Des de ben petita que els meus pares em portaven a la muntanya a caminar o al camp a passar el diumenge. D’adolescent vaig formar part d’un grup d’esplai, en el qual fèiem tasques de millora en entorns naturals, com netejar i assenyalar camins o desbrossar els voltants d’ermites abandonades. A més, cada estiu solíem fer una gran ruta per boniques muntanyes del Pirineu. I en els meus primers anys de joventut vaig continuar, però ja com a monitora.

I això per què us ho explico? Doncs perquè tot i amb aquests antecedents, als 45 anys no em sé orientar pels camins, quan camino sola ho faig amb por a causa de la gran quantitat de sorolls del bosc que desconec, i fins que el petit de casa no m’ho va començar a mostrar, no diferenciava un roure d’una alzina, una planta de romaní d’una de farigola, una petjada de porc senglar d’una de vaca, i així un llarg etc.

Ara, quan caminem junts pel bosc, ell m’ensenya tot això i més. Amb ell aprenc ocells, aprenc plantes, aprenc camins, aprenc sons, aprenc senyals de tot tipus. Estic aprenent el món rural al mateix ritme que ell. Bé, això no és cert, perquè ell em porta molt avantatge! Molt! Té més capacitat de concentració, més capacitat d’assimilació, més capacitat d’observació, més capacitat de retenció i de memòria. La meva mare té raó. Segons ens anem fent grans, anem perdent cada cop més capacitat de concentració i de memòria, però gràcies als més petits de cada casa continuem aprenent. I també tornem a aprendre, que no és el mateix.

Ara ja ni tan sols sóc jo qui explica els contes abans de dormir. És ell que m’explica les característiques de molts animals que, ens quedin a prop o lluny, la majoria jo les desconeixia fins a dia d’avui.

I seguim sumant! I seguim aprenent! I seguim!