S.O.S!!! La gent que creu que és cert allò de «voler és poder» o de «hi ha temps per tot, només és qüestió d’organitzar-se» que m’expliqui el secret!

He anat de bòlit, motiu pel qual no he escrit en el blog des de fa tres mesos, però aquesta no és la qüestió. La qüestió és que per aquesta manca de temps encara no m’he pogut permetre anar avançant en les meves coneixences rurals per després compartir-les amb vosaltres.

Però no patiu. Jo potser no puc anar a perseguir les experiències rurals que voldria protagonitzar, però algunes arriben a mi sense ser buscades i encara menys desitjades.

A casa. A dins de casa he conviscut amb algun ratolí. I amb alguns altres animalots.

El dia que vaig anar a casa de la Ri a sopar i la seva filla de nou anys em va presentar la seva hàmster com l’animal de companyia més encantador del món, em vaig adonar que era ben igual que aquells que havia vist a casa, però a mi no em semblaven ni tan macos ni tan encantadors.

Recordaré sempre el dia que amb el meu petit de poquíssims mesos als braços, vaig veure pel menjador un d’aquests ratolinets. Em va quedar cara de pansa! Mai hagués imaginat que en una casa on jo visqués tindria aquesta visió.

Al principi l’M no em va prendre gaire seriosament, però llavors varen arribar les caques dels ratolinets encantadors al rebost de casa, les trampes, el repassar tots els aliments susceptibles de ser conquerits per ells i llençar-ne alguns, la imatge d’algun que havia caigut al parany quan baixava a esmorzar ben adormida… Quin mal inici de jornada! Quin fàstic que em feia! I que em perdonin tots els defensors d’aquesta espècie! L’M va anar investigant i reforçant la solidesa de tots aquells punts de la planta baixa susceptibles del seu pas, però és que es colaven per tot arreu! Quina flexibilitat! Quina força! Quina astúcia!

O tampoc he oblidat aquell altre dia que tenia uns quants granets que em picaven moltíssim. Podia ser una mica d’al·lèrgia vés a saber a què, em deia l’M. Però la picor era insuportable i els granets es multiplicaven. Em vaig aixecar al lavabo en plena nit buscant alguna crema que m’alleugerís. Em vaig treure el pantaló del pijama i… allà!!!! Una cosa que saltava!!! Vaig intentar atrapar-la i cada cop saltava cap a una altra banda! No la podia caçar!, fins que vaig aconseguir mantenir-la uns segons a sota d’un tros de paper de vàter que havia agafat. Vaig cridar l’M amb força amb risc de despertar al petit, però en aquell moment sentia que estàvem en perill i era prioritari. L’M la va matar i m’ho va confirmar. Era una puça!!! Una puça que em va picar. Unes picades que em varen fer reacció i que se’m varen escampar per les dues cames, cuixes i part dels malucs!!! Quina picor!!!

Més tard, vaig saber que la puça es devia haver enganxat a algú per les rodalies de casa i que la devia portar cap a l’interior sense adonar-se’n. Vaig saber també que els ratolins de bosc es varen apropar a casa atrets per l’escalfor que desprenia el col·lector de la calefacció muntat de feia ben poc.

I per sort, els dos “problemes” varen quedar resolts en pocs dies…

Això sí, continuo lluitant contra mosquits, aranyetes i algun escarabat. I sé que tinc a prop altres animals d’espècies similars amb qui no em vull haver d’enfrontar.

“Què afortunada que ets” em diuen. “Vius en un lloc idíl·lic” comenten d’altres.

I jo estic confosa. Ja no sé què pensar…