Què puc agrair?

Com ja sabeu visc al camp però no hi treballo. Per tant, és complicat conèixer i viure la natura com m’agradaria perquè no hi estic a temps complert.

Entre la feina, bàsicament d’ordinador, la casa, el nen, el futbol, la vida social, etc… queden poques hores. Només se m’acut fer passejos pels boscos i camps del voltant del mas a cada ocasió que tingués, però m’agradaria fer-los amb l’M, per aprendre de cada planta, de cada arbre, de cada ocell, de cada soroll, de cada camí, de cada olor,… i això, ara mateix, també es complicat d’aconseguir per diferents motius.

Però estic agraïda al lloc on visc.

Quan arribo de treballar a la ciutat i veig tot el verd que m’envolta i tot el cel immens, respiro a fons i em surt un somriure mentre penso que altres persones estan veient més asfalt i més edificis. Aquest canvi tan radical de paisatge em permet fer una desconnexió total entre les hores de treball i les hores d’oci o de descans.

Quan arriba un dissabte o un diumenge en el qual no tenim plans, m’encanta la idea de quedar-me a casa i no tinc gens de por que el nen o jo ens agobiem, ja que tenim mil coses a fer diferents, tant a dins com a fora, i podem estar ben entretinguts. De fet, sempre se’m fan curts aquests dies.

Quan em desperto només sento el silenci, o els ocells, el soroll del vent o de la pluja, i algun avió que passa de tant en tant… És molt agradable començar el dia així!

Quan surto a fora a primera hora del matí sento l’olor de terra humida o l’olor de les flors… i sí, alguna vegada a l’any també l’olor dels purins que han escampat en algun camp proper jeje, però igualment, és molt agradable començar el dia així!

Hi ha d’altres característiques per agrair, però ho deixaré per a un altre dia per a què no us vulgueu traslladar tots i totes a casa demà mateix!!!

Jugant amb la IA

Tinc quasi 50 anys i m’encanta escriure.

Com tota la gent de la meva generació, he anat aprenent sobre les noves tecnologies segons anaven apareixent, però una mica amb calçador, és a dir, mai de manera tan espontània com les criatures que han nascut ja en el segle XXI. Tot i això, utilitzo xarxes socials (a la meva manera), consulto, compro o faig gestions per Internet (amb més o menys facilitat) … i ara fa temps que miro vídeos dels gurús del màrqueting digital parlant sobre la Intel·ligència Artificial, i ens expliquen com s’ha d’utilitzar, beneficis i inconvenients, etc.

Però, la veritat, jo no la necessito. No actualment. M’agrada pensar què escriure i m’agrada escriure-ho a la meva manera. Però tenia curiositat. D’acord a allò que he anat sentint als mitjans de comunicació, d’aquí a dos dies el meu fill segurament la utilitzarà per a fer els deures, i vés a saber per a quantes coses més. Així que aquesta tarda he decidit fer un experiment. Volia parlar del fet de cuidar-se sent mare. I he decidit demana-li a la IA que l’escrivís per mi. He oblidat dir-li que l’escrivís sent jo (li he comentat només que era mare de 49 anys, d’un fill de 8, i que visc al món rural), però no li he demanat que ho escrivís com ho faria la Mare rural als 40 del meu blog. Això ja serà un segon experiment, que per avui, ja he tingut prou amb una primera dosis.

A sota us copio el text que m’ha proposat la IA. És correcte, però totalment impersonal, tòpic, genèric etc. Tot allò que ha escrit és ben cert, però transmet poc. Per al proper dia m’he proposat el repte de transformar el mateix text en un de més personal i específic, però sobretot, amb una mica d’ànima.

La maternitat és una experiència meravellosa, però també pot ser esgotadora, especialment quan es viu en un entorn rural. Les mares sovint es dediquen completament als seus fills, deixant poc espai per a si mateixes. És fonamental recordar que cuidar de nosaltres mateixes no només ens beneficia a nosaltres, sinó que també ens permet ser millors mares. Trobar moments per a l’autocura és essencial per mantenir l’equilibri emocional i físic.

Viure al camp ens ofereix un entorn tranquil i natural que pot ser un gran aliat en la nostra rutina d’autocura. Passejades pel bosc, moments de meditació al costat d’un riu o simplement gaudir del silenci de la natura poden ajudar-nos a reconnectar amb nosaltres mateixes. Aprofitar aquests espais ens permet desconnectar de les responsabilitats diàries i recarregar energies per afrontar els reptes de la maternitat.

