaven cargols i els donaven de menjar, interactuaven amb gossos i gats, i evidentment també varen trobar el temps per recórrer mil racons o per jugar una mica a futbol. No es varen aturar quasi ni per dinar i tot eren cares alegres i diversió absoluta!

Joc lliure i creatiu! Fotos by @olga_vallejo

I així ho vivim cada cop que venen nens i nenes, siguin com siguin, ja que igual que en el món dels adults, la diversitat domina i n’hi ha de tots els caràcters i amb tots els gustos i totes les temors possibles. Però al final, tots vencen les pors, i tots es posen reptes a ells mateixos enmig d’aquest ambient natural que els motiva i els inspira.

Amb això vull dir que els infants són menys infants a la ciutat? En absolut! Però la creativitat, la capacitat d’improvisar, la imaginació, la valentia, la iniciativa o el moviment físic que mostren quan venen al camp no el veig amb la mateixa magnitud en altres espais. Fins i tot FAROS Sant Joan de Déu, la plataforma digital de promoció de la salut i el benestar infantil de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, parla àmpliament en un dels seus articles dels beneficis que el bosc aporta als més petits de casa.

Tots ho hauríem de tenir molt en compte, tant els que vivim al camp, com els que teniu negocis rurals, com totes aquelles famílies que viviu a ciutat! Quin millor lloc que la natura per fer salut i viure la llibertat del joc?

Aprenent a aprendre de nou

Publicat a Maternitat, Món ruralEtiquetat , , , , , , , , , , , , , , , 2 comentaris

Des de ben petita que els meus pares em portaven a la muntanya a caminar o al camp a passar el diumenge. D’adolescent vaig formar part d’un grup d’esplai, en el qual fèiem tasques de millora en entorns naturals, com netejar i assenyalar camins o desbrossar els voltants d’ermites abandonades. A més, cada estiu solíem fer una gran ruta per boniques muntanyes del Pirineu. I en els meus primers anys de joventut vaig continuar, però ja com a monitora.

I això per què us ho explico? Doncs perquè tot i amb aquests antecedents, als 45 anys no em sé orientar pels camins, quan camino sola ho faig amb por a causa de la gran quantitat de sorolls del bosc que desconec, i fins que el petit de casa no m’ho va començar a mostrar, no diferenciava un roure d’una alzina, una planta de romaní d’una de farigola, una petjada de porc senglar d’una de vaca, i així un llarg etc.

Ara, quan caminem junts pel bosc, ell m’ensenya tot això i més. Amb ell aprenc ocells, aprenc plantes, aprenc camins, aprenc sons, aprenc senyals de tot tipus. Estic aprenent el món rural al mateix ritme que ell. Bé, això no és cert, perquè ell em porta molt avantatge! Molt! Té més capacitat de concentració, més capacitat d’assimilació, més capacitat d’observació, més capacitat de retenció i de memòria. La meva mare té raó. Segons ens anem fent grans, anem perdent cada cop més capacitat de concentració i de memòria, però gràcies als més petits de cada casa continuem aprenent. I també tornem a aprendre, que no és el mateix.

Ara ja ni tan sols sóc jo qui explica els contes abans de dormir. És ell que m’explica les característiques de molts animals que, ens quedin a prop o lluny, la majoria jo les desconeixia fins a dia d’avui.

I seguim sumant! I seguim aprenent! I seguim!

Ser mare, rural o no, també fa riure!

Publicat a Estil de vida, MaternitatEtiquetat , , , , , , , , , , , , Deixa un comentari

Ahir, espontàniament, vaig fer un exercici que em va fer riure i em va sorprendre alhora!

Ara que estic de baixa per una lesió al peu, aprofito per posar-me al dia. I el món global d’Internet em facilita fer gestions sense moure’m de casa, fins i tot perduda entre camps.

A nivell més personal, he aprofitat per revisar fotos i agrupar-les en àlbums al mateix núvol. Un dels àlbums porta el nom del meu fill. Allà només hi ha fotos i vídeos d’ell tot sol, d’ell protagonista, dels seus petits moments… i tot just ahir vaig descobrir que són grans moments!

Tots aquells que em coneixeu m’haureu sentit a dir que aquests darrers dos anys no han estat fàcils per a mi: la novetat de la maternitat, la novetat de viure al camp, la novetat de conviure en parella… tot per primera vegada, més passar oposicions o no dormir gens en quasi 24 mesos, entre d’altres. Us feu una idea? Tot requeria una adaptació. M’he hagut d’adaptar a moltes varietats de cop i encara estic en procés.

Aquesta experiència de «no han estat fàcils» m’havia fet creure que no havia gaudit prou dels dos primers anys de vida del meu fill, cosa que em feia sentir trista.

Però no! Ahir, quan vaig afegir les fotos i els vídeos de les últimes setmanes a l’àlbum del petit de casa, el cursor es va situar a la primera foto en la qual li donava el pit un cop a l’habitació després d’una cesària. Em vaig emocionar! Vaig decidir seguir avançant. I de cop em vaig trobar fent un repàs de l’evolució dels seus dos primers anys de vida. Va ser impressionant! Sobretot gràcies als vídeos. Quan només movia braços i cames com en Bruce Lee, com deia el seu pare. Els seus primers sorolls. Les seves primeres «croquetes». Els seus primers somriures. Els seus primers riures. Quan va començar amb la cullera. Els seus primers discursos sense paraules. Quan va començar a gatejar. Quan va començar a posar-se dret. Quan va començar a caminar. Quan va començar a entendre i dir les primeres paraules. Visualitzar-ho tot seguit impressiona molt!!! Moltíssim! Com en tan sols dos anys un ratolinet ben petit que em mirava sense veure’m es converteix en tot un personatge xerraire, alegre, actiu, divertit, trapella, i amb unes idees de bomber que fan por???

