Fa pocs mesos que vaig arribar al món rural, i encara no el conec gaire, però ja em fascina el procés del part d’una vaca.Què fàcil que sembla a primera vista!
Jo continuo esperant. El naixement. El postpart. La lactància. Me n’han parlat altres mares. Me n’han parlat a les classes de prepart. He llegit algun llibre i articles… I tot i la frase “el teu fill ho compensarà tot” (i no en tinc cap dubte!), tot allò que m’expliquen no és gaire encoratjador…
Les vaques també esperen els seus petits durant nou mesos. Encara no he tingut l’oportunitat de veure cap naixement de vedell en directe. Però n’he vist nascuts de ben poques hores. En tots aquests casos, parts naturals. Sense intervenció de veterinaris ni instruments mèdics. I sempre la imatge ha estat la d’una vaca ben tranquil·la i saludable, i la d’un vedell ben espavilat que ja camina o fins i tot salta al voltant de la mare i xucla de les mamelles amb molta professionalitat.
I si nosaltres també som mamíferes, per què no pot ser tan fàcil?
Llavors és quan arriba el meu company i em contesta que no sempre és tan fàcil! Que de vegades els queda la placenta a dins i les vaques agafen infecció i febrades que les fan patir. De vegades el vedell no s’aixeca ni comença a mamar ràpidament i cal que la mare el vagi llepant per activar la seva pell i musculatura o moriria. O també podria morir si la mare agafa mastitis i el vedell beu de la seva llet infectada. De vegades és el melic del vedell que s’infecta i igualment és fatal. De vegades la vaca rebutja el seu vedell. I encara segueix explicant-me altres possibles problemes del part i del postpart d’aquests animals. Vaja, que no sempre és tan idíl·lic com sembla…
Però aquests casos, quin tant per cent poden suposar? 5 de cada 100 com a molt? La qüestió és que fins a data d’avui, jo quan les he vist que acabaven de parir, al primer cop d’ull sempre he pensat “quina sort que tenen les vaques!”
Mare rural als 40 