Categoria: Comunicació digital

Jugant amb la IA

Publicat a Comunicació digital, Estil de vida, Maternitat, Món rural, Redacció digitalEtiquetat , , , , , , , , , , , , , , , Deixa un comentari

Tinc quasi 50 anys i m’encanta escriure.

Com tota la gent de la meva generació, he anat aprenent sobre les noves tecnologies segons anaven apareixent, però una mica amb calçador, és a dir, mai de manera tan espontània com les criatures que han nascut ja en el segle XXI. Tot i això, utilitzo xarxes socials (a la meva manera), consulto, compro o faig gestions per Internet (amb més o menys facilitat) … i ara fa temps que miro vídeos dels gurús del màrqueting digital parlant sobre la Intel·ligència Artificial, i ens expliquen com s’ha d’utilitzar, beneficis i inconvenients, etc.

Però, la veritat, jo no la necessito. No actualment. M’agrada pensar què escriure i m’agrada escriure-ho a la meva manera. Però tenia curiositat. D’acord a allò que he anat sentint als mitjans de comunicació, d’aquí a dos dies el meu fill segurament la utilitzarà per a fer els deures, i vés a saber per a quantes coses més. Així que aquesta tarda he decidit fer un experiment. Volia parlar del fet de cuidar-se sent mare. I he decidit demana-li a la IA que l’escrivís per mi. He oblidat dir-li que l’escrivís sent jo (li he comentat només que era mare de 49 anys, d’un fill de 8, i que visc al món rural), però no li he demanat que ho escrivís com ho faria la Mare rural als 40 del meu blog. Això ja serà un segon experiment, que per avui, ja he tingut prou amb una primera dosis.

A sota us copio el text que m’ha proposat la IA. És correcte, però totalment impersonal, tòpic, genèric etc. Tot allò que ha escrit és ben cert, però transmet poc. Per al proper dia m’he proposat el repte de transformar el mateix text en un de més personal i específic, però sobretot, amb una mica d’ànima.

“La maternitat és una experiència meravellosa, però també pot ser esgotadora, especialment quan es viu en un entorn rural. Les mares sovint es dediquen completament als seus fills, deixant poc espai per a si mateixes. És fonamental recordar que cuidar de nosaltres mateixes no només ens beneficia a nosaltres, sinó que també ens permet ser millors mares. Trobar moments per a l’autocura és essencial per mantenir l’equilibri emocional i físic.

Viure al camp ens ofereix un entorn tranquil i natural que pot ser un gran aliat en la nostra rutina d’autocura. Passejades pel bosc, moments de meditació al costat d’un riu o simplement gaudir del silenci de la natura poden ajudar-nos a reconnectar amb nosaltres mateixes. Aprofitar aquests espais ens permet desconnectar de les responsabilitats diàries i recarregar energies per afrontar els reptes de la maternitat.

A més, és important establir una rutina que inclogui temps per a nosaltres mateixes. Això pot ser tan senzill com llegir un llibre mentre els nens juguen a l’exterior o dedicar uns minuts al dia a practicar ioga o fer exercici. Incorporar petites dosis d’autocura en la nostra vida diària ens ajuda a sentir-nos més equilibrades i felices, la qual cosa es reflecteix en la nostra relació amb els nostres fills.

Finalment, no hem d’oblidar la importància de la comunitat. Compartir moments amb altres mares del nostre entorn pot ser una font de suport i inspiració. Organitzar trobades, intercanviar consells o simplement gaudir d’una xerrada pot fer que la maternitat sigui més lleugera i enriquidora. Recordem que cuidar-nos a nosaltres mateixes és un regal que ens fem i que, alhora, beneficia els nostres fills.“

Com escriuria aquests mateixos quatre paràgrafs la Mare rural als 40? El proper dia ho descobrirem… Primer haig de pensar i escriure. Entenc que la IA pot millorar el món en alguns aspectes, però si us plau, que els cervells i les mans humanes no deixin mai de treballar i ser ells i elles mateixes!!!!

A aquells que em varen jutjar

Publicat a Comunicació digital, Estil de vida, Maternitat, Món ruralEtiquetat , , , , , , , , , , , Deixa un comentari

Al novembre passat em varen contactar del 3/24 per proposar-me fer una peça parlant de la meva experiència com a mare rural als 40. El seu objectiu és mostrar gent normal que comparteix diferents tipus d’experiències, per trencar amb estereotips i per a què algú tingui l’ocasió de sentir-se identificat o representat.

Van ser unes dues hores de gravació resumides en un minut, per tant, quatre frases comptades.

Quan es va publicar a les xarxes, amics i familiars em varen enviar missatges explicant que ho havien vist. A tothom li havia agradat molt i jo estava ben contenta. Fins que se’m va acudir la idea d’entrar a llegir els comentaris que havia escrit la gent. I en aquest moment, em vaig sorprendre i em vaig sentir molt malament.