A més, és important establir una rutina que inclogui temps per a nosaltres mateixes. Això pot ser tan senzill com llegir un llibre mentre els nens juguen a l’exterior o dedicar uns minuts al dia a practicar ioga o fer exercici. Incorporar petites dosis d’autocura en la nostra vida diària ens ajuda a sentir-nos més equilibrades i felices, la qual cosa es reflecteix en la nostra relació amb els nostres fills.

Finalment, no hem d’oblidar la importància de la comunitat. Compartir moments amb altres mares del nostre entorn pot ser una font de suport i inspiració. Organitzar trobades, intercanviar consells o simplement gaudir d’una xerrada pot fer que la maternitat sigui més lleugera i enriquidora. Recordem que cuidar-nos a nosaltres mateixes és un regal que ens fem i que, alhora, beneficia els nostres fills.

Com escriuria aquests mateixos quatre paràgrafs la Mare rural als 40? El proper dia ho descobrirem… Primer haig de pensar i escriure. Entenc que la IA pot millorar el món en alguns aspectes, però si us plau, que els cervells i les mans humanes no deixin mai de treballar i ser ells i elles mateixes!!!!

L’edat importa?

Quan l’Otger anava a la llar, jo notava la diferència d’edat entre les altres mares i jo.

Les veia evidentment més joves i amb molta més energia. En aquells primers anys del petit, que mai ha estat un bebè ni un nen de dormir massa o gens, jo estava destrossada físicament, i en conseqüència també mentalment i emocionalment.

En el bon sentit de la paraula, les envejava. Però llavors, per consolar-me, pensava que a la seva edat, la majoria al voltant d’uns deu anys menys que jo, m’havia dedicat a viatjar, a sortir de festa, a anar a concerts i teatres i cinemes i excursions, i a viure tantes experiències com havia volgut, també m’havia fet un fart de llegir, de mirar sèries, d’estudiar i de dormir, per tant, ara, deu anys més gran que elles i amb un petit mal dormidor però amb una energia inesgotable, havia de limitar la poca que em quedava a mi només a cuidar d’ell. A més, en aquest propòsit no estava sola, ja que en el mateix equip comptava amb el pare, que tot i tenir sis anys més que jo, dormint poc mantenia la seva vitalitat, i entre tots dos cobríem totes les hores del dia i de la nit del nostre xiquet.

Però ara que han passat sis o set anys des de la llar d’infants, que l’hereu de casa dorm millor, i que tots hem anat encaixant els nostres propis ritmes vitals dins de la família, malgrat que continuo notant la diferència d’edat amb les altres mares de l’escola, aquesta ja no és tan evident per a mi. O això és el que jo vull creure, com a mínim.

La diferència d’energia entre els 30 i els 40 es nota molt, però tinc la sensació que entre els 40 (que més o menys ara tenen elles) i els 50, potser no tant… Sí, jo continuo acumulant més greix i més cel·lulitis al meu cos, m’han sortit dos o tres canes i alguna petita arruga, haig de portar ulleres des de que m’aixeco fins que vaig a dormir, i amb tota certesa, tinc més dolors musculars i menys agilitat que elles, així i tot, no percebo tant la desigualtat. O potser és que ja m’hi acostumat.

Una altra cosa serà d’aquí a deu anys més, quan toqui anar a buscar les criatures de matinada cada vegada que surtin de festa… Llavors potser em tornarà a costar molt més a mi que a elles,… o no…

A aquells que em varen jutjar

Al novembre passat em varen contactar del 3/24 per proposar-me fer una peça parlant de la meva experiència com a mare rural als 40. El seu objectiu és mostrar gent normal que comparteix diferents tipus d’experiències, per trencar amb estereotips i per a què algú tingui l’ocasió de sentir-se identificat o representat.

Van ser unes dues hores de gravació resumides en un minut, per tant, quatre frases comptades.

Quan es va publicar a les xarxes, amics i familiars em varen enviar missatges explicant que ho havien vist. A tothom li havia agradat molt i jo estava ben contenta. Fins que se’m va acudir la idea d’entrar a llegir els comentaris que havia escrit la gent. I en aquest moment, em vaig sorprendre i em vaig sentir molt malament.

