Voldria recuperar un text que vaig escriure tot just sortir del confinament, però que no vaig arribar a publicar en cap moment:
“Miro enrere i em poso trista, perquè no vaig treure d’aquesta època confinada tot el profit rural que hauria pogut. En defensa meva, en el cas que sigui necessària, podria dir que tampoc ho vaig tenir fàcil, ja que la salut ens va donar un parell de petits ensurts a casa que ens va tenir entretinguts uns quants dies. Però varen ser tres mesos… així que, i la resta de temps?
Al principi del confinament, tenint en compte que he estat urbanita durant 40 anys i rural durant 5, varen poder més els hàbits urbans. I tot i que no tenia temps de mirar sèries ni concerts virtuals, ni llegir, ni d’aprendre a fer altres receptes de cuina, ni… perquè havia de teletreballar alhora que tenir cura del petit de casa, sí que vaig trobar moments per fer una mica d’endreça d’armaris, per organitzar papers i documents o per fer còpies de seguretat de fotos i carpetes de l’ordinador. Vaig tenir temps per fer el Hofmann del 2019. Vaig tenir temps per anar netejant la casa i rentar i guardar abrics i sabates d’hivern. En fi, tot allò que podia fer qualsevol vivint a ciutat.
I sí! És cert que vaig aprendre a badar més. Vaig aprendre a estar asseguda contemplant gossos o ocells. I, vaig tenir temps, sobretot, per poder passar moltes més hores jugant amb el petit i aprenent mil coses d’ell.
Però no vaig ser capaç d’aprofitar-ho per a caminar més, i ni tan sols per a aprendre els propis camins de casa. Encara ara, després de cinc anys, no em sé allunyar més de deu minuts enllà del mas i no conec prou bé els camins que ens envolten.
Tampoc vaig fer absolutament res a l’hort. No vaig plantar, ni regar, ni res que se li assembli. Bé, sí, en un parell d’ocasions vaig treure les males herbes dels rosers del pati, cosa que tampoc havia fet en aquests cinc anys.
No vaig veure les vaques, ni vaig aprendre el nom de les plantes, ni vaig observar altres animals (només alguns ocells per completar la tasca que havien demanat des de l’escola). Sort de l’escola rural!
I una cosa molt curiosa de la qual em vaig adonar és que quan va poder començar a venir gent a casa, llavors sí que vaig passejar pel bosc o vaig visitar l’hort! I per què això? Doncs la meva conclusió és que encara no he deixat de ser urbanita. Són massa anys. Abans m’encantava anar al camp, al bosc o a la muntanya amb els meus amics o la família. Gaudia de la natura d’una manera totalment social. I en aquests quasi cinc anys que porto vivint aquí, encara no he integrat la natura al meu dia a dia, a la meva persona, al meu ADN. El meu dubte és: Prioritzaré mai anar a regar l’hort, segar la gespa o treure males herbes del rosers per davant de crear un àlbum de fotografies, escriure a l’ordinador, mirar la TV o llegir un llibre?
Ha passat un any des de que vaig escriure aquestes línies. I poca cosa ha canviat. El fet de badar no l’he perdut. M’agrada molt seure en algun racó i mirar com juguen gossos i gats, com pasturen les vaques, com marxa el sol, com fugen els ocells dels arbres quan ens senten arribar. Estic més atenta a sons i olors de la natura. Em ser integrar millor en l’entorn, però d’una manera força passiva…
Em queda pendent, però, posar-me més en forma físicament, i treballar amb les mans i no només amb la ment, per cuidar el nostre entorn i recollir tots els recursos que ens ofereix amb respecte i amb sentiment!
Continuo notant el vincle amb els meus hàbits de quan vivia a la ciutat, però haig de reconèixer que els moments que m’omplen més el cor són els que visc de manera natural. La resta, com el mateix fet d’escriure, m’alegren la ment. I totes dues activitats, em complauen l’ànima. Així que seguiré buscant el temps per equilibrar tot allò de bó que m’aporten els meus dos mons! O sóc massa ambiciosa? No em feu triar, si us plau!“
I uns tres anys més tard d’haver escrit aquestes paraules, m’adono que continuen sent d’una gran actualitat.
Això sí, ara sovint m’encarrego jo de segar l’herba. Pas a pas, encara que siguin lents!
Mare rural als 40 