La gran majoria eren crítiques, expressades de manera molt desagradable. Em vaig adonar que no havien entès el missatge. Les causes podien ser variades. Una, la de basar-se en titulars extrets d’una conversa molt més àmplia i amb moltíssims més matisos. Però una altra, podia ser les ganes de criticar per criticar o d’interpretar allò que els venia de gust amb la intenció de fer mal. No sé. En un primer moment, a mi me’n va fer de mal. Després, un cop processat, no en vaig fer més cas.

Per què em va doldre? En principi, no m’hauria d’importar allò que pensin desconeguts i desconegudes de la meva experiència com a mare als 40. Però em va saber greu que de la descripció de quatre circumstàncies que acompanyen a la meva maternitat com a nouvinguda al món rural i passada la quarantena, n’extraguessin que per a mi havia estat una experiència negativa.

Ser mare és segurament el millor que m’ha passat a la vida. Estic tremendament enamorada del meu fill i em fa immensament feliç. Però també la maternitat és el més intens que he viscut. Allò que m’ha posat més a prova. Allò que m’ha posat més al límit. Allò que m’ha fet sentir amb més intensitat, tant en positiu com en negatiu. Allò que m’ha fet qüestionar-me més. Sentir-me més culpable. Sentir-me més juganera. Sentir-me més esgotada. Sentir-me més riallera. Sentir-me més frustrada. Sentir-me més orgullosa. Sentir-me més vulnerable. Sentir-me més AFORTUNADA.

Si per explicar que vivint al camp t’has d’organitzar molt millor i que això representa un repte extra, o que quan era un bebè i s’ofegava per un atac de laringitis aguda, el trajecte necessàriament més llarg per arribar fins a l’hospital era un drama, algunes persones han conclòs que em queixo del fet de ser mare o del fet de viure on visc (que com molt bé diuen, he triat jo mateixa), doncs, potser res més a dir. Senzillament em vaig limitar a descriure una realitat, tal qual és.

En cap cas recordo haver dit que no m’agradés ser mare o viure a pagès.

Com deia al final del vídeo, he tingut moments de tot, però ara no canviaria el lloc on visc per res del món, i, sense cap mena de dubte, ser mare de l’Otger és el millor que m’ha passat a la vida.

Queda dit! 😉

Que no s’acabin mai les tradicions!

Publicat a Comunicació digital, Estil de vida, Maternitat, Món rural, Redacció digitalEtiquetat , , , , , , , , , , , , Deixa un comentari

A casa ens agrada molt la tradició del Tió!

Més enllà de la realitat que el Tió crec que encanta a tothom, i especialment a nens i nenes, aquí penso que ens sentim influenciats pel fet que sigui una tradició d’origen rural. Diuen que representa el tronc que cremava a les cases de camp per donar escalfor i llum durant els mesos d’hivern. La part més espiritual era la d’escampar les cendres del tronc cremat pel camp el dia de Nadal per a lloar els avantpassats.

Aquesta part més espiritual s’ha transformat en una de molt materialista, ja que avui en dia, el Tió caga molts regalets per a tothom.

El que no ha canviat és la màgia del tronc. Un tronc somrient. Que et transmet la millor de les il·lusions.

Un tronc company d’altres troncs i branques que cremen a la llar de foc, donant escalfor, transmetent calma, acompanyant el pensament en silenci o les bones converses en companyia.

A casa parlem al nostre Tió de Nadal, que somriu a prop de la llar on cremen altres troncs, i amb aquesta bona energia, tots ens aporten el millor d’ells mateixos, ja sigui en forma de regals materials, o en forma de regals més emocionals o espirituals, com la germanor que es crea al voltant del foc o la calma que acompanya els pensaments en solitud.

En tot cas, els troncs, cremin o no, alimenten els nostres desitjos i ens transmeten el millor de la natura (silenci, so, olor, color, escalfor, calma…) i el millor de la societat (l’apropament i la conversa amb les persones que més estimem).

No, que no s’acabin mai aquest tipus de tradicions ancestrals i autèntiques!

​

Pors exagerades?

Publicat a Comunicació digital, Estil de vida, Món rural, Redacció digitalEtiquetat , , , , , , , , , , Deixa un comentari

Tot just fa una setmana vaig viure una experiència rural de por, d’aquestes que jo exagero, o no…

A casa tenim 4 gossos, tres mascles i una femella: el papa, la mama, el fill i un tiet.

El portal era obert. Jo sempre demano que estigui tancat, precisament per evitar allò que va acabar passant. Estàvem a dins de casa amb el peque i varem sentir molts crits de gossos. Això no és cap cosa estranya, perquè cada cop que pel camí de casa passen persones, cotxes, bicicletes, altres animals, etc., ells criden, evidentment.