La gran majoria eren crítiques, expressades de manera molt desagradable. Em vaig adonar que no havien entès el missatge. Les causes podien ser variades. Una, la de basar-se en titulars extrets d’una conversa molt més àmplia i amb moltíssims més matisos. Però una altra, podia ser les ganes de criticar per criticar o d’interpretar allò que els venia de gust amb la intenció de fer mal. No sé. En un primer moment, a mi me’n va fer de mal. Després, un cop processat, no en vaig fer més cas.

Per què em va doldre? En principi, no m’hauria d’importar allò que pensin desconeguts i desconegudes de la meva experiència com a mare als 40. Però em va saber greu que de la descripció de quatre circumstàncies que acompanyen a la meva maternitat com a nouvinguda al món rural i passada la quarantena, n’extraguessin que per a mi havia estat una experiència negativa.

Ser mare és segurament el millor que m’ha passat a la vida. Estic tremendament enamorada del meu fill i em fa immensament feliç. Però també la maternitat és el més intens que he viscut. Allò que m’ha posat més a prova. Allò que m’ha posat més al límit. Allò que m’ha fet sentir amb més intensitat, tant en positiu com en negatiu. Allò que m’ha fet qüestionar-me més. Sentir-me més culpable. Sentir-me més juganera. Sentir-me més esgotada. Sentir-me més riallera. Sentir-me més frustrada. Sentir-me més orgullosa. Sentir-me més vulnerable. Sentir-me més AFORTUNADA.

Si per explicar que vivint al camp t’has d’organitzar molt millor i que això representa un repte extra, o que quan era un bebè i s’ofegava per un atac de laringitis aguda, el trajecte necessàriament més llarg per arribar fins a l’hospital era un drama, algunes persones han conclòs que em queixo del fet de ser mare o del fet de viure on visc (que com molt bé diuen, he triat jo mateixa), doncs, potser res més a dir. Senzillament em vaig limitar a descriure una realitat, tal qual és.

En cap cas recordo haver dit que no m’agradés ser mare o viure a pagès.

Com deia al final del vídeo, he tingut moments de tot, però ara no canviaria el lloc on visc per res del món, i, sense cap mena de dubte, ser mare de l’Otger és el millor que m’ha passat a la vida.

Queda dit! 😉

Que no s’acabin mai les tradicions!

A casa ens agrada molt la tradició del Tió!

Més enllà de la realitat que el Tió crec que encanta a tothom, i especialment a nens i nenes, aquí penso que ens sentim influenciats pel fet que sigui una tradició d’origen rural. Diuen que representa el tronc que cremava a les cases de camp per donar escalfor i llum durant els mesos d’hivern. La part més espiritual era la d’escampar les cendres del tronc cremat pel camp el dia de Nadal per a lloar els avantpassats.

Aquesta part més espiritual s’ha transformat en una de molt materialista, ja que avui en dia, el Tió caga molts regalets per a tothom.

El que no ha canviat és la màgia del tronc. Un tronc somrient. Que et transmet la millor de les il·lusions.

Un tronc company d’altres troncs i branques que cremen a la llar de foc, donant escalfor, transmetent calma, acompanyant el pensament en silenci o les bones converses en companyia.

A casa parlem al nostre Tió de Nadal, que somriu a prop de la llar on cremen altres troncs, i amb aquesta bona energia, tots ens aporten el millor d’ells mateixos, ja sigui en forma de regals materials, o en forma de regals més emocionals o espirituals, com la germanor que es crea al voltant del foc o la calma que acompanya els pensaments en solitud.

En tot cas, els troncs, cremin o no, alimenten els nostres desitjos i ens transmeten el millor de la natura (silenci, so, olor, color, escalfor, calma…) i el millor de la societat (l’apropament i la conversa amb les persones que més estimem).

No, que no s’acabin mai aquest tipus de tradicions ancestrals i autèntiques!

La importància d’estar present… i prou

Avui no teníem plans, i això ens ha permès senzillament estar.

Fa sol i ben esmorzat hem sortit al pati. L’M ha podat els rosers. El peque ha jugat a pilota i s’ha barallat amb la gossa per protegir els gatets petits 😉 Jo, senzilament, m’he assegut al banc, he deixat que el sol m’escalfés i he gaudit mirant-los a tots i fent bromes.

I això que sembla tan idíl·lic. I això que sembla que hagi de ser tan fàcil… És ben difícil d’aconseguir.