20180129_152928

Però aquest exercici sobretot em va sorprendre i alegrar perquè em va fer relativitzar molt la visió de «difícil» que tinc d’aquests dos anys! En cada vídeo que varem gravar el seu pare o jo mateixa se’ns sent riure molt, amb força, amb sinceritat, amb ganes, amb alegria. Aquests dos anys «difícils» han estat plens de molts moments divertidíssims, de molts moments tendres, de molts moments de felicitat… i potser si sumo tots aquests moments, la meva visió general sobre aquesta experiència hauria de ser una altra!

Tant és allò que ens puguin dir altres mares. O tant és la imatge aparent que rebem de les altres mares. Tot aquest temps les mirava amb els seus bebès pel carrer, a la televisió, a les xarxes, i totes semblaven viure-ho d’una manera molt més “fàcil” i “entranyable” que jo. Però a saber com ho vivien portes endins. O potser per a moltes realment era així de fàcil. La gran veritat és que la maternitat és una experiència massa personal. I entenc que cadascú la viu a la seva manera, segons el seu caràcter i les seves pròpies circumstàncies.

Però en tot cas, mares del món, sigueu rurals o no, si sumeu els petits moments de plena felicitat que us ha ofert la maternitat i els confronteu amb la sensació de «difícil» o de «dur» o de qualsevol altra similar, en la gran majoria dels casos estic convençuda que guanya la felicitat!!!!

On acaba la feina o comença l’oci al món rural?

Publicat a Estil de vida, Maternitat, Món ruralEtiquetat , , , , , , , , Deixa un comentari

Fa 2 anys i mig que sóc rural.

Ja? Buf! I encara estic a l’inici del meu aprenentatge!!!

En defensa meva diré que als dos mesos d’instal·lar-me oficialment al mas em vaig quedar embarassada, i des de llavors he hagut d’aprendre a ser embarassada, a ser mama, a ser rural i a conviure en parella,… tot de cop! I encara estic a l’inici del meu aprenentatge rural, que és l’assignatura que he deixat més de banda, evidentment.

Jo estava acostumada a “fer coses els caps de setmana”. Tothom que viu a ciutat fa plans. I per tant, jo ho he continuat reclamant. Però tot just ara estic començant a entendre que en realitat no cal que em desplaci gaire per fer allò que la majoria fa en el seu temps lliure.

Sovint he sentit a pares i mares explicar que organitzen activitats perquè és de bojos intentar mantenir els petits dins de casa. I fan plans. En el nostre cas, l’O senzillament assenyala cap a la porta, i au! ja està corrent per camps i camins amb els gossos, o bé ajudant al seu pare en activitats ramaderes o de jardineria. Això sí, quan plou tenim el mateix problema que tots els pares i mares del món: distreure el nen durant hores sense sortir a l’exterior.

Dissabte no varem marxar de casa, tot i això vaig poder córrer, passejar i jugar en família i amb els gossos enmig de la natura. També varem realitzar tasques de jardineria (bé, en realitat només varen treballar els nois, jo mirava i vigilava que el petit trapella no en fes alguna de grossa). I totes aquestes no són algunes de les activitats que a la gent li agrada fer els caps de setmana? I si nosaltres les podem gaudir sense sortir de casa, quin sentit tindria anar-les a realitzar a alguna altra banda?

20180407_115015
Corro a només vuit minuts de casa i aquestes són part de les meves vistes

20180330_121712
Fer gimnàs a casa i alhora enmig de la natura

Tot és així de fàcil i idíl·lic? No ho sé. En realitat ets a casa. Veus la roba que cal rentar o plegar, la pols que cal treure, la cuina que cal recollir. Veus totes aquelles coses que no formen part de les necessitats diàries i per a les quals mai trobes temps, ja siguin de feina o de plaer, com la lectura d’aquell llibre que hi ha sobre la tauleta de nit i que no avança mai, o com totes aquelles fotos que vols organitzar o aquell blog que vols escriure en un portàtil que està massa abandonat.

I aquí és on rauen alguns dels meus conflictes. Viure en el món rural m’ofereix la possibilitat de gaudir d’un munt d’activitats d’oci a casa mateix o en realitat em condiciona i no em permet desconnectar de tot allò que tinc pendent de fer?

Tant a l’M com a mi ens agrada la gent i la vida social. I no ens fa mandra anar a on calgui amb aquest objectiu (bé, si haig de ser sincera, a mi me’n fa una mica més des del naixement de l’O, suposo que per l’esgotament que arrossego i perquè l’organització i coordinació amb un nen tan petit es compliquen força). El cas és que jo cada cap de setmana em pregunto de quina manera em convé més desconnectar de la rutina i l’estrès diaris: fent plans fora de casa (que em permeten desconnectar però no descansar) o gaudir de tot allò de bo que m’ofereixen els voltants de la meva llar (que em permet descansar però potser no desconnectar del tot).

Tot és oci, però…

Encara no m’he aclarit…

Qui va dir que al món rural sempre es desconnecta?