Els gossos estaven lligats, excepte el més jovenet, en Locky.

Davant la insistència dels lladrucs, vaig acabar sortint a veure què passava. Vaig veure, ja a dins, una parella amb dos gossos. Dos gossos gegants. Un anava lligat i se’l veia molt tranquil. L’altre, deslligat, s’anava apropant, i va anar cap a en Locky a ensumar-lo.

Jo ja vaig començar a patir. La noia em va dir que no patís, que aquest gos no era seu, però que s’havia afegit a ells i algú del poble els havia dit que era molt manyac.

Doncs no havia acabat d’explicar-me això, que en Locky i aquest gos marró ja estaven enganxats. El gos marró era el doble de gran que en Locky, o més.

Em vaig espantar moltíssim. Vaig començar a cridar. Cridar a en Locky. Cridar a en Marcel, que des d’on era no em podia sentir. La noia, amablement, em va dir que no cridés. Vaig pensar que potser així atabalava encara més als gossos, però no ho podia evitar. Estava espantadíssima.

Els gossos no entren mai dins de la casa. Però vaig intentar arrossegar en Locky cap a dins. Em va estranyar que no volia de cap de les maneres. Per a ell, l’amenaça encara era allà.

Mentre jo intentava que en Locky entrés, la noia va aprofitar per lligar a una corretja el gos marró que no era seu i varen anar sortint.

Mentre l’hereu de casa intentava retenir en Locky a la porta de casa, jo vaig aprofitar per tancar el portal.

La parella es va disculpar. De fet, ells no en tenien cap culpa. El gos no era seu. Tot i que també està bé que assumissin la responsabilitat d’haver deixat que un gos, que en realitat no coneixien, els acompanyés. Cal vigilar. Mai saps què pot passar.

Quan vaig entrar, se’m varen escapar unes llàgrimes. M’havia espantat molt. Havia patit pel nostre gos. En Locky estava bé, una petita ferida superficial que es va curar sola, i res més.

Ara sé que no sóc tan exagerada i que la meva por a què entri algun animal i es crei algun conflicte si deixem el portal obert és justificada…

Retorn

Publicat a Comunicació digital, Estil de vida, Maternitat, Món rural, Redacció digitalEtiquetat , , , , , , Deixa un comentari

De vegades hi ha senyals…

Al gener vaig començar un hort a casa…

I vaig decidir que era el moment de reprendre el blog. Tot i no escriure-hi en anys, no m’he donat mai per vençuda. No he volgut abandonar. Continuo creient en aquest projecte personal, per molt de temps que hagi passat.

En un dinar amb amics, fa pocs dies, el varem recordar. I avui he rebut la salutació d’una persona que admiro molt i que, sense dir-me’n res, m’ha fet rememorar aquest propòsit de fa anys.

Així que ara, no m’ho he pensat. He obert el blog i he tornat a escriure. I què bé que em fa sentir. Ara que he trencat el gel, em caldrà ser constant!

El blog continua tenint sentit, perquè continuo sentint-me una nouvinguda al món rural. He après moltíssim en 9 anys! Però em queda tant per aprendre encara! Tinc la sort de comptar amb el guiatge del meu company, rural de naixement, i ara també del meu petit pagès de set anys, rural de naixement també, i que absorveix de manera innata tot allò inherent a la vida rural. Cada un dels dos té els seus propis interessos i les seves visions particulars del petit o gran món que ens envolta, i així, jo aprenc per doble partida.

I continuo tenint ganes de compartir-ho amb tots vosaltres. Em fa il·lusió que descobriu amb mi mil detalls de la vida rural, que rieu amb mi aquesta vida, que la ploreu amb mi quan pertoqui i que us espanteu amb mi tot i que jo exageri…

No vull escriure gaire llarg, perquè a tots ens manca massa el temps i cada dia més ens estem acostumant a les lectures curtes i ràpides. Ni tan sols al camp ens podem desvincular d’aquest ritme de vida frenètic. Però, tot i així, jo insistiré a reivindicar una manera de fer més pausada. El meu fill em diu que soc molt lenta. Potser és aquesta la meva manera de reclamar una altra velocitat a la nostra vida…

Ens interessa mostrar les llums i les ombres del món rural a les xarxes socials?

Publicat a Comunicació digital, Maternitat, Món rural, Redacció digitalEtiquetat , , , , , , , , , , Deixa un comentari

Ser mare no és fàcil. Ser rural no és fàcil. Ser mare rural no és fàcil. Ser mare rural als 40 no és fàcil. Convertir-me en redactora digital sobre el món rural tampoc és fàcil.