El ritme de la societat actual, tant a la ciutat com al camp, és tan ràpida i estressant que hem oblidat com és d’agradable, beneficiós, i sí, també divertit, senzillament estar present en aquell moment i no fer res.

Els jovenets d’avui en dia ja han crescut anant sempre a un ritme trepidant i no parar mai. El de casa, tot i viure en un ambient una mica més natural i relaxat, quan ja portàvem una estona d’aquesta estampa tan ideal, m’ha dit: “Què faig? M’avorreixo”.

I jo l’entenc, perquè durant els anys que porto aquí he tingut molts moments per poder estar observant, escoltant, admirant, estar present i no fer. I en molts d’aquests moments he pensat, “què faig?”.

I si per fi he après alguna cosa, és que no cal estar sempre actuant, no cal estar sempre fent, no cal estar sempre en marxa per a divertir-se.

Jo avui m’he divertit i he rigut veient com de cop la punxa d’un roser es venjava de l’M perquè li volia tallar la seva branca, com els gats petits jugaven entre ells i bufaven als gossos de mida quatre vegades més grans, o com l’Otger xutava la pilota mentre alhora interactuava tant amb nosaltres com amb els animals.

Sí, m’ho he passat d’allò més bé, i a més he anat absorvint aquesta vitamina D del sol que diuen que es tan important per a les dones de la meva edat …

No ens pertany

Sabíeu que el món rural també té els seus propietaris? Evidentment, no hi veiem gaires murs ni fronteres. Però, sabíeu que sovint quan aneu a buscar bolets o espàrrecs o castanyes o herbes aromàtiques o pinyes, els esteu recollint d’una propietat privada? I en els temps actuals ha canviat força, però fins fa ben poquet, fins i tot les cases del camp estaven obertes de bat a bat.

Una de les coses que més em va xocar quan vaig arribar aquí va ser precisament que tot estava obert a tothom. Gelosa de la meva intimitat i acostumada a la ciutat, on protegim tant tot allò que és nostre, em va sorprendre que la vida al camp es compartís amb aquesta gran generositat.

Quan era petita i caminava pel bosc, mai em vaig plantejar que aquells arbres i aquelles plantes, aquells camins i aquells fruits fossin propietat d’algú. És més, em molestava quan trobava una porta que em barrava el pas en algun punt. I em semblava d’allò més desagradable que vingués un pagès i ens cridés l’atenció per alguna cosa. I això que nosaltres erem respectuosos amb l’entorn, que hi ha molta gent que no ho és pas.

Ara visc a l’altra banda. Ara he entès els pagesos que se’m feien tan antipàtics. Alguna vegada, massa poques, quan he intentat anar a córrer o passejar pel bosc, buscant precisament la soledat i la connexió personal amb la natura, m’he sentit en tensió tota l’estona. És com passejar pel “jardí” de casa teva, però amb el risc de creuar-te amb altres persones, i això no em permet sentir-me totalment còmoda.

A més, suposo que també em sento vulnerable en un entorn que encara no he aconseguit fer cent per cent meu. No conec prou els sons del bosc, ni dels animals que hi viuen. Per cert, algú sap com aconsegueixen amagar-se tan bé els senglars durant el dia i a què dediquen el seu temps lliure? Sempre camino amb respecte de trobar-me’n algun cara a cara. Igualment, tampoc conec prou bé les persones amb qui em puc creuar… 

En realitat, no m’ha canviat gens!

Voldria recuperar un text que vaig escriure tot just sortir del confinament, però que no vaig arribar a publicar en cap moment:

“Miro enrere i em poso trista, perquè no vaig treure d’aquesta època confinada tot el profit rural que hauria pogut. En defensa meva, en el cas que sigui necessària, podria dir que tampoc ho vaig tenir fàcil, ja que la salut ens va donar un parell de petits ensurts a casa que ens va tenir entretinguts uns quants dies. Però varen ser tres mesos… així que, i la resta de temps?

Al principi del confinament, tenint en compte que he estat urbanita durant 40 anys i rural durant 5, varen poder més els hàbits urbans. I tot i que no tenia temps de mirar sèries ni concerts virtuals, ni llegir, ni d’aprendre a fer altres receptes de cuina, ni… perquè havia de teletreballar alhora que tenir cura del petit de casa, sí que vaig trobar moments per fer una mica d’endreça d’armaris, per organitzar papers i documents o per fer còpies de seguretat de fotos i carpetes de l’ordinador. Vaig tenir temps per fer el Hofmann del 2019. Vaig tenir temps per anar netejant la casa i rentar i guardar abrics i sabates d’hivern. En fi, tot allò que podia fer qualsevol vivint a ciutat.

