Mes: Juny de 2024

Per què tenen tan bon gust?

Publicat a Estil de vida, Món ruralEtiquetat , , , , , , , , , , , Deixa un comentari

Ho diu tothom. No hi ha res com una truita d’alls tendres o uns pèsols, o unes mongetes, o unes faves, acabades de collir de l’hort de casa.

I què ho fa que aquestes verdures siguin tan bones? De gust, vull dir. No entro al fet que no portin additius, no entro a què no s’hagi utilitzat cap més producte per conrear-les que la terra (senzillament terra) i l’aigua de la pluja (que per sort ha sigut generosa aquesta primavera)… No, no entro en cap d’aquests temes perquè encara no en sé prou, no en sé res més enllà d’allò que vaig llegint a blogs o escoltant a podcasts, i tot plegat, defensin el que defensin, cal posar-ho en quarantena.

No, no, jo em refereixo al gust. Què és deliciós!!! Molt més que aquelles que compris al mercat (que també són km0), que mengis en qualsevol restaurant (que també poden ser km0), i ja no diguem que aquelles que compres en supermercats…

No, no sé què caram fa que tinguin un gust exquisit. A casa les cuinem tal qual. D’una manera molt senzilla. Res elaborat. I, tot i això, quin bon gust que tenen i com gaudint menjant-les!!!

I el motiu no pot ser el lligam a la terra. El meu company i el peque han nascut i crescut aquí, i el seu vincle amb la terra pot magnificar-ho tot. Però jo no. Jo he après a estimar aquest lloc tan especial, però no hi tinc aquest vincle que et lliga tant al lloc on creixes. No, no. Tampoc és el vincle. Ha de ser alguna altra causa.

Algú té una possible explicació a aquest gran misteri?

Mentrestant, seguirem gaudint d’aquestes verdures i hortalisses tant saboroses!!!!

La pluja

Publicat a Estil de vida, Món ruralEtiquetat , , , , , , , , , , , , , , Deixa un comentari

A mi no m’havia agradat mai la pluja. Quan vivia a ciutat. I quan encara teníem prou aigua, o com a mínim no sospitàvem del contrari. La veia com a un enemic que m’esguerrava els plans.

Sí. És veritat que a la pluja l’acompanya una aura romàntica, amb la imatge de gotes al vidre, manta, sofà i llibre. I, quan arribava un cap de setmana que estava molt cansada, i plovia, ho arribava a agrair, per tenir l’excusa de quedar-me a casa, i llegir al sofà tapada amb la manta, o mirar les gotes que queien per la finestra mentre escoltava música romàntica que feia posar melancòlica… Però era com a excepció. En general, m’esguerrava els plans.

I avui en dia? Des de que visc als camps, la pluja, evidentment, em continua esguerrant plans. I no només això. També m’esguerra la feina feta de jardineria. Sego tota l’herba, trec les males herbes de les flors i arbres bonics. Si cal, alguna vegada, també alguna de l’hort. Dono la volta per la casa i ho veig tot preciós. Comença a ploure. Un dia. Dos. Dues setmanes. Tres setmanes. No faig la ronda i no veig res. La tarda que para de ploure, m’afanyo a agafar la segadora, que segur que cal una bona repassada. Repassada? Però si tot sembla una selva!!!! I ja no ho atrapo!!! I em frustro. I em poso de molt mal humor.

I el de casa també es frustra perquè va segar tot un camp de civada, que estava punt per encadenar i fer-ne bales. “Per una mica de pluja no passa res”, deia. “Quan surti el sol s’assecarà, i encara serà de gran qualitat”. Però després de tres setmanes de pluja seguida i de no veure el sol, la civada segada s’ha mig resclosit. Ell la dona per perduda. Després de la despesa i la feina, és una gran pena. I es frustra. I es posa de mal humor.

Però sabeu què? Que tot plegat és una gran lliçó. Ens hem oblidat de qui mana. Creiem que som la raça humana, i així anem. Ens hem oblidat que nosaltres també en formem part d’aquesta natura. Les noves tecnologies poden ser molt poderoses. Però la natura ho és més. Ens estem carregant el món, i ara ja no plou com abans, i ens falta aigua (preocupa sobretot la falta d’aigua de boca i per a les piscines, i menys la que falta als boscos i per als animals salvatges). Però la pròpia natura ja s’encarrega de reequilibrar-ho tot d’alguna manera. I posar-nos tots a lloc.

Com no ho fem millor….