Sabíeu que el món rural també té els seus propietaris? Evidentment, no hi veiem gaires murs ni fronteres. Però, sabíeu que sovint quan aneu a buscar bolets o espàrrecs o castanyes o herbes aromàtiques o pinyes, els esteu recollint d’una propietat privada? I en els temps actuals ha canviat força, però fins fa ben poquet, fins i tot les cases del camp estaven obertes de bat a bat.
Una de les coses que més em va xocar quan vaig arribar aquí va ser precisament que tot estava obert a tothom. Gelosa de la meva intimitat i acostumada a la ciutat, on protegim tant tot allò que és nostre, em va sorprendre que la vida al camp es compartís amb aquesta gran generositat.
Quan era petita i caminava pel bosc, mai em vaig plantejar que aquells arbres i aquelles plantes, aquells camins i aquells fruits fossin propietat d’algú. És més, em molestava quan trobava una porta que em barrava el pas en algun punt. I em semblava d’allò més desagradable que vingués un pagès i ens cridés l’atenció per alguna cosa. I això que nosaltres erem respectuosos amb l’entorn, que hi ha molta gent que no ho és pas.
Ara visc a l’altra banda. Ara he entès els pagesos que se’m feien tan antipàtics. Alguna vegada, massa poques, quan he intentat anar a córrer o passejar pel bosc, buscant precisament la soledat i la connexió personal amb la natura, m’he sentit en tensió tota l’estona. És com passejar pel “jardí” de casa teva, però amb el risc de creuar-te amb altres persones, i això no em permet sentir-me totalment còmoda.
A més, suposo que també em sento vulnerable en un entorn que encara no he aconseguit fer cent per cent meu. No conec prou els sons del bosc, ni dels animals que hi viuen. Per cert, algú sap com aconsegueixen amagar-se tan bé els senglars durant el dia i a què dediquen el seu temps lliure? Sempre camino amb respecte de trobar-me’n algun cara a cara. Igualment, tampoc conec prou bé les persones amb qui em puc creuar…
Mare rural als 40 