I sí! És cert que vaig aprendre a badar més. Vaig aprendre a estar asseguda contemplant gossos o ocells. I, vaig tenir temps, sobretot, per poder passar moltes més hores jugant amb el petit i aprenent mil coses d’ell.

Però no vaig ser capaç d’aprofitar-ho per a caminar més, i ni tan sols per a aprendre els propis camins de casa. Encara ara, després de cinc anys, no em sé allunyar més de deu minuts enllà del mas i no conec prou bé els camins que ens envolten.

Tampoc vaig fer absolutament res a l’hort. No vaig plantar, ni regar, ni res que se li assembli. Bé, sí, en un parell d’ocasions vaig treure les males herbes dels rosers del pati, cosa que tampoc havia fet en aquests cinc anys.

No vaig veure les vaques, ni vaig aprendre el nom de les plantes, ni vaig observar altres animals (només alguns ocells per completar la tasca que havien demanat des de l’escola). Sort de l’escola rural!

I una cosa molt curiosa de la qual em vaig adonar és que quan va poder començar a venir gent a casa, llavors sí que vaig passejar pel bosc o vaig visitar l’hort! I per què això? Doncs la meva conclusió és que encara no he deixat de ser urbanita. Són massa anys. Abans m’encantava anar al camp, al bosc o a la muntanya amb els meus amics o la família. Gaudia de la natura d’una manera totalment social. I en aquests quasi cinc anys que porto vivint aquí, encara no he integrat la natura al meu dia a dia, a la meva persona, al meu ADN. El meu dubte és: Prioritzaré mai anar a regar l’hort, segar la gespa o treure males herbes del rosers per davant de crear un àlbum de fotografies, escriure a l’ordinador, mirar la TV o llegir un llibre?

Ha passat un any des de que vaig escriure aquestes línies. I poca cosa ha canviat. El fet de badar no l’he perdut. M’agrada molt seure en algun racó i mirar com juguen gossos i gats, com pasturen les vaques, com marxa el sol, com fugen els ocells dels arbres quan ens senten arribar. Estic més atenta a sons i olors de la natura. Em ser integrar millor en l’entorn, però d’una manera força passiva…

Em queda pendent, però, posar-me més en forma físicament, i treballar amb les mans i no només amb la ment, per cuidar el nostre entorn i recollir tots els recursos que ens ofereix amb respecte i amb sentiment!

Continuo notant el vincle amb els meus hàbits de quan vivia a la ciutat, però haig de reconèixer que els moments que m’omplen més el cor són els que visc de manera natural. La resta, com el mateix fet d’escriure, m’alegren la ment. I totes dues activitats, em complauen l’ànima. Així que seguiré buscant el temps per equilibrar tot allò de bó que m’aporten els meus dos mons! O sóc massa ambiciosa? No em feu triar, si us plau!

I uns tres anys més tard d’haver escrit aquestes paraules, m’adono que continuen sent d’una gran actualitat.

Això sí, ara sovint m’encarrego jo de segar l’herba. Pas a pas, encara que siguin lents!

La il·lusió versus la realitat de l’estiu al camp

Vagi per davant que jo porto fatal la calor. M’aixafa. Em deixa sense energia. I el pitjor de tot, em mareja (tot i que això els metges em diuen que és perquè no m’hidrato prou…).

Dit això, quan s’apropa l’estiu se m’encomana la il·lusió dels altres de dies llargs, temps lliure, natura, etc.

I pensant en el lloc on visc, em venen al cap les boniques imatges de les pel·lícules rodades a la Toscana, amb grans sopars amb llumetes a l’exterior, verdura i fruita a taula just acabada de collir de la terra o de l’arbre, banys refrescants, migdiades a l’ombra d’un arbre, música a l’aire lliure per tot arreu… I també m’il·lusiono! I molt!

Llavors, compro els detallets més econòmics que trobo però que em serveixen d’atrezzo per a la meva pròpia pel·lícula a la Toscana de casa.