Miro el meu fill i penso que és com un petit miracle. Encara no entenc com aquesta criatura, a voltes totalment adorable, va sortir de la meva panxa. El torno a mirar i sento que el cor em creix de tant que l’estimo. Però no, no és gens fàcil. Fins que no em vaig convertir en una d’elles, veia a les mares del meu voltant i em semblava que tot fluia de manera molt natural i espontània. Ara penso que, o bé eren supermames o bé no es sinceraven públicament amb allò que vivien o que sentien.

És clar que tothom té dret a mostrar la seva vida com consideri més adient, però jo sóc d’aquelles persones que pensen que si tots fossim una mica més transparents, el món aniria millor. I amb això no em refereixo a obrir-nos en canal i explicar totes les nostres intimitats. Però, que hi ha de dolent en mostrar les llums però també les ombres de la maternitat?

Doncs en el món de la comunicació digital en general, i de les xarxes socials en particular, encara es fa molt més palès. 

Entenc que a tots ens agradi mostrar públicament les llums de les nostre vides, els nostres negocis o les nostres empreses, però des del meu punt de vista, és com a mínim qüestionable, i de vegades em plantejo si ètic, exhibir només la perfecció. 

Si hem superat una dificultat, pot motivar a altres persones a fer el mateix. Si mostrem les nostres debilitats, podem ajudar a que d’altres no es sentin inferiors ni menys capaços. Tots ens equivoquem, tant en el nostre rol de mares i pares, com en el de comunicadors de contingut. Però tots junts ens podem ajudar i ens podem inspirar mútuament.

Sí, jo reconec públicament haver-me fustigat per no haver controlat les emocions i haver cridat al meu fill de 5 anys. Jo reconec públicament haver-me desanimat dubtant de si aconseguiré ser una redactora digital excel·lent que pugui ajudar al món rural a comunicar-se, a mostrar-se, a explicar-se, a donar-se a conèixer millor i a arribar a un públic més ampli.

Però sabeu què? Que quan per les xarxes veig referents en el món de la criança respectuosa que confesen les seves dificultats, jo entenc que puc convertir-me en millor mare sense castigar-me per no ser perfecta. I quan per les xarxes veig referents en el món de la comunicació digital que confesen com ha estat de difícil el camí fins aconseguir el punt en el qual ara es troben, jo carrego de bateria la meva paciència, el meu esforç, la meva voluntat i la poca energia que em queda i segueixo gaudint del camí cap als meus objectius, però amb calma i exigint-me només allò que realment puc assumir.

És evident que hi ha públic per a tothom. N’hi ha que adoren veure vides perfectes per les xarxes i les webs, siguin reals o no. Potser és precisament això que els inspira a convertir-se en … millors persones i millors emprenedors o emprenedores? Segur? Potser sí! Però jo estic totalment convençuda que serem més convincents, i que connectarem de veritat amb el nostre públic o el nostre client ideal si som honestos, si parlem des de la sinceritat, si som humils i si mostrem tant la llum com la foscor de les nostres experiències, ja siguin personals o professionals.

Donem a la comunicació la importància que es mereix?

Publicat a Comunicació digital, Món rural, Redacció digitalEtiquetat , , , , , , , , , , , , , Deixa un comentari

La comunicació és un dels pilars de la societat i sovint massa gent se n’oblida!

Les persones que practiquen una bona comunicació amb la gent del seu voltant, segur que se senten molt millor.

Les empreses que practiquen una bona comunicació interna, segur que gaudeixen d’una bon ambient laboral.

I si practiquen una bona comunicació externa, segur que venen més.

Es parla molt del màrqueting i de les tècniques de venda, però jo penso que si aprenem a transmetre millor la nostra missió i els nostres valors, segur que aconseguirem arribar amb més facilitat al nostre públic objectiu. Si així ells connecten amb nosaltres, compraran els nostres serveis o productes sense necessitat de persuadir-los ni de convèncer-los.

No sé vosaltres, però jo quan noto massa que em volen vendre alguna cosa, encara que la necessiti, faig marxa enrera. Sóc d’aquelles a qui no li agrada que em vingui la botiguera i em pregunti contínuament si necessito ajuda o bé que no pari de mostrar-me opcions. Potser li compraré més fàcilment si senzillament em saluda amb un somriure i m’explica alguna anècdota divertida que li ha passat aquell dia.

Per tot això, jo sóc més partidària d’explicar històries que connectin amb el nostre públic objectiu i possibles clients futurs que estar utilitzant tot el dia tècniques de màrquèting a les nostres xarxes socials. Potser són molt efectives, però a mi em fa sentir molt més còmoda comprar i vendre com s’ha fet tota la vida en el món rural i en els pobles petits: explicant històries, fent safareig i preocupant-nos de veritat per allò que necessiten aquells que travessen la porta del nostre negoci, ja sigui físic o virtual.

Per a mi, això és una bona comunicació. Una comunicació propera. Una comunicació de tu a tu. Una comunicació més personal. Parlar i escoltar. Connectar.

Us apunteu a explicar les vostres històries?