Primer inconvenient: El vent. Jo no sé a la Toscana, però a casa, quan li dona per bufar el vent (i pot venir de nord, de sud, d’est o d’oest) s’endú tot el que troba pel camí que no pesi molt o que no estigui molt ben falcat. Per tant, tot l’escenari que munto pensant en unes vetllades estiuenques idíl·liques, queden en un no res…

Segon inconvenient: Els temuts mosquits. Ja fa anys vàrem posar una hamaca a l’ombra d’una alzina preciosa i gegant, i, vaig trigar 4 minuts a marxar corrent perquè m’havien acribillat. A les 4 de la tarda! Ara, l’hamaca dorm dins un armari. He somiat amb milions de sopars a la fresca, i al final, acabem sopant dins de casa per la tranquil·litat que cap mosquit m’espatlli l’àpat amb picors insuportables.

Tercer inconvenient: Verdura i fruita acabada de collir. Doncs és un altre problema. Si treballes fora de casa, no et dona la vida. Enguany, a més, les pluges sense descans de just abans de l’estiu varen fer que les males herbes creixessin sense aturador. I ja no ho hem atrapat mai més. I els tomàquets, les albergínies o el pebrots han quedat enterrats sota herbes d’un metre d’alçada i ho hem perdut tot. Del arbres, sembla que podrem menjar algun prèssec i vàrem menjar molts nispros, però hem perdut les prunes i les cireres. Vàrem veure com sortien als arbres i mai més n’hem sabut res! Se’ls varen menjar els ocells? Varen caure i se’ls va menjar un teixó? Són reflexions del senyor de la casa.

Quart inconvenient: La música a l’aire lliure. Com no sopem a fora, com ens agradaria, tampoc posem nosaltres la música a l’exterior. L’única música que ens arriba a la matinada és la que de vegades posen ben alta els residents a les cases rurals properes, i llavors es converteix en un malson, perquè els gossos no paren de bordar i nosaltres no podem agafar la son.

I darrer inconvenient destacable: No tenim cap porxo ni cap espai lliure de mosquits on estar a l’ombra, només la piscina a on refrescar-nos, una desmuntable però molt digna, tot i que a meitat de l’estiu l’aigua que al principi estava geladíssima (quan encara nosaltres no teníem prou calor) sembla aigua bullint per a un caldo. A més, la pols i la terra que el vent arrossega, tot i que la tapis, van fent poso al fons, i al final, ni tan sols la piscina desmuntable i digna és gaire atractiva.

Conseqüència: Que passo més hores tancada a casa a l’estiu que a l’hivern. Com a minim, cal reconèixer que les grans pedres amb que està construït el mas fa que la casa sigui fresqueta i s’hi estigui a gust.

Per què tenen tan bon gust?

Ho diu tothom. No hi ha res com una truita d’alls tendres o uns pèsols, o unes mongetes, o unes faves, acabades de collir de l’hort de casa.

I què ho fa que aquestes verdures siguin tan bones? De gust, vull dir. No entro al fet que no portin additius, no entro a què no s’hagi utilitzat cap més producte per conrear-les que la terra (senzillament terra) i l’aigua de la pluja (que per sort ha sigut generosa aquesta primavera)… No, no entro en cap d’aquests temes perquè encara no en sé prou, no en sé res més enllà d’allò que vaig llegint a blogs o escoltant a podcasts, i tot plegat, defensin el que defensin, cal posar-ho en quarantena.

No, no, jo em refereixo al gust. Què és deliciós!!! Molt més que aquelles que compris al mercat (que també són km0), que mengis en qualsevol restaurant (que també poden ser km0), i ja no diguem que aquelles que compres en supermercats…

No, no sé què caram fa que tinguin un gust exquisit. A casa les cuinem tal qual. D’una manera molt senzilla. Res elaborat. I, tot i això, quin bon gust que tenen i com gaudint menjant-les!!!

I el motiu no pot ser el lligam a la terra. El meu company i el peque han nascut i crescut aquí, i el seu vincle amb la terra pot magnificar-ho tot. Però jo no. Jo he après a estimar aquest lloc tan especial, però no hi tinc aquest vincle que et lliga tant al lloc on creixes. No, no. Tampoc és el vincle. Ha de ser alguna altra causa.

Algú té una possible explicació a aquest gran misteri?

Mentrestant, seguirem gaudint d’aquestes verdures i hortalisses tant saboroses!!!!